DILLUNS I (I)

Dia 12 de gener: sant Elred de Rievaulx
Homilia predicada per fra Lluís Solà
He 1, 1-6; Sl 96, 1 i 2b. 6 i 7c. 9 (R.: cf. 7c); Mc 1, 14-20

Reprenem, o, millor, comencem, el temps de durant l'any, després dels temps forts d'Advent, Nadal i Epifania. La sensació és semblant a la que s'experimenta en tornar de vacances, en retrobar les persones, les rutines i els llocs habituals: una sensació de serenor, de seguretat, que donen les coses sabudes i estimades. Crist és el mateix, el dels temps forts i el del temps ordinari. I continua, com a Canà, omplint la nostra copa amb el bon vi de la seva amistat, el vi millor, el que l'Espòs ha guardat fins ara.

Enguany, la festa de sant Elred, aquest monjo nostre tan estimat, fa més amable el retorn a la quotidianitat. Elred, un gran humanista i un gran creient del segle XII, monjo cistercenc i abat, va escriure un tractat sobre Déu: «El mirall de la caritat». I aquest tractat el va complementar amb un altre, que el va fer famós, el tractat sobre «l'Amistat espiritual». L'ideal màxim de l'amor que l'evangeli ens proposa, i que sant Benet assumeix a la Regla com a ideari del monjo, Elred l'articula, el rellegeix en clau d'amistat. L'amistat com una concreció de l'amor, aquest mirall que ens reflecteix la imatge de Déu. L'escola del servei de sant Benet, esdevé en Elred l'escola de l'amistat, l'escola de la concreció de l'amor. Avui, precisament, sentim a l'Evangeli la crida del Senyor a seguir-lo, a anar amb ell, a fer una comunitat d'amistat amb ell. Sant Marc, en un altre lloc de l'evangeli, referint-se als deixebles, dirà: «els va cridar perquè estiguessin amb ell». Hem vingut al monestir per estar amb ell, amb el Senyor. Un estar amb ell inseparable de l'estar amb els altres. Per això l'amistat espiritual, tal com la defineix sant Elred, rellegint Ciceró, en el qual s'inspira, prova d'assolir un consens entre les coses humanes i les divines, prova d'articular en l'espai concret i humà del monestir aquesta relació que té sempre un doble vessant: «no puc estimar Déu, que no veig, si no estimo el germà que veig». En realitat el germà m'és el mirall de Déu, en el qual veig Déu, i en Déu, a mi mateix; el mirall en el qual estimo Déu i, en Déu, a mi mateix.

Un camí no gens fàcil, certament. Però si el seguim, de la mà de sant Elred, rere les sandàlies del Crist, esdevindrem més humans i, alhora, també més divins. Acabem de celebrar el Nadal, les noces de Déu amb la humanitat, i s'hi escau aquella frase famosa d'un film immortal: «És el començament d'una gran amistat».