DISSABTE II (I)

Dia 24 de gener: sant Francesc de Sales
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la memòria de sant Francesc de Sales, bisbe i doctor de l'Església. Fou l'apòstol de Chablais, el bisbe de Ginebra refugiat a Annecy, a la Savòia, el fundador de les religioses de la Visitació, l'autor de la "Introducció a la vida devota" i del "Tractat de l'amor de Déu". I ha romàs talment nostre, i actual, tot i que va viure en els anys 1566 al 1622, que quasi bé no hi ha necessitat de presentar-lo. – Si la seva persona és propera a nosaltres, el seu ensenyament no ho és menys; i aquest ensenyament consisteix a posar la vida espiritual, la més autèntica, a l'abast de tots els laics; diu ell: "És un error, o més aviat una heretgia, de voler excloure la vida devota de la companyia dels soldats, de la botiga dels artesans, o de la llar dels esposats. O que siguem, puguem i devem aspirar a la vida perfecta". Però, en què consisteix doncs aquesta vida perfecta? Per dir-ho amb les mateixes paraules del nostre sant, que es pregunta: ¿Què és doncs "ser devot"? "Senzillament –diu ell- voler fer la voluntat de Déu i, a més, "fer-la joiosament". Francesc de Sales va morir a Lió el 28 de desembre del 1622, i fou enterrat a Annecy el 24 següent.

Pel que fa a les lectures d'aquest dissabte de la segona setmana del temps ordinari, tenim que la primera ha estat la continuació de la carta als cristians hebreus [9, 2-3. 11-14], que la podríem titular com "el culte al Déu vivent" o que "Crist, amb la seva pròpia sang, ha entrat una vegada per sempre al lloc sant". I és que a la festa jueva de l'Expiació, el gran sacerdot entrava sol en el "lloc santíssim" per a expiar-hi les faltes del poble en l'ofrena de sacrificis. Assumint-la Crist, aquesta funció s'ha renovellat completament; ja que el nou santuari és ara la humanitat glorificada del mateix Crist, una vegada per totes (12); la sang ofrenada és la seva pròpia sang (12), molt més eficaç (14), perquè alliberant els homes de llurs pecats, els permet retre culte al Déu vivent (14) i rebre l'herència eterna promesa (15). Quin capgirell! Perquè des d'ara, el sagrat no està ja en el ritus, sinó en la persona de Jesús; el sacrifici ja no demana la immolació de víctimes, sinó una actitud personal d'amor als germans i de comunió amb Déu.

El salm responsorial [SR] ha estat el 46, que expressa el triomf del Rei de les nacions. És el salm que canta la joia entusiasta del poble i la seva esperança molt ferma en el dia on el món sencer serà sotmès a la reialesa del Senyor. Així és el salm de l'Ascensió, on es manifesta visiblement el triomf de Crist. Se'l canta també en altres circumstàncies triomfals, com són l'Epifania i la processó dels Rams, i d'altres de semblants.

I quant a l'evangeli, hem continuat amb un breu fragment de sant Marc [3, 20-21], on entra en joc el "ghetto" familiar, i on s'arriben a preguntar "si és que Jesús havia perdut el seny". I és que el profeta és sempre un aïllat. El qui emprèn les seves responsabilitats sempre les emprèn tot sol. És molt rar que els pares i els companys d'un home compromès sostinguin i comparteixin les seves idees i actituds, puix que de vegades somouen l' "equilibri" de la família o del medi ambient. Feixuga responsabilitat la d'algunes comunitats massa preocupades de llur seguretat íntima per estar en condicions d'aportar el seu suport a les iniciatives vàlides d'un determinat dels seus membres!

I acabem esmentant les "oracions" del sant. A la "col·lecta" ens ha fet demanar "que, seguint el seu exemple, manifestem la suavitat del vostre amor en el servei dels nostres germans"; a l' "oració sobre les ofrenes" que "abrandeu el nostre cor amb el foc diví de l'Esperit Sant, amb el qual vau encendre l'esperit ple de dolcesa de sant Francesc de Sales"; i en el "postcomuni" que "imitem a la terra la caritat i la mansuetud de sant Francesc de Sales" i això per què? Perquè "aconseguim al cel la glòria que ell ja posseeix". Així sigui per a tots. Amén.