29 de setembre de 2019

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

On és l’abisme? És a dir, la fosa immensa que ens separa. Hi ha un abisme entre el cel i la terra, hi ha un abisme entre el cel i l’infern. Hi ha un abisme entre els homes rics i pobres, els qui ho tenen tot i els no els manca de tot. La mort fa el triatge, separa el bé del mal i mai més ja no es pot barrejar.

Amb aquesta paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer, Jesús ens dona un toc d’atenció. Nosaltres encara tenim aquests dies de treva, ens són donats aquests dies perquè ens convertim, ens convertim seriosament.

Som dels vividors, tranquils, que no ens fa cap pena el desastre de les tribus d’immigrants, que van deixant la vida, cercant una dignitat de vida? Som dels qui surem com l’oli per damunt del bé i del mal? Passem olímpicament dels altres, germans nostres, fills d’un mateix Pare?

Jesús et toca: Pensa, medita, discerneix, que si et sents cristià en l’altre, en el necessitat, pobre, desvalgut, afamat i desgraciat, hi és Crist.

Ens cal una conversió profunda del cor, del cor calcificat al cor obert que flueix vida. Ens cal lluitar en la fe, diu sant Pau, en el noble combat de la fe, per guanyar no riqueses enganyoses i fugisseres, com el poder, l’honor i la glòria mundana, sinó una cosa molt més valuosa: la mateixa vida, la vida eterna.

Per això, ens cal ser practicants de la justícia, de la pietat, de la fe, de l’amor, de la paciència, de la mansuetud. De fet si som cristians és per a la vida eterna que hem estat cridats, convocats, exhortats.

La mort la tenim molt a prop. Encara que no volem saber-ne res, sempre la tenim al davant. Jesús ens ensenya la necessitat de convertir-nos a ell. Ja que després de la mort, ja no hi ha temps, el destí final del qui ha fet el bé i del qui ha fet el mal és completament oposat i definitiu.

El pobre Llàtzer és al sí d’Abraham, pare del poble d’Israel, com a símbol en definitiva del sí de Déu que ens acull com a Pare. Així, el ric vividor des del lloc de turments, demana ser refrescat per Llàtzer, demana fins i tot que ja que ell no té remei, Llàtzer vagi a avisar els seus germans.

Però, ja hi ha Moisès i els Profetes, ja hi ha la paraula de Déu que ha de ser la guia, la regla de vida. A nosaltres l’evangeli de Jesús ens ha de guiar pas a pas, dia rere dia, en la nostra actitud davant la vida.

Què ens cal? Escoltar.

Perquè, no hem d’esperar que se’ns manifestin esdeveniments prodigiosos, sinó que, més bé, ens cal fer un bon temps de silenci, per purificar el nostre cor, per poder escoltar ben bé en l’orella del cor la paraula de Déu i posar-la en pràctica.

Pràctica sí, perquè els cristians no podem ser teòrics. Hem de ser pràctics, no podem passar, no podem desentendre’ns de l’altre, perquè l’altre és la clau, sí, la clau que ens obrirà sempre la porta de la vida, la vida per sempre, la vida eterna amb Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Amén.