Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Tal vegada aquests dies estem patint una mica de ceguesa amb tot el que el nostre món està vivint. Hauríem d’encomanar-nos avui a santa Llúcia perquè ens conservi la vista i ens doni llum. Llum que Joan n’és el primer a donar testimoni.Podríem fer un estudi lumínic, per veure la llum que rebem, la llum que reflectim, la llum que absorbim, la llum fosca que no traiem cap profit.
Déu envià Joan. Déu ha concedit gràcia al poble que espera la Llum. I el poble de Déu ha d’obrir avui els ulls, ha d’allargar la vista, posar la mirada ben atenta i contemplar la Llum.
Qui ets tu?
Pregunten els sacerdots i els levites. Qui ets tu? Què dius de tu mateix? Un desert, una veu, un crit: “Aplaneu el camí del Senyor”. Joan, el testimoni de la Llum, bateja només amb aigua, preparant els cors del poble que viu en l’esperança que alguna cosa està canviant. Ja que el poble con ara, en els nostres dies, viu en una certa incertesa.
Joan neteja el camí per a l’encontre amb Aquell, l’esperat, el desitjat dels pobles.
Joan anuncia aquest encontre amb Aquell que és tan gran que ell, per la seva humilitat, no és digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.
Qui és Ell?
És el Senyor, el Fill de Déu que és a prop. És entre nosaltres. És la Llum que ho il·lumina tot, fins i tot els racons més foscos del cor de l’home. Qui és Ell? És l’Ungit. És el qui ens dona el do de la vida. És el qui porta la Bona Nova als desvalguts. És el qui cura els cors adolorits per malalties i desenganys. És el qui ens dona la llibertat absoluta a cada ésser humà. La llibertat com a do, do que s’ha de cultivar per fer-lo fructificar en justícia i amor. És el qui retorna la llum quan som presos, tancats en el nostre propi egoisme.
El Senyor ve i és el qui ens proclama l’any de gràcia. És el qui fa germinar, créixer, néixer, el benestar, la brotada, la sembra, en el nostre món cansat i afeixugat de sofriment, de tristesa i d’incertesa.
Qui soc jo?
Visc sempre content? Visc amb un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern? (RB. 72,1). Perquè el Senyor és a prop, és entre nosaltres, i tal vegada és massa a prop i no el conec, o bé el conec, però no el vull reconèixer en el meu germà.
Qui soc jo? Visc content en el Senyor? Deixo entrar al meu cor els dons de l’Esperit i de profecia? Dono gràcies en tota ocasió? Ho examino tot i guardo allò que trobo bo? Prego perquè el Senyor em conservi la vista amb els ulls de la fe, per contemplar el seu retorn? Prego perquè em faci veure ben bé per on he de sargir l’esquinç de l’amistat espiritual amb l’altre germà meu? Practico el zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna? (RB. 72,2).
Perquè Déu s’atansa a la nostra existència, a la nostra vivència, a la nostra quotidianitat. Déu s’atansa amb la bandera de la llibertat, de la guarició, de la llum per a la ceguesa, de la donació del seu Fill. S’atansa ara per l’encarnació, pel naixement, per la seva vida, per la seva passió, per la seva creu, per la seva mort, per la seva resurrecció, per la seva ascensió i pel do de l’Esperit Sant.
Nosaltres com a poble de Déu hem d’obrir avui els ulls al nostre temps, hem d’allargar la vista als més necessitats, hem posar la mirada ben atenta a la voluntat de Déu i contemplar amb la plenitud que ens ve de la fe, la festa del naixement del Fill Únic, l’inici de la nostra salvació eterna.
Nosaltres des de la fidelitat a la vida de batejats, des de la fidelitat a la pregària en la vida de monjos anirem fent camí cap al seu retorn gloriós. Sols des de la humilitat ens podrem posar al nivell del Fill per acceptar allò de bo i millor que Déu vol de cadascú de nosaltres.
Si vivim en la Llum, si vivim en la certesa posada en el Crist, viurem sempre contents. I Déu mateix, el Déu de la pau, ens farà del tot sants.
