9 d’octubre de 2011

DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 25,6-10a; Sl 22; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Estimats germans i germanes,

L'apòstol Pau sap viure «enmig de privacions i en l'abundància; està avesat a tenir de tot i a trobar-se mancat d'allò que necessita». La seva vida consisteix a donar-se totalment sense mesurar esforços ni sacrificis Nosaltres, encara que tinguem de tot, cerquem allò que necessitem: Crist, el Bon Pastor, que «ens guia pels camins segurs per l'amor del seu nom». Quan ens donem totalment perquè responem amb confiança i promptitud anem al seu banquet on som invitats a entrar amb el vestit adient i la conducta exigida.

La Sagrada Escriptura parla sovint de la nostra relació amb Déu en forma de banquet de noces, on s'hi celebra l'estimació, l'amor, que és la font dels bens millors. Es tracta de la relació nupcial d'amor entre Crist i l'església, entre Crist i l'ànima. El misteri de l'aliança expressa la relació entre Déu que crida amb la seva Paraula i l'home que respon. Estem cridats a conformar-nos a Crist i a ser transformats per Ell.

Com els convidats de la paràbola, refusem la invitació perquè estem massa preocupats per les nostres coses: l'ascens professional, el poder que dóna prestigi, el diner que pretén solucionar-ho tot, els projectes immillorables. Oblidem sovint que la Paraula de Déu, que ens invita a les Noces, és la solució als problemes de la vida quotidiana, una resposta als interrogants, un eixamplament dels valors, i una satisfacció de les nostres aspiracions (cf. Verbum Domini, 23). Som lliures d'acceptar o no. Però la llibertat té un preu que pagar i unes conseqüències que no solem prevenir. Hi ha quelcom en nosaltres que ens fa desaprofitar les ocasions que el Senyor ens presenta per ser-li més fidels. Crec que no es tracta només de llibertat, sinó de fe i de confiança. Quan fem la voluntat de Déu, per incomprensible que sembli, mai ens equivoquem. Un fill sap que el seu pare li donarà lo millor. Encara així, pot no acceptar-ho mogut pel desig de cercar per ell mateix allò que vol. Però la Paraula de Déu no va en contra dels desigs autèntics, ni els arracona, sinó els il·lumina per tal de trobar l'autèntica felicitat i compartir-la, com en un banquet compartim el menjar i la beguda.

Déu truca una vegada i un altra a la nostra porta. Hi ha massa soroll per sentir-lo? El soroll de vegades és un refugi on amaguem les nostres pors. Tenim els ulls fixos en les coses que s'esvaeixen com el fum? Necessitem pregar més. Ens considerem indignes? La misericòrdia de Déu és més gran que la nostra feblesa. Som missatgers de pau i d'esperança? «El banquet és a punt, aneu. convideu a la festa tothom que trobeu». Molta gent desorientada que no troba sentit a la seva vida, retrobarien la pau i l'esperança si descobrissin l'Eucaristia, si es sentissin estimats per nosaltres, si contemplessin que el nostre vestit està net i és digne d'uns fills autèntics del Pare.

Com ha de ser el vestit per poder participar de la festa? No es refereix a una corbata més o menys vistosa, ni a la qualitat ni al preu, ni a dos centímetres de més en el nostre hàbit de monjo. De quin vestit es tracta? El de la disposició interna, de la conversió personal i sincera a Déu. Tothom es cridat, però és rebutjat aquell qui no participa amb les degudes disposicions personals. Escriu sant Pau: «Revestiu-vos de Jesucrist, el Senyor» (Rm 13,14). «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist» (Fl 2,5). «Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència. Per damunt de tot, revestiu-vos de l'amor, que tot ho lliga i perfecciona» (Col 3,12-14). Aquestes paraules ens ho diuen tot.

Senyor, volem repetir les paraules del salmista per tal que es gravin dins nostre: «La vostra bondat i el vostre amor ens acompanyen tota la vida». Alimentats i enfortits amb la Paraula i el Pa de l'Eucaristia, que ens ha de fer «sol·lícits i constants en la pràctica del bé» (oració col·lecta), podem dir com sant Pau: «Em veig amb cor per a tot, gràcies a Aquell que em dóna forces».