SANTA MARIA, MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6, 22-27; Sl 66, 2-8; Ga 4, 4-7; Lc 2, 16-21

Crist és la nostra pau. Ha creat una humanitat nova, establint la pau (Ef 2, 14).

I comenta un Pare de l'Església: Ara bé, de la mateixa manera que quan un rei o un cap d'estat visita una ciutat, s'endreça la ciutat, s'adorna amb flors, llums, perquè no hi hagi res indigne d'una presència il·lustre, també davant l'adveniment de Crist, rei de la pau, és necessari llevar tota tristesa, i davant la resplendor de la veritat és necessari fer desaparèixer la mentida i la discòrdia, i fer resplendir la caritat (Pere Crisòleg, Sermó 149).

I què fa la nostra societat? Doncs, ja ho veieu, com si no hi hagués prou conflictes violents (Congo, Sudan, Afganistan, Zimbawue?) en neixen altres: 6.500 reservistes cridats a files per afrontar un altre, nou i molt sagnant, conflicte a l'Orient Mitjà.

Què fem en la nostra Església, en les nostres comunitats? Doncs, ja veieu, participant en les eucaristies, eucaristies que Jesús va voler i continua volent com un moment principal de reconciliació, —recordeu l'obsessió de Jesús en el Darrer Sopar en demanar al Pare la unitat de tots els seus deixebles, la pau a l'interior de cadascú—, però en una blasfèmia sense paraules, som, de vegades, incapaços de fer-nos una abraçada de pau. Podem estar, d'aquesta manera segurs i tranquils que la participació en aquest banquet de l'Eucaristia ens garanteix la participació en el banquet del regne dels cels?

L'engendrament del Crist és l'origen del poble cristià. El seu naixement inclou en Ell el naixement de tot el cos. Per això, tot creient que és regenerat en Crist es converteix en un home nou, fill de Déu. Potser no arribem a valorar el que suposa aquest do que ens fa Déu. Primer es fa home com nosaltres, acceptant les nostres debilitats, fatigues, sofriments... Potser no arribem a valorar l'Esperit que ens ve d'Ell, i que ens ha deixat en el nostre interior, com instrument de pau, de saviesa, de llum... Potser no som agraïts, a pesar de celebrar cada dia l'acció de gràcies de l'Eucaristia.

Sant Lleó el Gran ens diu que el millor homenatge que podem tributar a Déu, el millor agraïment als seus dons, és el d'oferir-li aquella pau que van cantar i van desitjar als homes els àngels en la nit de Betlem. És aquesta pau la que engendra de debò els fills de Déu. Recordeu la benaurança: Benaurats els pacífics, és a dir, els constructors de pau, els qui fan pau un dia si i un altre també, perquè seran anomenats fills de Déu.

Aquesta pau engendra fills de Déu, alimenta l'amor, és mare de la unitat. Però aquesta pau no és fruit tan sols d'un esforç humà. Ja ho diu l'Escriptura: Quan diguin: «pau, pau», llavors vindrà sobre ells la violència i la guerra. Succeeix que, en veritat, solament Crist és la nostra pau. I solament rebent aquest do que és Crist podem arribar a la veritable pau. Solament aquell que es deixa commoure sota l'escolta de la Paraula, pot rebre la veritable pau del cor, la pau de Déu. Solament a través d'aquesta Paraula ve la pau al cor, la veritable benedicció divina en les nostres vides.

Rebem avui aquesta Paraula, aquesta benedicció de Déu com ens suggereix l'Escriptura i que hem escoltat a la primera lectura: Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.

Són sis verbs que necessitem aprendre i viure cada dia: Beneir, guardar, il·luminar, apiadar, girar, donar... Són sis verbs que ens obren al desig de Déu. A un Déu que ens beneeix, que ha dit la seva Paraula de vida per a nosaltres en el seu Fill Jesús, i a la qual nosaltres hem de correspondre guardant-la en el cor. Quan ho fem així resulta senzill conjugar els altres verbs: El nostre interior s'il·lumina amb una nova llum, que vivim com una experiència de la protecció divina, i com un goig interior profund, més enllà de tota alegria que podem arribar a gaudir d'aquest món. Perquè és fer l'experiència que Déu s'ha fixat en nosaltres, i que en la seva mirada ens arriba també la seva pau. La pau que ningú no podrà arrabassar-nos.

Així doncs, aquest és el camí que va seguir santa Maria. Aquesta és la lliçó magistral de Maria. Benaurada sobretot per escoltar la Paraula; benaurada per ser la Mare de Déu, del qual ha rebut la seva Pau, conservant tots aquests records en el seu cor, com diu l'evangeli, i meditant-los.

Potser avui no estem per a moltes meditacions. Potser avui ens sedueix més una llei del Tal·lió, encara que no ho confessem de paraula, per bé que els fets són aquí, en els mitjans de comunicació, en la societat, en les nostres comunitats. És tan fàcil l'actitud de retornar cop per cop! és tan seductor! Ens atreu, de vegades, ser d'aquesta mena, així d'expeditius. Potser avui no estem per a moltes meditacions ni misticismes. Almenys així succeeix en la societat d'avui, i en una gran part de la vida eclesial, des de les altes jerarquies fins als fidels més senzills. Busquem la solució ràpida. Expeditius.

Però això no ha d'enterbolir la nostra missió, si ens prenem de debò la nostra vocació, i volem seguir els passos de la Mare de Déu. Cercadors de Déu, no anteposar res al Crist, perquè Ell és la nostra Pau. Hem de fer nostre el camí de santa Maria. Per seguir infantant en aquesta societat Crist, la veritable pau que necessita la humanitat, i el teu cor, el nostre cor. Buscar la pau amb paciència. Dues paraules que tenen la mateixa arrel.