EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60, 1-6; Sl 71, 2. 7-13; Ef 3, 2-6; Mt 2, 1-12

Per una revelació he conegut el misteri secret, que els homes no havien conegut... El secret és aquest: que des d'ara, per l'evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència i formen un mateix cos...

Ens ho creiem això?, obrem en conseqüència?...

Un monjo em comentava les seves visites al metge, amb versions diferents sobre una malaltia d'un braç. I m'expressava la seva estranyesa, com havent-hi dos braços i tenint tots dos la mateixa edat, l'un estava bé i l'altre no. Una reflexió senzilla i fins i tot, si voleu, ingènua, però que si la duem al terreny espiritual conté una gran saviesa, si tenim en compte el secret, o el misteri de Déu que ens ha estat revelat.

Per què dintre del mateix cos que tots formem en Crist, som capaços d'enfrontar-nos, dividir-nos... i continuar inconscientment en les nostres divisions? No som capaços de veure que no té sentit que hi hagi en un cos diferents membres, i no buscar un equilibri i una salut en l'harmonia de tots i cadascun d'ells?

Potser podríem trobar una resposta en unes belles paraules de St. Exupery que denuncia la tragèdia de qui no sap buscar el sentit profund de la història i de la vida, i en canvi dóna sentit a moltes petites accions, diverses i múltiples, monòtones i nècies. Diu:

Treballen en l'avorriment.
No els falta res,
excepte el nus diví,
que lliga totes les coses.
I els falta tot.

No troben mai aquella resposta modulada al voltant de la Paraula de Déu, aquest nus diví que uneix totes les coses disperses de la vida i ens posa en el camí de trobar un equilibri i un sentit profund a la nostra vida. Solament la Paraula de Déu pot unir, lligar allò dispers que hi ha en la nostra existència, i fer de cadascun de nosaltres, i de tots, un equilibri i unitat de què tenim necessitat. Necessitem llegir Déu. Buscar-lo amb el cor.

Aquesta Paraula de Déu, que abans de revelar el seu secret ja és anunciat prèviament pel profeta Isaïes: Alça't, que arriba la teva llum; la glòria del Senyor clareja con l'alba... Els pobles s'acosten a la teva llum... Tots s'apleguen per venir cap a tu... Veuràs amb el cor eixamplat com aboquen damunt teu els tresors del mar...

Però aquest secret no acaba d'arribar al cor de tots els homes, de tots els pobles. Potser per això tots els textos bíblics de la litúrgia d'Epifania apareixen com una partitura musical amb un contrapunt, on s'arregleren dues fileres de dades en contrast, que són els dos camps en què es divideix la història de l'home, i també la de cadascun de nosaltres: el símbol de la llum i les tenebres, signe de l'antítesi entre el bé i el mal. El gran duel de la història i també de cadascun de nosaltres: d'una banda l'amor, la recerca de Déu, de l'equilibri (els Mags) i per un altre la persecució, l'odi, el desequilibri (Herodes).

Un duel constant entre la llum i les tenebres que solament es resol quan hi ha una presa de postura en nosaltres, decidida i constant a favor de la "recerca de Déu". La recerca de Déu, que mai serà tan sols un coneixement de Déu, sinó un dinamisme d'amor que ens posa en permanent moviment de penetrar i viure el misteri diví que és un misteri d'amor.

Així veiem com a l'evangeli els sacerdots, els lletrats, Herodes, coneixen el lloc del naixement de Messies. Acaben de desxifrar el signe del seu naixement. Però no es mouen. Que hi vagin els altres, i que després ens informin. I, segons els informes, ja actuarem. Com si Déu fos el responsable d'un ministeri d'informació i turisme. Els Mags, en canvi, veuen l'estrella i es posen en camí. Arriben a Jerusalem i pregunten, i tornen a posar-se en camí, tornen a veure l'estrella i la segueixen. Després de trobar i adorar el Messies marxen per un altre camí. Els camins de Déu són sempre sorprenents. L'actitud dels Mags ens mostra com en la recerca i en la troballa de Déu no tot succeeix de manera mecànica i rutinària. La recerca de Déu ens porta sempre a viure l'aventura apassionant d'un encontre amb Déu, que sempre es resol en llum i pau per a nosaltres.
Com diu una homilia anònima del s. I: Crist surt com un sol del si de la Verge. Foragita els núvols freds i borrascosos i les tenebres del mal i desperta de nou a la vida els somnolents de cor, esvaint amb la seva llum la boira de la ignorància.

Vet ací la nostra pau, dirà sant Bernat. No profetitzada, sinó en efectiu. Aquí teniu l'enorme sac de la misericòrdia que Déu Pare envia a la terra. És un sac que ha de reventar en la Passió, perquè s'escampi el nostre preu que hi ha contingut en ell; sac petit però ple. En ell hi ha la plenitud de la divinitat. En manifestar-se Déu fet home, no pot amagar el seu amor (sant Bernat, Sermó 1r d'Epifania, 2).

Si tu reps aquesta manifestació de Déu, tampoc no pots amagar el teu amor. Un amor que no és pas teu, sinó que l'has rebut d'Ell.