30 d’octubre de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 31è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe
Per tal que ens pugueu sentir millor, sembla que us dominem des del nostre lloc elevat; i, amb tot, sou vosaltres els nostres jutges, i nosaltres, situats en aquest lloc, som jutjats per vosaltres. Ens anomenem mestres, i amb tot, no volem ser considerats com a tals. Això és perillós i està prohibit per la paraula mateixa del Senyor: «No us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, el Crist». És perillós haver d'ensenyar als altres. Ser deixeble, en canvi, quina seguretat! És menys exposat escoltar la paraula de Déu que no pas predicar-la. El qui escolta resta en la pau i —com diu sant Joan— s'alegra de sentir la veu de l'espòs.

L'Apòstol havia hagut d'assumir, per necessitat, el càrrec de mestre. Escolteu el que diu: «És amb feblesa, amb temor i tot tremolós que vaig presentar-me a vosaltres». És, doncs, més segur, tant per a nosaltres que parlem, com per a vosaltres que escolteu, el fet de considerar-nos junts com a deixebles d'un sol Mestre. Sí, és més segur, i també més avantatjós que ens escolteu no com si fóssim els vostres mestres, sinó com a condeixebles. Vegeu si no tenim motius per a estar inquiets, ja que l'Escriptura ens diu: «Germans meus, no sigueu molts a fer-vos mestres, perquè tots ensopeguem sovint». I, ¿qui no tremola en sentir l'apòstol Jaume que ens diu: tots? ¿I què diu després? «Si algú no ensopega parlant, és un home perfecte». ¿Qui gosarà considerar-se perfecte? El qui escolta no s'equivoca; però el qui parla, encara que no desbarri —cosa ben difícil—, amb tot, sofreix i té por de no equivocar-se. Ens cal, doncs, no sols escoltar els qui parlen, sinó compadir-los, ja que ho fan tremolant.

Així, quan els qui parlem diem «una» veritat —com tota veritat procedeix d'aquell que és «la» Veritat—, vosaltres lloareu el Senyor i no nosaltres. Però si desbarrem, —som homes—, vosaltres pregareu a ell per nosaltres.