DIJOUS I (ANY I)

Dia 15 de gener: Sant Maur i Sant Plàcid
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria dels sants Maur i Plàcid, deixebles del nostre pare sant Benet. És el papa Gregori el Gran que, en el llibre segon dels seus Diàlegs, ens dóna el nom d'aquests deixebles, que sant Benet va estimar tant. Segons els Diàlegs, eren fills l'un d'Eutici i l'altre de Tèrtul, patricis romans, que els van oferir infants a sant Benet perquè els iniciés en la vida monàstica a Subiaco. També ens explica una anècdota ocorreguda per aquells temps, en què Plàcid va caure en un llac i va ser salvat per Maur; donades les circumstàncies d'aquest fet, ha constituït sempre un bell exemple d'obediència monàstica. Quan sant Benet deixà Subiaco, per mor del prevere que li volia mal, i se n'anà a Montecassino, Maur el substituí en el càrrec.

Pel que fa a les lectures d'aquesta primera setmana de l'any, tenim que la primera ha estat treta de la carta als cristians hebreus [3, 7-14], i se'ns parla d'un temps de desesperança. I és que els cristians d'origen jueu als quals es dirigí aquesta carta vivien en una situació que s'acostava a les condicions del poble hebreu en el desert (8). Havien hagut d'anar-se'n de Jerusalem, la ciutat santa, per a escapar de la persecució i es trobaven dispersos en un ambient pagà. La temptació de "murmurar" era gran: alguns mals caps (12) incitaven llurs germans a tornar a convertir-se al judaisme i a trobar la seguretat del temple i de la ciutat santa. El nostre text mira de convèncer aquests cristians dispersos dient-los que aquesta seguretat és il·lusòria: ja que el culte veritable s'exerceix amb la participació en el sacerdoci únic de Jesucrist (14). També, pels cristians d'avui, ¿no hi ha potser molts cristians que murmuren davant els trastorns que coneix l'Església i la inseguretat que engendren?

El salm responsorial [SR = 94, és una invitació al servei de Déu] és el mateix que es fa servir a l'invitatori amb el qual, cada dia, es comença l'ofici diví. És una crida a la vertadera vida de fill de Déu, que és a la vegada lloança entusiasta al Déu que ens estima i esforç de vertadera obediència. El recordar la desobediència del poble de Déu en el desert ens suggereix decididament aquest segon aspecte, és a dir, que la presència de Déu és, per a l'home, una prova que ens inspira temor i respecte. Que aquest salm ens recordi per tant qui és aquest Déu que nosaltres volem servir.

I l'evangeli de sant Marc [1, 40-45] ens ha parlat de la rehabilitació d'un leprós. Explicada pels tres sinòptics, aquesta curació d'un leprós sembla haver estat un dels primeríssims miracles de Jesús. I és un dels signes més clars de l'arribada dels temps messiànics, perquè el leprós era un home bandejat de la societat jueva: guarint-lo, Jesús li torna la seva dignitat i posa en evidència la prohibició que fins llavors l'havia colpit. Marc posa en relleu que Jesús es compadí (41); pel què Jesús manifesta l'amor potent i guaridor de Déu a través d'aquests sentiments humans. I així el seu carisma de taumaturg es veu en la voluntat que demostra de curar els malalts que troba!

I acabem repetint la col·lecta dels sants d'avui, que ens ha fet demanar a Déu que en donar-nos "un exemple admirable de vida monàstica en la conducta de sant Maur i de sant Plàcid"; i afegeix: "feu que seguim les seves petjades, i que així obtinguem també la participació en la seva glòria". Que així sigui. Amén.