DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 45,1.4-6; Sl 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b; Mt 22,15-21

Els fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles són no res, com escriu el salmista.

Només hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge. Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist, nostre Senyor.

Quantes vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església, posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu, de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica o una altra, uns poden ser de dretes, d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha. Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.

Ara bé cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i aquesta està en cadascun de nosaltres. De Déu és per tant la vida des de la seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti, 107).

Vet aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011). En paraules de sant Joan Pau II «L’observança de la llei de Déu, en determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és impossible.» (Veritatis splendor, 102).

Déu i el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents, una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.

És aquesta fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau, missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d’abastar a l’home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers l’Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).

Fins hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer. Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu ho és tot, també el Cèsar.

No hem d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.