DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 24, 1-4. 12-16; Sl 147, 12. 15. 19. 20; Ef 1, 3-6. 15-18; Jn 1, 1-18

L'Església avui, igual que per la Missa del dia de Nadal, ens fa proclamar de nou i torna a proposar a la nostra consideració, el pròleg de l'Evangeli segons sant Joan. Del misteri de Nadal que estem celebrant aquest dies, l'escriptura ens ofereix diferents imatges, totes elles complementàries. Són fruit de la reflexió que els autors sagrats es fan d'aquest misteri, a través de la llum sempre nova amb què el Misteri Pasqual l'il·lumina. Per això, cada una d'aquestes imatges ens presenta el Misteri de l'Encarnació i del Naixement del Fill de Déu amb matisos i punts de vista diferents.

La imatge de Lluc, per exemple, lluny de ser una presentació bucòlica de pastorets i ovelletes, que podria arribar a ratllar el ridícul, és de fet la narració de les tràgiques condicions amb què el Fill de Déu ha nascut per a nosaltres. L'estable, la menjadora, els animals, els pastors —de vida més que miserable—, no són sinó els elements que descriuen l'extrema pobresa amb què Crist va néixer; l'infant, no ens parla d'innocència ni de tendresa, sinó de vulnerabilitat. Pobresa, vulnerabilitat, fragilitat: heus ací les condicions amb les què el Fill de Déu volgué néixer. Unes condicions que són totes elles signe d'esperança redemptora per a tots els homes, especialment per aquells que les pateixen sense esperança humana de sortir-ne. Si el Fill de Déu, quan s'ha fet home, s'ha fet fràgil i vulnerable, ha nascut pobre entre els pobres i al marge de la societat (l'hostal), aleshores hi ha esperança per a tots els pastors de les nostres societats. Una imatge que la carta als Filipencs rubricarà amb el seu himne tantes vegades cantat en la litúrgia: Crist, que era de condició divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes (Fil 2, 6-7). Però, precisament per salvar l'esperança dels pobres, calia deixar clar i anunciar d'un cap a l'altre de la terra, que l'infant nascut de Maria era i és realment Déu, el Fill de Déu fet home per nosaltres: que ell era la forma visible del Pare que ningú no ha vist mai. Aquest és el propòsit del pròleg de l'Evangeli segons sant Joan.

Des d'una perspectiva genuïnament bíblica, Joan ens assegura que hem contemplat en la carn la glòria d'aquell que ja existia des del principi com a Paraula de Déu. Ens assegura que els nostres ulls han vist i les nostres mans han palpat la Paraula de la vida i la vida mateixa, la llum que il·lumina tot home que ve al món; que el qui és inefable i invisible, l'hem vist i l'hem sentit perquè aquest mateix ha vingut a casa seva, ha fet del seu cos el lloc per excel·lència de la presència de Déu. En poques paraules, Joan ens anuncia que hem vist amb els nostres propis ulls Déu mateix.

Des d'una perspectiva genuïnament bíblica, Joan recorda que Déu va enviar un altre home per testimoniar que la Llum estava ja arribant i que, per tant, les promeses fetes als antics pares arribaven ara a compliment; ell mateix el darrer dels profetes i l'Elies que havia de tornar, n'era la prova evident. Ens recorda encara que la Llei fou donada per Moisès –la Llei que tenia per funció fer de pedagog del nou profeta– i que, amb el naixement del Fill de Déu, se'ns ha ofert una nova gràcia que incorpora tots aquells que el reconeixen com a Déu i l'acullen, a l'àmbit de la seva mateixa vida, a la comunió amb el Pare, i ens ha estat revelat, finalment, el designi amagat al llarg de tots els segles, la veritat sobre nosaltres: que Déu Pare ens elegí en el Crist abans de crear el món i, per amor, ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió.

Abans de crear el món... és a aquest principi on es remunta Joan, aquell principi quan encara Déu no havia creat ni el cel ni la terra, per anunciar-nos que ja aleshores existia el qui és la Paraula, vivint en perfecta comunió amb el Pare i l'Esperit Sant. Aquesta comunió de vida, de llum i d'amor és a la que Déu ens destina des del moment de la nostra creació: per això ens creà a través del seu Fill, ja que per ell tot ha vingut a l'existència. Com que els qui formem el món no l'hem reconegut, ha vingut entre nosaltres fent-se carn de la nostra carn: això sí, carn de pobre, per tal que no manqui l'esperança a tots aquells que participen de la benaurança dels pobres. Feliços els pobres, perquè d'ells és el Regne de Déu.

Germans, feliços nosaltres, si fets pobres, podem contemplar en l'infant nascut a la menjadora de l'estable al marge dels homes, la glòria que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.