DIMECRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

SANTS OCTAVI, ADVENTOR I SOLUTOR, MÀRTIRS

2M 7,1.20-31; Sl 16,1.5-6.8 i 15; Lc 19,11-28

Poc es pensaven aquells subalterns, dels quals ens parla Jesús en l’Evangeli de sant Lluc, que aquell noble cridat a regir un regne, tornaria tant aviat. Quan tornà investit amb la dignitat reial, passà comptes i fins i tot feu executar als qui no l’havien volgut com a rei. Així passarà també amb la mort i el judici, no podem predir pas quan ens arribarà, ni com serà. Per això Jesús ens convida a estar preparats, a estar a punt, sempre a punt; tenint al dia els comptes d’allò que ens ha donat, per si ens en demana raó el dia menys pensat.

La fe que rebem pel baptisme no és per deixar-la tal i com ens la van confiar, l’hem de fer treballar, de fer fructificar, de fer rendir; per això el Senyor ens l’ha donat. Hem d’anar avançant en el camí de la nostra vida de cristians, de la nostra vida monàstica. Podem tenir la temptació de guardar-nos la fe embolicada en un mocador; no es tracta pas d’això, els nostres passos, no abandonant mai els camins prescrits, han d’avançar segurs per les rutes del Senyor. Sense por, segurs de que Ell és el creador del món, el que ens ha modelat abans de néixer. És aquesta la fe que tenien aquells set germans que moriren a mans d’un rei injust i despietat; però malgrat turments, amenaces i temptacions, no van trair la seva fe perquè l’havien administrat fidelment. Com aquella mare coratjosa que sabia molt bé que més important que la vida terrena, que haver-los portat a les seves estranyes, haver-los alletat i haver-los criat, era la fe que els havia transmès en aquell Déu que es compadeix del seus. Ell sap com ens ha fet a cadascun de nosaltres, Ell sap com som realment i sols a Ell podem confiar-nos perquè ens retorni l’alè i la vida, aquella vida vertadera que tant sols podem obtenir per la seva compassió.

En aquest món ens poden temptar la riquesa, les amistats fugisseres, els reconeixements, el poder i tantes altres coses. Però si mirem al cel i a la terra i ens n’adonem que és Déu qui ho ha fet tot, que ho ha fet del no res i que també nosaltres hem estat fets igualment del no res per aquell que existeix des de sempre i existirà sempre, que ha creat totes les coses per la seva bondat; aleshores no hem de tenir por i hem d’afanyar-nos a fer fructificar la nostra fe, no hem de deixar que la llavor sembrada per Déu en nosaltres pel baptisme sucumbeixi a les males herbes del poder, la riquesa i la vida caduca.

Segurs d’això, certs de que la nostra no és una esperança vana, sinó fonamentada en Crist, hem d’avançar seguint-lo a Ell, al qui no hem d’anteposar mai res, de la misericòrdia del qual no hem de desesperar mai, seguir-lo vers la Jerusalem celestial on tenim l’esperança certa de que si l’hem invocat amb sinceritat, Ell ens respondrà i aleshores quan ens desvetllem del son de la mort el podrem contemplar fins a saciar-nos.

Aquesta és la fe tant ben administrada dels màrtirs, com sant Octavi i els seus companys Aventor i Solutor considerats els primers màrtirs de Torí, pertanyents a la llegendària legió tebana i martiritzats al segle III per no voler renunciar a la seva fe, com aquell set joves. D’ells escriví sant Màxim de Tori: «El màrtir no sofreix només per a ell mateix, sinó també pels seus conciutadans. Amb el seu patiment guanya per a ell el premi; als conciutadans els ofereix l’exemple; per a ell obté el repòs, per als seus conciutadans la salvació. Amb el seu exemple vam aprendre a creure en Crist, vam aprendre a cercar la vida eterna en la humiliació, vam aprendre a no tenir por a la mort. Vegeu, doncs, el què devem als màrtirs!» (Sermó 12 de la passió dels sants Octavi, Aventor i Solutor de Torí.)

Per això va venir Crist al món, per això el Pare va enviar al seu Fill, tot i que l’home havia rebutjat tantes vegades la seva aliança, quan arribà la plenitud dels temps el Fill va morir per nosaltres i per nosaltres va ressuscitar. Aquesta vida nostra, aquí a la terra és passatgera, l’hem de viure com un caminar vers Crist, com Crist caminava per arribar a Jerusalem. Aquest camí l’hem de fer sense por, amb els ulls fits en la meta, sabent ben bé que som creatures de Déu, creats per Déu a imatge seva, que Ell ens ha donat la fe que nosaltres avançant vers Ell hem de fer fructificar i si ens ho demana testimoniar.