DIMARTS I (I)

Dia 13 de gener: sant Hilari de Poitiers
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
He 2, 5-12; Sl 8; Mc 1, 21-28

No pots esperar fins que Déu arribi a tu
i et digui: jo sóc.
Un Déu que declara el seu poder
no té cap sentit.
Cal saber que Déu bufa a través teu,
des del començament,
i si el teu pit crema i res denota,
llavors Déu està obrant en tu.

Aquestes paraules del poeta Rilke les veiem, d'alguna manera, confirmades a l'evangeli d'avui. Déu no tan sols no declara el seu poder, sinó que a més el vol ocultar, amagar.

Ahir escoltàvem en la lectura d'Hebreus que Déu ens ha parlat de diverses maneres i en moltes ocasions pels profetes, però, darrerament per mitjà del Fill, que s'ha revestit de la nostra fragilitat humana, que ve a ser com un senzill vestit d'estiu que no oculta els perfils del cos xop de suor. La naturalesa humana no podia ser capaç de mantenir per molt de temps tancat tant foc d'amor dintre. La força amorosa i de vida d'aquest Déu no pot deixar de bufar a través de la nostra naturalesa humana i despertar l'admiració dels seus oients davant la seva manera d'ensenyar. Amb autoritat.

I davant l'admiració del poble, quan veu les seves obres, i confessa el Sant de Déu, Jesús es mostra enèrgic, volent fer callar qualsevol confessió messiànica sobre ell. Ecce homo. Heus aquí l'home, dirà Pilat. Nosaltres ens podríem preguntar amb les paraules del salmista: Què és l'home perquè us en recordeu, perquè li doneu autoritat. Tot ho heu posat sota els seus peus.

Crist és l'home, «ecce homo», que passa fent el bé impulsat pel foc de Déu, que vol vessar sobre tota la humanitat. I així som constituïts també en raça divina, tot complementant el fet que el Verb ha assumit la raça humana, i fent-nos veure així mateix que es compleix la paraula que acabem d'escoltar:

Tant el qui santifica com els qui són santificats tenen un mateix Pare. I per això no s'avergonyeix d'anomenar-los germans. I en passar tan discretament entre nosaltres ens ensenya com ha de ser el moviment d'aquest foc diví en la nostra vida, de dintre cap a fora; fixeu-vos, comencem fins i tot la nostra existència física, comencem a ser homes, dintre, en el si de la nostra mare. Així mateix cal que sigui en la nostra vida espiritual, en la nostra vida monàstica... Necessitem començar els nostres passos amb la il·luminació de la Paraula a l'interior, i avivar allí dintre el foc de Déu, perquè tota la nostra existència sigui lloança de la glòria de Déu, com ens suggereixen aquestes paraules de sant Hilari: Jo tinc plena consciència que és a tu, Déu Pare omnipotent, a qui he d'oferir l'obra principal de la meva vida, talment que totes les meves paraules i pensaments parlin de tu.