PROFESSIÓ TEMPORAL DELS GERMANS ANTONI CARLES LÓPEZ I RICARD SALELLES

Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet

El capítol 72 de la Regla és el testament de sant Benet, ja que el 73 havia estat redactat com a conclusió de la Regla, a continuació del capítol 66. És una pàgina d'un vigor espiritual molt gran, propi d'un home de Déu.

Aquest capítol ens ofereix una clau per llegir la Regla. És fruit d'un home que ha arribat a una maduresa humana i espiritual i que es queda amb allò més essencial. El més important és el foc interior necessari per animar, estar present, en totes les dimensions de la nostra vida. Aquí hi ha l'arrel de totes les vides, d'aquelles que han assolit el seu objectiu i d'aquelles que no l'han assolit, encara.

El bon zel fa referència a una actitud decisiva, gràcies a la qual la vida del monjo es converteix en un camí de foc cap a la plenitud de la caritat, sense la qual la vida es redueix a tot un conjunt de frustracions.

La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. I en aquesta vida comunitària el novici està cridat a aprendre tot contemplant la comunitat, l'autèntica mestra de novicis. Sense caure en el perill de jutjar. Contemplar-ho tot i prendre allò de més bo, a fi de donar lloc a aquell foc interior. I en aquesta vida comunitària els qui estem incorporats a la comunitat també estem cridats a contemplar, a posar tota la nostra vida en un contrast permanent amb la Regla, a fi de poder revifar sempre el foc.

Nosaltres, llegim o escoltem la Regla amb aquesta clau del capítol 72?

No és suficient arribar a 20, 30, 40 anys… de vida monàstica per ser veritables monjos. Caldria recordar sempre aquelles paraules de l'evangeli, que eren una seriosa advertència de Jesucrist: No tot el qui diu: Senyor, Senyor… entrarà… No. Cal que cada dia, dia rere dia, tinguem en compte què posem o què vivim darrere d'aquests 20, 30, 40 anys…

En el sermó 63 sobre el Càntic, sant Bernat ens fa un bonic comentari a una breu paràbola (Ct 2, 15) sobre els xacals que destrossen les vinyes en flor.

És una bona imatge per al temps present. «Vegeu els nostres novicis. Acaben d'arribar, de convertir-se. No podríem dir encara que la nostra vinya ha florit. Comença a florir. De moment allò que es veu en ells és la flor; encara no ha arribat l'hora de la verema. La seva vida monàstica és flor recent; l'estació dels fruits arribarà més tard. La flor nova és el seu gènere de vida; la regla encara recent d'una existència esmenada. El seu rostre té posat disciplinat, tot el seu cos una actitud millor. M'agraden les seves maneres externes: menyspreen les pures aparences. No conreen el refinament del cos i dels vestits, parlen el més just, el seu semblant és alegre, el seu aspecte modest, els gestos moderats, discrets. Però com que tot resta encara en camí, la seva novetat cal que sigui considerada com a flors recents i més una esperança que la presència de fruits.»

I en referència a vosaltres, diu desprès sant Bernat, «no dubtem que els xacals resten a l'aguait, ja que sabem que busquen més els fruits que les flors. El perill que ens amenaça ve per altres camins. Jo temo que les flors siguin consumides pel fred, més que arrossegades per les bèsties. Són els vents gelats els qui poden fer-nos mal. I qui resistirà aquest fred (Sl 147, 17)?

Si guanya aquest fred i domina l'ànima, cosa que succeeix sovint quan no és vigila i l'esperit dorm, i el fred s'endinsa dintre, baixa a les entranyes i replecs de l'ànima, glaçant els sentiments, obturant els camins de la vigilància, turbant la claredat del judici, tot minant la llibertat d'esperit, llavors, sense trigança, com succeeix amb el cos ple de febre es produeix una mena de paràlisi espiritual: l'ànima perd el seu vigor, creu que no té forces, rebutja l'austeritat, es deixa dominar per la por de la pobresa, el cor s'acovardeix, la gràcia s'allunya, s'arrossega la vida durant llargues jornades, la raó s'adorm, el dinamisme interior marxa al ralentí, el fervor baixa i cau sota la tebior de l'avorriment, l'amor fratern es refreda. Es tornen a obrir les portes a la vida vella d'abans.