26 de gener del 2009

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS I FUNDADORS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1. 10-15; Sl 149 1-6. 9; He 11, 1-2. 8-16; Mc 10, 24-30

Acabem d'escoltar la Paraula de Déu. Nosaltres necessitem deixar sempre un espai, un buit, en el nostre interior per al ressò de la Paraula i poder respondre-hi amb fidelitat com ho van fer els nostres Pares Fundadors, que van voler ser fidels a la saviesa d'aquesta Paraula.

La Paraula de Déu, no és quelcom mecànic que arriba del cel, i ens embolcalla amb la seva llum..., sinó que ens arriba quan hi ha una obertura de cor a aquesta Paraula. I succeeix, de vegades, que, inconscientment, no volem escoltar o volem escoltar el que ens convé. Escoltem, però continuem tan tranquils. O ens ho fem venir bé per no escoltar el ressò de la Paraula, o bé la deixem ressonar, però pensem que això és per a uns altres. Déu desembeina sempre l'espasa de la seva paraula, però nosaltres tenim recursos per a embolicar l'espasa i fer que l'espasa deixi de ser, ja no de dos fils, sinó ni tan sols d'un. Volem aprendre a llegir la Bíblia, però després, frivolitzem la Paraula.

El text de l'evangeli d'avui es pot prestar a aquesta frivolització, o portar-nos a voler ser mestre d'uns altres, o plantejar la seva aplicació en la vida dels altres. Hi ha imatges sorprenents: És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. Sembla que hi ha comentaris en el sentit que Jesús es referia, quan parlava de l'ull d'una agulla, a una de les portes de la muralla de Jerusalem. I segur que no mancaria el qui, enfilat dalt la gropa del camell, provaria de passar al regne amagat entre les dues gepes. Per al que ens convé, o el que creiem que ens convé, solem tenir, de vegades, imaginació. Però la imaginació cal que actuï un cop hem escoltat atentament la Paraula.

Els deixebles sembla que estaven atents, ja que es queden desconcertats, desorientats o espantats: Si és així, qui pot salvar-se? Els deixebles ens demostren com han deixat que la Paraula de Jesús s'endinsi fins al més profund de la seva vida, i la Paraula remou el més amagat del seu ésser. Posa al descobert el més recòndit de la seva existència. Aspectes que, per altra banda ja percebem una mica en altres pàgines de l'evangeli: per exemple, buscant llocs de privilegi en el regne... buscant primers llocs...

L'expressió, doncs, dels deixebles no és gratuïta. Si és així, qui pot salvar-se? O sigui que jo puc ser ric en diners, o puc no tenir diners, però ser ric per altres camins... Pel nostre natural no ens atreu la pobresa. Aquí hauríem de ser sincers amb nosaltres mateixos. I Jesús ja ho suggereix: Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot... I Déu està obert a les súpliques dels qui el busquen...

N'hi ha de moments que hem donat una bona resposta a la Paraula de Déu! Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit... Però continua movent-nos aquesta filosofia? Sant Bernat, en un dels seus sermons, es queixa davant els monjos precisament d'això: que han estat capaços de deixar el món, però després, una vegada dintre el monestir, busquen escales d'emergència per fer escapades al món, com si els fes por el foc de Déu. Aquest foc de Déu que solament s'encén quan hi ha una bona llenya preparada. Ja ho diu Jesús en acabar l'evangeli: Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers.

La Paraula de Déu, avui, és dura; viure aquest camí que ens suggereix l'evangeli no és fàcil, però és el camí. Els nostres Pares el van viure. Ells van tenir l'afegit d'una penúria material molt forta, d'un horitzó gens clar. Van morir en la fe però sense que veiessin clar que el camí que havien iniciat, buscant de viure una més gran fidelitat a l'exigència de l'evangeli, arribaria a ser una realitat amb la fundació del Nou Monestir. Ho van fer amb l'única seguretat de la seva confiança en Déu, i vivint en la condició d'homes pelegrins estrangers en aquest món.

I això ¿no està passant d'alguna manera avui en la nostra societat i en el nostre temps? La increença cada vegada més arrelada en la societat. La vida de fe cada dia més difícil. En una societat, on tots tenim més o menys consciència que tot en aquesta vida és provisional. Que el qui avui està sobre un pedestal, demà l'arrosseguen per terra; que el qui avui està tancat a la presó, demà pot estar dirigint la nació o a l'inrevés. Tot penja com d'un fil fràgil. Tot.

Què cal fer? Pots demanar que parin aquesta societat, o aquesta comunitat o el carro on estàs viatjant, i baixar-ne? O pots seguir el viatge mig amagat entre la massa dels viatgers, intentant aguantar els clots del camí. O pots escoltar la invitació que fan els malvats, segons escriu el salmista: Vés-te'n errant, ocell, per les muntanyes... (Salm 11). O pots ser senzill i valent, i fidel, i dir també amb el salmista: Estic en mans del Senyor... El Senyor habita en el seu sant palau. D'allà estant observa i examina tots els homes. El Senyor està dintre teu i examina la teva innocència i la teva culpa. I els homes bons i honrats el veuran cara a cara.

Això és el que van fer els nostres Pares Fundadors. Refugiar-se en el Senyor, ser fidels i forts en la seva recerca. I es van ser transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit (2Co 3, 18). I per això, avui l'assemblea pregona la seva lloança; fem l'elogi dels homes de bé...

Quina herència deixarem als nostres néts? Tot sabent que tenim Déu amb nosaltres.

PROFESSIÓ TEMPORAL DELS GERMANS ANTONI CARLES LÓPEZ I RICARD SALELLES

Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet

El capítol 72 de la Regla és el testament de sant Benet, ja que el 73 havia estat redactat com a conclusió de la Regla, a continuació del capítol 66. És una pàgina d'un vigor espiritual molt gran, propi d'un home de Déu.

Aquest capítol ens ofereix una clau per llegir la Regla. És fruit d'un home que ha arribat a una maduresa humana i espiritual i que es queda amb allò més essencial. El més important és el foc interior necessari per animar, estar present, en totes les dimensions de la nostra vida. Aquí hi ha l'arrel de totes les vides, d'aquelles que han assolit el seu objectiu i d'aquelles que no l'han assolit, encara.

El bon zel fa referència a una actitud decisiva, gràcies a la qual la vida del monjo es converteix en un camí de foc cap a la plenitud de la caritat, sense la qual la vida es redueix a tot un conjunt de frustracions.

La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. I en aquesta vida comunitària el novici està cridat a aprendre tot contemplant la comunitat, l'autèntica mestra de novicis. Sense caure en el perill de jutjar. Contemplar-ho tot i prendre allò de més bo, a fi de donar lloc a aquell foc interior. I en aquesta vida comunitària els qui estem incorporats a la comunitat també estem cridats a contemplar, a posar tota la nostra vida en un contrast permanent amb la Regla, a fi de poder revifar sempre el foc.

Nosaltres, llegim o escoltem la Regla amb aquesta clau del capítol 72?

No és suficient arribar a 20, 30, 40 anys… de vida monàstica per ser veritables monjos. Caldria recordar sempre aquelles paraules de l'evangeli, que eren una seriosa advertència de Jesucrist: No tot el qui diu: Senyor, Senyor… entrarà… No. Cal que cada dia, dia rere dia, tinguem en compte què posem o què vivim darrere d'aquests 20, 30, 40 anys…

En el sermó 63 sobre el Càntic, sant Bernat ens fa un bonic comentari a una breu paràbola (Ct 2, 15) sobre els xacals que destrossen les vinyes en flor.

És una bona imatge per al temps present. «Vegeu els nostres novicis. Acaben d'arribar, de convertir-se. No podríem dir encara que la nostra vinya ha florit. Comença a florir. De moment allò que es veu en ells és la flor; encara no ha arribat l'hora de la verema. La seva vida monàstica és flor recent; l'estació dels fruits arribarà més tard. La flor nova és el seu gènere de vida; la regla encara recent d'una existència esmenada. El seu rostre té posat disciplinat, tot el seu cos una actitud millor. M'agraden les seves maneres externes: menyspreen les pures aparences. No conreen el refinament del cos i dels vestits, parlen el més just, el seu semblant és alegre, el seu aspecte modest, els gestos moderats, discrets. Però com que tot resta encara en camí, la seva novetat cal que sigui considerada com a flors recents i més una esperança que la presència de fruits.»

I en referència a vosaltres, diu desprès sant Bernat, «no dubtem que els xacals resten a l'aguait, ja que sabem que busquen més els fruits que les flors. El perill que ens amenaça ve per altres camins. Jo temo que les flors siguin consumides pel fred, més que arrossegades per les bèsties. Són els vents gelats els qui poden fer-nos mal. I qui resistirà aquest fred (Sl 147, 17)?

Si guanya aquest fred i domina l'ànima, cosa que succeeix sovint quan no és vigila i l'esperit dorm, i el fred s'endinsa dintre, baixa a les entranyes i replecs de l'ànima, glaçant els sentiments, obturant els camins de la vigilància, turbant la claredat del judici, tot minant la llibertat d'esperit, llavors, sense trigança, com succeeix amb el cos ple de febre es produeix una mena de paràlisi espiritual: l'ànima perd el seu vigor, creu que no té forces, rebutja l'austeritat, es deixa dominar per la por de la pobresa, el cor s'acovardeix, la gràcia s'allunya, s'arrossega la vida durant llargues jornades, la raó s'adorm, el dinamisme interior marxa al ralentí, el fervor baixa i cau sota la tebior de l'avorriment, l'amor fratern es refreda. Es tornen a obrir les portes a la vida vella d'abans.

25 de gener del 2009

DIUMENGE III (B): MISSA DE LA CONVERSIÓ DE SANT PAU

Homilia del P. Josep M. Recasens
Ac 22, 3-16; Sl 116; Rm 15, 15-16. 20-25. 28-29; Mc 16, 15-18

Germans:

El dia 29 de juny del 2007, solemnitat dels sants apòstols Pere i Pau, el Papa Benet XVI anunciava que del 29 de juny de 2008 al 29 de juny del 2009 se celebraria el bimil·lenari del naixement de sant Pau a tota l'Església. De cap apòstol no s'ha celebrat el bimil·lenari del naixement, ni tan sols del mateix sant Pere, amb tot, sense restar la importància que sens dubte es mereixen tots els altres apòstols, la gegantesca personalitat de sant Pau, la seva labor apostòlica per tot el món conegut del seu temps i els seus eminents escrits, fan d'ell un apòstol cabdal, el deixeble de Jesús que realment va treballar molt més que tots els altres apòstols en la propagació de l'evangeli de Jesús, tal com insinua ell mateix en un dels seus escrits.

Enmig d'aquest any jubilar paulí celebrem avui la festa de la conversió de l'apòstol dels pagans, una conversió que per al jove Saule fou un punt de referència obligat en la seva vida d'apòstol de Jesucrist. En diversos llocs dels Fets dels apòstols, a més del relat inicial, Pau fa esment de manera detallada i sempre fidel al relat original de la irrupció de Déu en la seva vida. També ens dóna una descripció de la seva conversió en la carta als cristians de Galàcia. Ell que fou un decidit perseguidor de les comunitats cristianes primitives, esdevingué, per una crida personal de Jesús, camí de Damasc, en un fervent evangelitzador. Pau no va conèixer Jesús en vida ni fou testimoni de la seva resurrecció, però Jesús glorificat se li revelà en aquell moment, i, d'una manera infosa, va rebre en plenitud tot el coneixement de la persona i el missatge de Jesús. Des d'aquell moment providencial Pau esdevingué un altre home i hi hagué un abans i un després claríssims i determinants en la seva vida.

Des de la seva conversió, la trajectòria de sant Pau va experimentar un canvi radical de rumb. Els designis inescrutables de Déu el van preparar per una obra d'evangelització colossal, extraordinària. Va ser un apòstol dedicat a la seva missió en cos i ànima, incansable, amb un entusiasme convençut i contagiós. La seva predicació no coneixia fronteres, ni ètnies, ni classes socials, ni distinció de sexes. Ell ho afirmava amb contundència: ni grec, ni jueu, ni home ni dona, tots som una sola cosa en Jesucrist. Podem dir sense equivocar-nos que Pau va ser l'intèrpret fidel de l'evangeli de Jesús, el deixeble per antonomàsia, enamorat de Jesús fins a sentir-lo com la seva passió dominant, com quan deia a la carta als cristians de Roma: "Qui serà capaç d'allunyar-nos del Crist que tant ens estima?...Ni la mort, ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni del cel o de les profunditats, ni res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu, que ens ha estimat en Jesucrist, el nostre Senyor". La seva santa gosadia és un testimoni evident de la seva vida teologal centrada en el seu amor pel Crist. La seva fe introntollable, la seva esperança segura i ferma i el seu amor ardent són per a nosaltres un model constant per a la nostra vida de creients. Certament més per admirar que per imitar, donat el zel fervent amb què visqué el seu ministeri i apostolat.

Les biografies de tots els grans personatges mai no són neutres. Sempre hi trobarem tan admiradors entusiastes com acèrrims detractors. I Pau no escapa a aquests judicis parcials. Però per damunt de les opinions més discrepants podem dir que Pau fou un seguidor convençut de Jesús, un zelós comunicador de la doctrina del Mestre i coherent fins al final de la seva vida amb l'evangeli que predicà.

Pel que es refereix al nostre context, ho hem llegit en la segona lectura, Pau insisteix per dues vegades el seu interès per venir a predicar a Hispània, i és molt probable que aquest viatge l'arribés a realitzar després del seu retorn de Jerusalem tot passant per les comunitats de Roma. Testimonis com Climent d'Alexandria, el Cànon Muratorià o les Actes de Pau fan més que probable el viatge de sant Pau a Hispània, tot i que pel que sembla no s'hi quedà molt de temps perquè tenia pressa per visitar les comunitats de l'est. El viatge l'hauria fet molt probablement per terra passant per les Gàl·lies, l'actual França. I un viatge com aquest comportava quasi necessàriament passar per Tarraco, capital de la Hispània citerior des del 26-25 abans de Crist. Podem estar, doncs, orgullosos de saber que el més eminent dels apòstols va trepitjar la nostra terra i hi va deixar la llavor de l'evangeli que avui encara està donant fruit. Justament avui es clou a la nostra catedral primada el jubileu dels màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi, que hem celebrat al llarg de tot aquest any. Aquests sants màrtirs foren uns dels primers testimonis exemplars de l'evangeli anunciat per sant Pau a casa nostra, i, afortunadament, no seran els únics. Demanem a Déu que ens infongui aquella fe que ells van saber viure amb tanta fidelitat, ungida amb un amor ferventíssim al Crist.

En aquesta festa de la conversió de sant Pau tanquem l'octavari de pregària per la unitat dels cristians. No sé si som massa sensibles a aquest escàndol de la divisió entre germans. Sant Pau ben segur que no entendria aquest dispersit tan alterós de l'única fe en Crist, ell que no es cansava de repetir: Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare. Certament, la pregària del Crist al Pare: Que tots siguin u, serà sens dubte escoltada, perquè és la pregària del Fill estimat. Per això, cal que nosaltres ens fem solidaris de la pregària del mateix Crist al Pare i que el nostre testimoni de comunió sigui el signe que més ens apropi els uns als altres a professar la mateixa fe. Que es pugui dir també de nosaltres allò que deien els no creients dels primers cristians: "Mireu com s'estimen".

24 de gener del 2009

DISSABTE II (I)

Dia 24 de gener: sant Francesc de Sales
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria de sant Francesc de Sales, bisbe i doctor de l'Església. Fou l'apòstol de Chablais, el bisbe de Ginebra refugiat a Annecy, a la Savòia, el fundador de les religioses de la Visitació, l'autor de la "Introducció a la vida devota" i del "Tractat de l'amor de Déu". I ha romàs talment nostre, i actual, tot i que va viure en els anys 1566 al 1622, que quasi bé no hi ha necessitat de presentar-lo. – Si la seva persona és propera a nosaltres, el seu ensenyament no ho és menys; i aquest ensenyament consisteix a posar la vida espiritual, la més autèntica, a l'abast de tots els laics; diu ell: "És un error, o més aviat una heretgia, de voler excloure la vida devota de la companyia dels soldats, de la botiga dels artesans, o de la llar dels esposats. O que siguem, puguem i devem aspirar a la vida perfecta". Però, en què consisteix doncs aquesta vida perfecta? Per dir-ho amb les mateixes paraules del nostre sant, que es pregunta: ¿Què és doncs "ser devot"? "Senzillament –diu ell- voler fer la voluntat de Déu i, a més, "fer-la joiosament". Francesc de Sales va morir a Lió el 28 de desembre del 1622, i fou enterrat a Annecy el 24 següent.

Pel que fa a les lectures d'aquest dissabte de la segona setmana del temps ordinari, tenim que la primera ha estat la continuació de la carta als cristians hebreus [9, 2-3. 11-14], que la podríem titular com "el culte al Déu vivent" o que "Crist, amb la seva pròpia sang, ha entrat una vegada per sempre al lloc sant". I és que a la festa jueva de l'Expiació, el gran sacerdot entrava sol en el "lloc santíssim" per a expiar-hi les faltes del poble en l'ofrena de sacrificis. Assumint-la Crist, aquesta funció s'ha renovellat completament; ja que el nou santuari és ara la humanitat glorificada del mateix Crist, una vegada per totes (12); la sang ofrenada és la seva pròpia sang (12), molt més eficaç (14), perquè alliberant els homes de llurs pecats, els permet retre culte al Déu vivent (14) i rebre l'herència eterna promesa (15). Quin capgirell! Perquè des d'ara, el sagrat no està ja en el ritus, sinó en la persona de Jesús; el sacrifici ja no demana la immolació de víctimes, sinó una actitud personal d'amor als germans i de comunió amb Déu.

El salm responsorial [SR] ha estat el 46, que expressa el triomf del Rei de les nacions. És el salm que canta la joia entusiasta del poble i la seva esperança molt ferma en el dia on el món sencer serà sotmès a la reialesa del Senyor. Així és el salm de l'Ascensió, on es manifesta visiblement el triomf de Crist. Se'l canta també en altres circumstàncies triomfals, com són l'Epifania i la processó dels Rams, i d'altres de semblants.

I quant a l'evangeli, hem continuat amb un breu fragment de sant Marc [3, 20-21], on entra en joc el "ghetto" familiar, i on s'arriben a preguntar "si és que Jesús havia perdut el seny". I és que el profeta és sempre un aïllat. El qui emprèn les seves responsabilitats sempre les emprèn tot sol. És molt rar que els pares i els companys d'un home compromès sostinguin i comparteixin les seves idees i actituds, puix que de vegades somouen l' "equilibri" de la família o del medi ambient. Feixuga responsabilitat la d'algunes comunitats massa preocupades de llur seguretat íntima per estar en condicions d'aportar el seu suport a les iniciatives vàlides d'un determinat dels seus membres!

I acabem esmentant les "oracions" del sant. A la "col·lecta" ens ha fet demanar "que, seguint el seu exemple, manifestem la suavitat del vostre amor en el servei dels nostres germans"; a l' "oració sobre les ofrenes" que "abrandeu el nostre cor amb el foc diví de l'Esperit Sant, amb el qual vau encendre l'esperit ple de dolcesa de sant Francesc de Sales"; i en el "postcomuni" que "imitem a la terra la caritat i la mansuetud de sant Francesc de Sales" i això per què? Perquè "aconseguim al cel la glòria que ell ja posseeix". Així sigui per a tots. Amén.

15 de gener del 2009

DIJOUS I (ANY I)

Dia 15 de gener: Sant Maur i Sant Plàcid
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria dels sants Maur i Plàcid, deixebles del nostre pare sant Benet. És el papa Gregori el Gran que, en el llibre segon dels seus Diàlegs, ens dóna el nom d'aquests deixebles, que sant Benet va estimar tant. Segons els Diàlegs, eren fills l'un d'Eutici i l'altre de Tèrtul, patricis romans, que els van oferir infants a sant Benet perquè els iniciés en la vida monàstica a Subiaco. També ens explica una anècdota ocorreguda per aquells temps, en què Plàcid va caure en un llac i va ser salvat per Maur; donades les circumstàncies d'aquest fet, ha constituït sempre un bell exemple d'obediència monàstica. Quan sant Benet deixà Subiaco, per mor del prevere que li volia mal, i se n'anà a Montecassino, Maur el substituí en el càrrec.

Pel que fa a les lectures d'aquesta primera setmana de l'any, tenim que la primera ha estat treta de la carta als cristians hebreus [3, 7-14], i se'ns parla d'un temps de desesperança. I és que els cristians d'origen jueu als quals es dirigí aquesta carta vivien en una situació que s'acostava a les condicions del poble hebreu en el desert (8). Havien hagut d'anar-se'n de Jerusalem, la ciutat santa, per a escapar de la persecució i es trobaven dispersos en un ambient pagà. La temptació de "murmurar" era gran: alguns mals caps (12) incitaven llurs germans a tornar a convertir-se al judaisme i a trobar la seguretat del temple i de la ciutat santa. El nostre text mira de convèncer aquests cristians dispersos dient-los que aquesta seguretat és il·lusòria: ja que el culte veritable s'exerceix amb la participació en el sacerdoci únic de Jesucrist (14). També, pels cristians d'avui, ¿no hi ha potser molts cristians que murmuren davant els trastorns que coneix l'Església i la inseguretat que engendren?

El salm responsorial [SR = 94, és una invitació al servei de Déu] és el mateix que es fa servir a l'invitatori amb el qual, cada dia, es comença l'ofici diví. És una crida a la vertadera vida de fill de Déu, que és a la vegada lloança entusiasta al Déu que ens estima i esforç de vertadera obediència. El recordar la desobediència del poble de Déu en el desert ens suggereix decididament aquest segon aspecte, és a dir, que la presència de Déu és, per a l'home, una prova que ens inspira temor i respecte. Que aquest salm ens recordi per tant qui és aquest Déu que nosaltres volem servir.

I l'evangeli de sant Marc [1, 40-45] ens ha parlat de la rehabilitació d'un leprós. Explicada pels tres sinòptics, aquesta curació d'un leprós sembla haver estat un dels primeríssims miracles de Jesús. I és un dels signes més clars de l'arribada dels temps messiànics, perquè el leprós era un home bandejat de la societat jueva: guarint-lo, Jesús li torna la seva dignitat i posa en evidència la prohibició que fins llavors l'havia colpit. Marc posa en relleu que Jesús es compadí (41); pel què Jesús manifesta l'amor potent i guaridor de Déu a través d'aquests sentiments humans. I així el seu carisma de taumaturg es veu en la voluntat que demostra de curar els malalts que troba!

I acabem repetint la col·lecta dels sants d'avui, que ens ha fet demanar a Déu que en donar-nos "un exemple admirable de vida monàstica en la conducta de sant Maur i de sant Plàcid"; i afegeix: "feu que seguim les seves petjades, i que així obtinguem també la participació en la seva glòria". Que així sigui. Amén.

13 de gener del 2009

DIMARTS I (I)

Dia 13 de gener: sant Hilari de Poitiers
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
He 2, 5-12; Sl 8; Mc 1, 21-28

No pots esperar fins que Déu arribi a tu
i et digui: jo sóc.
Un Déu que declara el seu poder
no té cap sentit.
Cal saber que Déu bufa a través teu,
des del començament,
i si el teu pit crema i res denota,
llavors Déu està obrant en tu.

Aquestes paraules del poeta Rilke les veiem, d'alguna manera, confirmades a l'evangeli d'avui. Déu no tan sols no declara el seu poder, sinó que a més el vol ocultar, amagar.

Ahir escoltàvem en la lectura d'Hebreus que Déu ens ha parlat de diverses maneres i en moltes ocasions pels profetes, però, darrerament per mitjà del Fill, que s'ha revestit de la nostra fragilitat humana, que ve a ser com un senzill vestit d'estiu que no oculta els perfils del cos xop de suor. La naturalesa humana no podia ser capaç de mantenir per molt de temps tancat tant foc d'amor dintre. La força amorosa i de vida d'aquest Déu no pot deixar de bufar a través de la nostra naturalesa humana i despertar l'admiració dels seus oients davant la seva manera d'ensenyar. Amb autoritat.

I davant l'admiració del poble, quan veu les seves obres, i confessa el Sant de Déu, Jesús es mostra enèrgic, volent fer callar qualsevol confessió messiànica sobre ell. Ecce homo. Heus aquí l'home, dirà Pilat. Nosaltres ens podríem preguntar amb les paraules del salmista: Què és l'home perquè us en recordeu, perquè li doneu autoritat. Tot ho heu posat sota els seus peus.

Crist és l'home, «ecce homo», que passa fent el bé impulsat pel foc de Déu, que vol vessar sobre tota la humanitat. I així som constituïts també en raça divina, tot complementant el fet que el Verb ha assumit la raça humana, i fent-nos veure així mateix que es compleix la paraula que acabem d'escoltar:

Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix Pare. I per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans. I en passar tan discretament entre nosaltres ens ensenya com ha de ser el moviment d'aquest foc diví en la nostra vida, de dintre cap a fora; fixeu-vos, comencem fins i tot la nostra existència física, comencem a ser homes, dintre, en el si de la nostra mare. Així mateix cal que sigui en la nostra vida espiritual, en la nostra vida monàstica... Necessitem començar els nostres passos amb la il·luminació de la Paraula a l'interior, i avivar allí dintre el foc de Déu, perquè tota la nostra existència sigui lloança de la glòria de Déu, com ens suggereixen aquestes paraules de sant Hilari: Jo tinc plena consciència que és a tu, Déu Pare omnipotent, a qui he d'oferir l'obra principal de la meva vida, talment que totes les meves paraules i pensaments parlin de tu.

12 de gener del 2009

DILLUNS I (I)

Dia 12 de gener: sant Elred de Rievaulx
Homilia predicada per fra Lluís Solà
He 1, 1-6; Sl 96, 1 i 2b. 6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1, 14-20

Reprenem, o, millor, comencem, el temps de durant l'any, després dels temps forts d'Advent, Nadal i Epifania. La sensació és semblant a la que s'experimenta en tornar de vacances, en retrobar les persones, les rutines i els llocs habituals: una sensació de serenor, de seguretat, que donen les coses sabudes i estimades. Crist és el mateix, el dels temps forts i el del temps ordinari. I continua, com a Canà, omplint la nostra copa amb el bon vi de la seva amistat, el vi millor, el que l'Espòs ha guardat fins ara.

Enguany, la festa de sant Elred, aquest monjo nostre tan estimat, fa més amable el retorn a la quotidianitat. Elred, un gran humanista i un gran creient del segle XII, monjo cistercenc i abat, va escriure un tractat sobre Déu: «El mirall de la caritat». I aquest tractat el va complementar amb un altre, que el va fer famós, el tractat sobre «l'Amistat espiritual». L'ideal màxim de l'amor que l'evangeli ens proposa, i que sant Benet assumeix a la Regla com a ideari del monjo, Elred l'articula, el rellegeix en clau d'amistat. L'amistat com una concreció de l'amor, aquest mirall que ens reflecteix la imatge de Déu. L'escola del servei de sant Benet, esdevé en Elred l'escola de l'amistat, l'escola de la concreció de l'amor. Avui, precisament, sentim a l'Evangeli la crida del Senyor a seguir-lo, a anar amb ell, a fer una comunitat d'amistat amb ell. Sant Marc, en un altre lloc de l'evangeli, referint-se als deixebles, dirà: «els va cridar perquè estiguessin amb ell». Hem vingut al monestir per estar amb ell, amb el Senyor. Un estar amb ell inseparable de l'estar amb els altres. Per això l'amistat espiritual, tal com la defineix sant Elred, rellegint Ciceró, en el qual s'inspira, prova d'assolir un consens entre les coses humanes i les divines, prova d'articular en l'espai concret i humà del monestir aquesta relació que té sempre un doble vessant: «no puc estimar Déu, que no veig, si no estimo el germà que veig». En realitat el germà m'és el mirall de Déu, en el qual veig Déu, i en Déu, a mi mateix; el mirall en el qual estimo Déu i, en Déu, a mi mateix.

Un camí no gens fàcil, certament. Però si el seguim, de la mà de sant Elred, rere les sandàlies del Crist, esdevindrem més humans i, alhora, també més divins. Acabem de celebrar el Nadal, les noces de Déu amb la humanitat, i s'hi escau aquella frase famosa d'un film immortal: «És el començament d'una gran amistat».

9 de gener del 2009

NADAL: 9 de gener

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1 Jn 4, 11-18; Mc 6, 45-52

Estimats germans i germanes:

Els llums artificials del Nadal aviat s'apagaran. Durant aquest temps hem escoltat el relat del naixement de Jesús i molts ens hem apropat a donar un petó a la imatge del Nen Jesús, que hi ha a les llars cristianes i a totes les esglésies. Cada dia hem tingut l'oportunitat de reflexionar. ¡Quin exercici tant saludable i positiu el de meditar i pregar la Paraula de Déu llegida o escoltada! La celebració del Nadal s'està acabant i hem de treure conclusions.

Els deixebles de Jesús van de sorpresa en sorpresa. Després de la multiplicació dels pans, Jesús els ofereix una altra manifestació de la seva missió quan calma la tempesta. No puc donar raó al per què, però Jesús vol que experimentem la nostra impotència, la nostra feblesa i pobresa. Aleshores el sentim més enmig nostre. Si pensem massa en nosaltres i en la nostra por, no el reconeixerem o pensarem que és un fantasma. Això ens passa perquè no estem prop del Senyor o perquè no el coneixem bé. Ens diu: «No tingueu por, que sóc jo». Ell asserena els cors atribolats. La seva veu sempre porta pau i serenor. Ho tenim més que comprovat que és perillós navegar sols: ens fa falta la presència del Senyor, i sentir-la. Encara que sembli que dorm, hi és. Fem l'esforç d'avançar, però la barqueta està sacsejada per les onades de la mar. Només cal cridar: «Jesús, Jesús...», sabent que Ell escolta el crit de l'indefens, però que queda inactiu davant de la prepotència de l'orgullós. Si mirem fora de la barca, lluny de les nostres pors o obsessions, el veurem venir encara que sigui caminant sobre l'aigua; és a dir, de una manera que humanament pot semblar impensable.

Aquest fragment que hem escoltat ens insinua un punt que no hem de deixar passar per alt. Jesús ve a la barca on estem, —la barca de l'Església, de la nostra comunitat monàstica, la barca de l'ambient familiar— i nosaltres... ¿quina relació mantenim amb els companys de viatge? La primera lectura ens anima a viure en l'amor. L'apòstol Joan no es cansa de repetir-nos les mateixes idees. I nosaltres no hauríem de cansar-nos d'escoltar-les. Cada frase de Sant Joan que hem escoltat té una gran densitat que posa en evidència les nostres mediocritats, i qüestiona les seguretats d'una vida instal·lada i acomodada. ¡Quin gran regal el d'avui, germans estimats, la primera lectura de la Missa! «L'amor no coneix la por... només té por el qui no té un amor prou gran». En la nostra vida podem experimentar la por, com la dels deixebles aquella nit, i és normal. Però pot resultar inclús positiva, la por, si tenim la humilitat i la confiança de cridar demanant l'ajut del Senyor des dels nostres abismes, com diu el Salm 129: «Confio en la Paraula del Senyor, la meva ànima hi confia... perquè són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa».

Acabem de celebrar la Epifania del Senyor, la festa dels Reis. Els regals són signes d'estimació. Ens anirà molt bé no quedar-nos en els signes, en els regals, sinó en el que signifiquen. L'amor autèntic de la primera lectura s'ha de manifestar en la vida quotidiana: L'afecte incondicional, la donació generosa de si mateix, el saber perdonar, la necessària comunicació, un somriure amistós... són els millors regals que podem fer als altres. «Si ens estimem, Déu està en nosaltres, i dintre nostre el seu amor és tan gran que ja no hi falta res». ¿No és aquesta la veritable felicitat i la llum que sempre ha de brillar?

6 de gener del 2009

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60, 1-6; Sl 71, 2. 7-13; Ef 3, 2-6; Mt 2, 1-12

Per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut... El secret és aquest: que des d'ara, per l'evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència i formen un mateix cos...

Ens ho creiem això?, obrem en conseqüència?...

Un monjo em comentava les seves visites al metge, amb versions diferents sobre una malaltia d'un braç. I m'expressava la seva estranyesa, com havent-hi dos braços i tenint tots dos la mateixa edat, l'un estava bé i l'altre no. Una reflexió senzilla i fins i tot, si voleu, ingènua, però que si la duem al terreny espiritual conté una gran saviesa, si tenim en compte el secret, o el misteri de Déu que ens ha estat revelat.

Per què dintre del mateix cos que tots formem en Crist, som capaços d'enfrontar-nos, dividir-nos... i continuar inconscientment en les nostres divisions? No som capaços de veure que no té sentit que hi hagi en un cos diferents membres, i no buscar un equilibri i una salut en l'harmonia de tots i cadascun d'ells?

Potser podríem trobar una resposta en unes belles paraules de St. Exupery que denuncia la tragèdia de qui no sap buscar el sentit profund de la història i de la vida, i en canvi dóna sentit a moltes petites accions, diverses i múltiples, monòtones i nècies. Diu:

Treballen en l'avorriment.
No els falta res,
excepte el nus diví,
que lliga totes les coses.
I els falta tot.

No troben mai aquella resposta modulada al voltant de la Paraula de Déu, aquest nus diví que uneix totes les coses disperses de la vida i ens posa en el camí de trobar un equilibri i un sentit profund a la nostra vida. Solament la Paraula de Déu pot unir, lligar allò dispers que hi ha en la nostra existència, i fer de cadascun de nosaltres, i de tots, un equilibri i unitat de què tenim necessitat. Necessitem llegir Déu. Buscar-lo amb el cor.

Aquesta Paraula de Déu, que abans de revelar el seu secret ja és anunciat prèviament pel profeta Isaïes: Alça't, que arriba la teva llum; la glòria del Senyor clareja con l'alba... Els pobles s'acosten a la teva llum... Tots s'apleguen per venir cap a tu... Veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar...

Però aquest secret no acaba d'arribar al cor de tots els homes, de tots els pobles. Potser per això tots els textos bíblics de la litúrgia d'Epifania apareixen com una partitura musical amb un contrapunt, on s'arregleren dues fileres de dades en contrast, que són els dos camps en què es divideix la història de l'home, i també la de cadascun de nosaltres: el símbol de la llum i les tenebres, signe de l'antítesi entre el bé i el mal. El gran duel de la història i també de cadascun de nosaltres: d'una banda l'amor, la recerca de Déu, de l'equilibri (els Mags) i per un altre la persecució, l'odi, el desequilibri (Herodes).

Un duel constant entre la llum i les tenebres que solament es resol quan hi ha una presa de postura en nosaltres, decidida i constant a favor de la "recerca de Déu". La recerca de Déu, que mai serà tan sols un coneixement de Déu, sinó un dinamisme d'amor que ens posa en permanent moviment de penetrar i viure el misteri diví que és un misteri d'amor.

Així veiem com a l'evangeli els sacerdots, els lletrats, Herodes, coneixen el lloc del naixement de Messies. Acaben de desxifrar el signe del seu naixement. Però no es mouen. Que hi vagin els altres, i que després ens informin. I, segons els informes, ja actuarem. Com si Déu fos el responsable d'un ministeri d'informació i turisme. Els Mags, en canvi, veuen l'estrella i es posen en camí. Arriben a Jerusalem i pregunten, i tornen a posar-se en camí, tornen a veure l'estrella i la segueixen. Després de trobar i adorar el Messies marxen per un altre camí. Els camins de Déu són sempre sorprenents. L'actitud dels Mags ens mostra com en la recerca i en la troballa de Déu no tot succeeix de manera mecànica i rutinària. La recerca de Déu ens porta sempre a viure l'aventura apassionant d'un encontre amb Déu, que sempre es resol en llum i pau per a nosaltres.
Com diu una homilia anònima del s. I: Crist surt com un sol del si de la Verge. Foragita els núvols freds i borrascosos i les tenebres del mal i desperta de nou a la vida els somnolents de cor, esvaint amb la seva llum la boira de la ignorància.

Vet ací la nostra pau, dirà sant Bernat. No profetitzada, sinó en efectiu. Aquí teniu l'enorme sac de la misericòrdia que Déu Pare envia a la terra. És un sac que ha de reventar en la Passió, perquè s'escampi el nostre preu que hi ha contingut en ell; sac petit però ple. En ell hi ha la plenitud de la divinitat. En manifestar-se Déu fet home, no pot amagar el seu amor (sant Bernat, Sermó 1r d'Epifania, 2).

Si tu reps aquesta manifestació de Déu, tampoc no pots amagar el teu amor. Un amor que no és pas teu, sinó que l'has rebut d'Ell.

4 de gener del 2009

DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 24, 1-4. 12-16; Sl 147, 12. 15. 19. 20; Ef 1, 3-6. 15-18; Jn 1, 1-18

L'Església avui, igual que per la Missa del dia de Nadal, ens fa proclamar de nou i torna a proposar a la nostra consideració, el pròleg de l'Evangeli segons sant Joan. Del misteri de Nadal que estem celebrant aquest dies, l'escriptura ens ofereix diferents imatges, totes elles complementàries. Són fruit de la reflexió que els autors sagrats es fan d'aquest misteri, a través de la llum sempre nova amb què el Misteri Pasqual l'il·lumina. Per això, cada una d'aquestes imatges ens presenta el Misteri de l'Encarnació i del Naixement del Fill de Déu amb matisos i punts de vista diferents.

La imatge de Lluc, per exemple, lluny de ser una presentació bucòlica de pastorets i ovelletes, que podria arribar a ratllar el ridícul, és de fet la narració de les tràgiques condicions amb què el Fill de Déu ha nascut per a nosaltres. L'estable, la menjadora, els animals, els pastors —de vida més que miserable—, no són sinó els elements que descriuen l'extrema pobresa amb què Crist va néixer; l'infant, no ens parla d'innocència ni de tendresa, sinó de vulnerabilitat. Pobresa, vulnerabilitat, fragilitat: heus ací les condicions amb les què el Fill de Déu volgué néixer. Unes condicions que són totes elles signe d'esperança redemptora per a tots els homes, especialment per aquells que les pateixen sense esperança humana de sortir-ne. Si el Fill de Déu, quan s'ha fet home, s'ha fet fràgil i vulnerable, ha nascut pobre entre els pobres i al marge de la societat (l'hostal), aleshores hi ha esperança per a tots els pastors de les nostres societats. Una imatge que la carta als Filipencs rubricarà amb el seu himne tantes vegades cantat en la litúrgia: Crist, que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (Fil 2, 6-7). Però, precisament per salvar l'esperança dels pobres, calia deixar clar i anunciar d'un cap a l'altre de la terra, que l'infant nascut de Maria era i és realment Déu, el Fill de Déu fet home per nosaltres: que ell era la forma visible del Pare que ningú no ha vist mai. Aquest és el propòsit del pròleg de l'Evangeli segons sant Joan.

Des d'una perspectiva genuïnament bíblica, Joan ens assegura que hem contemplat en la carn la glòria d'aquell que ja existia des del principi com a Paraula de Déu. Ens assegura que els nostres ulls han vist i les nostres mans han palpat la Paraula de la vida i la vida mateixa, la llum que il·lumina tot home que ve al món; que el qui és inefable i invisible, l'hem vist i l'hem sentit perquè aquest mateix ha vingut a casa seva, ha fet del seu cos el lloc per excel·lència de la presència de Déu. En poques paraules, Joan ens anuncia que hem vist amb els nostres propis ulls Déu mateix.

Des d'una perspectiva genuïnament bíblica, Joan recorda que Déu va enviar un altre home per testimoniar que la Llum estava ja arribant i que, per tant, les promeses fetes als antics pares arribaven ara a compliment; ell mateix el darrer dels profetes i l'Elies que havia de tornar, n'era la prova evident. Ens recorda encara que la Llei fou donada per Moisès –la Llei que tenia per funció fer de pedagog del nou profeta– i que, amb el naixement del Fill de Déu, se'ns ha ofert una nova gràcia que incorpora tots aquells que el reconeixen com a Déu i l'acullen, a l'àmbit de la seva mateixa vida, a la comunió amb el Pare, i ens ha estat revelat, finalment, el designi amagat al llarg de tots els segles, la veritat sobre nosaltres: que Déu Pare ens elegí en el Crist abans de crear el món i, per amor, ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió.

Abans de crear el món... és a aquest principi on es remunta Joan, aquell principi quan encara Déu no havia creat ni el cel ni la terra, per anunciar-nos que ja aleshores existia el qui és la Paraula, vivint en perfecta comunió amb el Pare i l'Esperit Sant. Aquesta comunió de vida, de llum i d'amor és a la que Déu ens destina des del moment de la nostra creació: per això ens creà a través del seu Fill, ja que per ell tot ha vingut a l'existència. Com que els qui formem el món no l'hem reconegut, ha vingut entre nosaltres fent-se carn de la nostra carn: això sí, carn de pobre, per tal que no manqui l'esperança a tots aquells que participen de la benaurança dels pobres. Feliços els pobres, perquè d'ells és el Regne de Déu.

Germans, feliços nosaltres, si fets pobres, podem contemplar en l'infant nascut a la menjadora de l'estable al marge dels homes, la glòria que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.

3 de gener del 2009

NADAL: 3 de gener

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Des del començament de la missa d'aquest dissabte del temps de Nadal, se'ns ha mostrat la dona de la qual va néixer el Fill de Déu, perquè obtinguéssim la condició de fills (A 1). I seguim fruint encara de la irradiació del dia "en que la Verge Maria, conservant intacta la seva virginitat, donà a llum el Salvador del món" (PE 1, comunicant de Nadal). I en néixer de la Verge, la Paraula –el Logos- "participés de la nostra condició humana" (O 1) i conferís a aquesta una "dignitat eterna" (Pr 3). I ens va fer també participants de la abundància "de la seva plenitud" i així "tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia" (A 2); i per ella hem rebut "el ser fills d'adopció" de Déu (A 1). Tal és doncs la meravella a la qual va estar associada Maria d'una manera única i exclusiva.

Pel que fa a les lectures, la primera ha estat de la primera carta de sant Joan [1 Jo 2, 29-3, 6], que ens ha vingut a dir que "ningú dels qui estan en Jesucrist no peca". I és que Déu ens ha atorgat el seu amor en convertir-nos en fills seus per adopció, ja que en aquest món roman oculta semblant filiació, però es manifestarà en el gran dia, quan contemplem Déu tal com és i cara a cara. I sant Joan ens reitera que, per a viure com a fills de Déu, hi ha d'haver ruptura amb el pecat.

El salm responsorial [SR = salm 97, l'adveniment del Senyor] era un "càntic nou" que els israelites cantaven en el seu retorn de l'exili i durant la reconstrucció del Temple. Expressa la joia del poble i la seva esperança del dia que tots els homes, i també la naturalesa sencera, aclamaran la reialesa de Déu. Aquesta reialesa, ja realitzada pel Crist, serà plenament acomplerta el darrer dia. És per a nosaltres un salm de Nadal, i es diu també en les festes de la Verge Maria, per a qui ha començat el triomf de Déu sobre la terra.

L'evangeli era del mateix sant Joan [Jo 1, 29-34] que ens ha fet aprendre a "mirar cap a l'anyell de Déu"; ja que el mateix Joan Baptista acompleix amb això la seva missió de precursor quan presenta Jesús al poble com "l'anell de Deu, que pren damunt seu el pecat del món" i evoca els fets misteriosos esdevinguts durant el baptisme de Jesús, quan l'Esperit Sant "baixava del cel com un colom i es posava damunt d'ell". Amén. Pare Tulla.

L'ampliació de la primera lectura ens ha portat també a la primera carta de sant Joan (1 Jo 3, 7-10), on se'ns ha dit que "no hi ha cap fill de Déu que pugui pecar". I és que el pecat té el seu origen en el diable, l'esperit del mal. Però Crist va desfer les seves obres, ja que qui ha nascut de Déu té, per tant, que refusar el pecat i adherir-se a la justícia i a la caritat fraterna.

I pel que fa a l'evangeli, seguim amb el fragment que segueix del mateix evangeli (Jn 1, 35-42), en què és el moment que Joan diu que Jesús és el Messies. Així el presenta a dos dels seus deixebles, dient-los que Jesús és el Messies promès. I aquests el van seguir i després, un d'ells, Andreu, el presentarà al seu germà Simó.

1 de gener del 2009

SANTA MARIA, MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6, 22-27; Sl 66, 2-8; Ga 4, 4-7; Lc 2, 16-21

Crist és la nostra pau. Ha creat una humanitat nova, establint la pau (Ef 2, 14).

I comenta un Pare de l'Església: Ara bé, de la mateixa manera que quan un rei o un cap d'estat visita una ciutat, s'endreça la ciutat, s'adorna amb flors, llums, perquè no hi hagi res indigne d'una presència il·lustre, també davant l'adveniment de Crist, rei de la pau, és necessari llevar tota tristesa, i davant la resplendor de la veritat és necessari fer desaparèixer la mentida i la discòrdia, i fer resplendir la caritat (Pere Crisòleg, Sermó 149).

I què fa la nostra societat? Doncs, ja ho veieu, com si no hi hagués prou conflictes violents (Congo, Sudan, Afganistan, Zimbawue?) en neixen altres: 6.500 reservistes cridats a files per afrontar un altre, nou i molt sagnant, conflicte a l'Orient Mitjà.

Què fem en la nostra Església, en les nostres comunitats? Doncs, ja veieu, participant en les eucaristies, eucaristies que Jesús va voler i continua volent com un moment principal de reconciliació, —recordeu l'obsessió de Jesús en el Darrer Sopar en demanar al Pare la unitat de tots els seus deixebles, la pau a l'interior de cadascú—, però en una blasfèmia sense paraules, som, de vegades, incapaços de fer-nos una abraçada de pau. Podem estar, d'aquesta manera segurs i tranquils que la participació en aquest banquet de l'Eucaristia ens garanteix la participació en el banquet del regne dels cels?

L'engendrament del Crist és l'origen del poble cristià. El seu naixement inclou en Ell el naixement de tot el cos. Per això, tot creient que és regenerat en Crist es converteix en un home nou, fill de Déu. Potser no arribem a valorar el que suposa aquest do que ens fa Déu. Primer es fa home com nosaltres, acceptant les nostres debilitats, fatigues, sofriments... Potser no arribem a valorar l'Esperit que ens ve d'Ell, i que ens ha deixat en el nostre interior, com instrument de pau, de saviesa, de llum... Potser no som agraïts, a pesar de celebrar cada dia l'acció de gràcies de l'Eucaristia.

Sant Lleó el Gran ens diu que el millor homenatge que podem tributar a Déu, el millor agraïment als seus dons, és el d'oferir-li aquella pau que van cantar i van desitjar als homes els àngels en la nit de Betlem. És aquesta pau la que engendra de debò els fills de Déu. Recordeu la benaurança: Benaurats els pacífics, és a dir, els constructors de pau, els qui fan pau un dia si i un altre també, perquè seran anomenats fills de Déu.

Aquesta pau engendra fills de Déu, alimenta l'amor, és mare de la unitat. Però aquesta pau no és fruit tan sols d'un esforç humà. Ja ho diu l'Escriptura: Quan diguin: «pau, pau», llavors vindrà sobre ells la violència i la guerra. Succeeix que, en veritat, solament Crist és la nostra pau. I solament rebent aquest do que és Crist podem arribar a la veritable pau. Solament aquell que es deixa commoure sota l'escolta de la Paraula, pot rebre la veritable pau del cor, la pau de Déu. Solament a través d'aquesta Paraula ve la pau al cor, la veritable benedicció divina en les nostres vides.

Rebem avui aquesta Paraula, aquesta benedicció de Déu com ens suggereix l'Escriptura i que hem escoltat a la primera lectura: Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.

Són sis verbs que necessitem aprendre i viure cada dia: Beneir, guardar, il·luminar, apiadar, girar, donar... Són sis verbs que ens obren al desig de Déu. A un Déu que ens beneeix, que ha dit la seva Paraula de vida per a nosaltres en el seu Fill Jesús, i a la qual nosaltres hem de correspondre guardant-la en el cor. Quan ho fem així resulta senzill conjugar els altres verbs: El nostre interior s'il·lumina amb una nova llum, que vivim com una experiència de la protecció divina, i com un goig interior profund, més enllà de tota alegria que podem arribar a gaudir d'aquest món. Perquè és fer l'experiència que Déu s'ha fixat en nosaltres, i que en la seva mirada ens arriba també la seva pau. La pau que ningú no podrà arrabassar-nos.

Així doncs, aquest és el camí que va seguir santa Maria. Aquesta és la lliçó magistral de Maria. Benaurada sobretot per escoltar la Paraula; benaurada per ser la Mare de Déu, del qual ha rebut la seva Pau, conservant tots aquests records en el seu cor, com diu l'evangeli, i meditant-los.

Potser avui no estem per a moltes meditacions. Potser avui ens sedueix més una llei del Tal·lió, encara que no ho confessem de paraula, per bé que els fets són aquí, en els mitjans de comunicació, en la societat, en les nostres comunitats. És tan fàcil l'actitud de retornar cop per cop! és tan seductor! Ens atreu, de vegades, ser d'aquesta mena, així d'expeditius. Potser avui no estem per a moltes meditacions ni misticismes. Almenys així succeeix en la societat d'avui, i en una gran part de la vida eclesial, des de les altes jerarquies fins als fidels més senzills. Busquem la solució ràpida. Expeditius.

Però això no ha d'enterbolir la nostra missió, si ens prenem de debò la nostra vocació, i volem seguir els passos de la Mare de Déu. Cercadors de Déu, no anteposar res al Crist, perquè Ell és la nostra Pau. Hem de fer nostre el camí de santa Maria. Per seguir infantant en aquesta societat Crist, la veritable pau que necessita la humanitat, i el teu cor, el nostre cor. Buscar la pau amb paciència. Dues paraules que tenen la mateixa arrel.