SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS I FUNDADORS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1. 10-15; Sl 149 1-6. 9; He 11, 1-2. 8-16; Mc 10, 24-30

Acabem d'escoltar la Paraula de Déu. Nosaltres necessitem deixar sempre un espai, un buit, en el nostre interior per al ressò de la Paraula i poder respondre-hi amb fidelitat com ho van fer els nostres Pares Fundadors, que van voler ser fidels a la saviesa d'aquesta Paraula.

La Paraula de Déu, no és quelcom mecànic que arriba del cel, i ens embolcalla amb la seva llum..., sinó que ens arriba quan hi ha una obertura de cor a aquesta Paraula. I succeeix, de vegades, que, inconscientment, no volem escoltar o volem escoltar el que ens convé. Escoltem, però continuem tan tranquils. O ens ho fem venir bé per no escoltar el ressò de la Paraula, o bé la deixem ressonar, però pensem que això és per a uns altres. Déu desembeina sempre l'espasa de la seva paraula, però nosaltres tenim recursos per a embolicar l'espasa i fer que l'espasa deixi de ser, ja no de dos fils, sinó ni tan sols d'un. Volem aprendre a llegir la Bíblia, però després, frivolitzem la Paraula.

El text de l'evangeli d'avui es pot prestar a aquesta frivolització, o portar-nos a voler ser mestre d'uns altres, o plantejar la seva aplicació en la vida dels altres. Hi ha imatges sorprenents: És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu. Sembla que hi ha comentaris en el sentit que Jesús es referia, quan parlava de l'ull d'una agulla, a una de les portes de la muralla de Jerusalem. I segur que no mancaria el qui, enfilat dalt la gropa del camell, provaria de passar al regne amagat entre les dues gepes. Per al que ens convé, o el que creiem que ens convé, solem tenir, de vegades, imaginació. Però la imaginació cal que actuï un cop hem escoltat atentament la Paraula.

Els deixebles sembla que estaven atents, ja que es queden desconcertats, desorientats o espantats: Si és així, qui pot salvar-se? Els deixebles ens demostren com han deixat que la Paraula de Jesús s'endinsi fins al més profund de la seva vida, i la Paraula remou el més amagat del seu ésser. Posa al descobert el més recòndit de la seva existència. Aspectes que, per altra banda ja percebem una mica en altres pàgines de l'evangeli: per exemple, buscant llocs de privilegi en el regne... buscant primers llocs...

L'expressió, doncs, dels deixebles no és gratuïta. Si és així, qui pot salvar-se? O sigui que jo puc ser ric en diners, o puc no tenir diners, però ser ric per altres camins... Pel nostre natural no ens atreu la pobresa. Aquí hauríem de ser sincers amb nosaltres mateixos. I Jesús ja ho suggereix: Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot... I Déu està obert a les súpliques dels qui el busquen...

N'hi ha de moments que hem donat una bona resposta a la Paraula de Déu! Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t'hem seguit... Però continua movent-nos aquesta filosofia? Sant Bernat, en un dels seus sermons, es queixa davant els monjos precisament d'això: que han estat capaços de deixar el món, però després, una vegada dintre el monestir, busquen escales d'emergència per fer escapades al món, com si els fes por el foc de Déu. Aquest foc de Déu que solament s'encén quan hi ha una bona llenya preparada. Ja ho diu Jesús en acabar l'evangeli: Molts passaran de primers a darrers, i molts, de darrers a primers.

La Paraula de Déu, avui, és dura; viure aquest camí que ens suggereix l'evangeli no és fàcil, però és el camí. Els nostres Pares el van viure. Ells van tenir l'afegit d'una penúria material molt forta, d'un horitzó gens clar. Van morir en la fe però sense que veiessin clar que el camí que havien iniciat, buscant de viure una més gran fidelitat a l'exigència de l'evangeli, arribaria a ser una realitat amb la fundació del Nou Monestir. Ho van fer amb l'única seguretat de la seva confiança en Déu, i vivint en la condició d'homes pelegrins estrangers en aquest món.

I això ¿no està passant d'alguna manera avui en la nostra societat i en el nostre temps? La increença cada vegada més arrelada en la societat. La vida de fe cada dia més difícil. En una societat, on tots tenim més o menys consciència que tot en aquesta vida és provisional. Que el qui avui està sobre un pedestal, demà l'arrosseguen per terra; que el qui avui està tancat a la presó, demà pot estar dirigint la nació o a l'inrevés. Tot penja com d'un fil fràgil. Tot.

Què cal fer? Pots demanar que parin aquesta societat, o aquesta comunitat o el carro on estàs viatjant, i baixar-ne? O pots seguir el viatge mig amagat entre la massa dels viatgers, intentant aguantar els clots del camí. O pots escoltar la invitació que fan els malvats, segons escriu el salmista: Vés-te'n errant, ocell, per les muntanyes... (Salm 11). O pots ser senzill i valent, i fidel, i dir també amb el salmista: Estic en mans del Senyor... El Senyor habita en el seu sant palau. D'allà estant observa i examina tots els homes. El Senyor està dintre teu i examina la teva innocència i la teva culpa. I els homes bons i honrats el veuran cara a cara.

Això és el que van fer els nostres Pares Fundadors. Refugiar-se en el Senyor, ser fidels i forts en la seva recerca. I es van ser transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit (2Co 3, 18). I per això, avui l'assemblea pregona la seva lloança; fem l'elogi dels homes de bé...

Quina herència deixarem als nostres néts? Tot sabent que tenim Déu amb nosaltres.