17 de desembre del 2020

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rt 1,16). Aquestes paraules, germans, ens van obrir la porta de la vida, «a nosaltres que érem morts pels nostres pecats» (Ef 2,5). Les va pronunciar Rut, una de les cinc dones que hem proclamat a l’evangeli de la Genealogia: Rut era moabita, una estrangera. L’estranger és el qui no té identitat. Els monjos tot just n’acabem de llegir i meditar la història, de Rut, aquest Advent. Recordem-la breument: Noemí, una dona de Betlem, va emigrar a Moab, amb el seu marit i els seus dos fills, fugint de la fam, cercant el pa per a viure. El marit de Noemí va morir, i els seus fills, Mahlon i Quilion, es casaren amb dues dones moabites, Rut i Orpà. Després també moriren ells i «Noemí es va quedar tota sola, sense fills i sense marit» (Rt 1,5). És a dir, sense futur, sense vida. Com el poble d’Israel a l’exili de Babilònia. Com Raquel quan plorava els seus fills. Tanmateix, d’aquell camí de no retorn, en aquell lloc de no identitat, el crit obstinat d’una dona, Rut, fa reflorir l’esperança: «el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu». Noemí, empesa per la fe de Rut, torna a la terra de l’abundància, Efrata, a la seva ciutat, Betlem, la casa del pa, i allà, gràcies a Rut, i a través de Rut, Déu li dona una nova vida, un nou fill, Obed, el pare de Jessè, que fou el pare de David. Amb Rut, la moabita, tots nosaltres, que érem estrangers, com ella, sense identitat, entrem a formar part de la generació del Messies, de Jesús, el nostre Salvador, pel qual i en el qual Déu ens ha donat la vida (cf. Ef 2,5).

Això és el que celebrem avui: la saviesa, suau i vigorosa alhora, d’aquesta dona, Rut, que ens ha arrossegat amb ella a la llarga cua de l’espera del Messies. N’hi ha d’espavilats, que sense esperar el seu torn, es colen a la fila dels altres i els passen al davant! Segur que algun cop us hi haureu trobat, a cal metge, a la caixa del supermercat, a la finestreta d’algun centre oficial... Rut, l’espavilada, es va colar, amb la seva obstinació confiada, allà on no era comptada ni esperada.

Déu sí, que l’hi esperava. Ens hi espera i ens hi compta a tots nosaltres. Siguem savis, doncs, i colem-nos, germans, a la cua dels qui esperen el Crist: «Oh Saviesa, que has sortit de la boca de l’Altíssim, i abastes totes les coses i les disposes vigorosament i amb dolcesa. Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència». La prudència de passar de la mort a la vida, de la no identitat a la identitat, de les tenebres a la llum, de l’exili a la pàtria, del pecat a la gràcia. Amén.