30 d’octubre de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramón,

A la teva carta em recordes un dels textos més bells de la Bíblia per a mi, un text profundament consolador, un text com cap altre per despertar el nostre amor a un Déu que és amor, i que es manifesta així: «El Senyor, el teu Déu és enmig teu, com a poderós salvador. Ell exulta de goig per tu, et renova pel seu amor; dansa per a tu amb crits d'alegria, com en els dies de festa». (Sof 3, 17)

Si creguéssim de cor les paraules profètiques de Sofonies, no tindrien raó de ser les paraules també profètiques de Malaquies que escoltem el diumenge 31 de durant l'any: «Vosaltres heu abandonat el camí dret i, en veure com jutjàveu, molts s'han allunyat. Per això jo faré que tot el poble perdi l'estima i el respecte que us tenia, tal com vosaltres ho heu fet amb mi, per no haver seguit els meus camins i haver jutjat amb parcialitat. No tenim tots un mateix Pare? No ens ha creat el mateix Déu? Llavors, per què som deslleials els uns amb els altres?»

I aquestes paraules les aplica l'Escriptura als dirigents religiosos del poble. Són paraules molt dures. Però, malauradament, l'oïda pot acostumar-se a tot i fer-se insensible a allò de més elevat i sagrat. Lamentablement, aquí podem trobar arrels de moltes actituds agnòstiques i atees.

Qui pot rebutjar aquest Déu de Sofonies? Un Déu que renova el seu amor, de tal manera que dominat pel vertigen de tant amor es revesteix de la nostra feblesa humana, per fer més eloqüent i visible la seva dansa i la seva festa al cor de la humanitat, i en el cor de cada home.

Qui pot creure en el Déu que prediquen els dirigents que ensenyen la Llei religiosa? Un Déu que capriciosament fa distinció de persones, un Déu que despulla d'humanitat.

Però a la Sagrada Escriptura no hi ha contradicció. La contradicció ve del nostre pecat, del nostre afany de poder, de diners, o del nostre orgull. L'epístola de sant Jaume ens torna a recordar aquesta contradicció: «No comprometeu la fe que teniu en nostre Senyor Jesucrist gloriós fent distinció de persones». (Jm 2,1 ss) Necessitem molt l'aire fresc de la no marginació, que es dóna a tots els nivells, i en tots els terrenys, en aquesta societat que hem estat anomenant del benestar, quan era benestar per a una minoria, i que portats per la inèrcia material d'aquest benestar uns pocs s'esforcen a créixer a costa de la misèria o de la humiliació de molts.

Ens preguntem, desorientats, que està passant en aquesta societat embogida, ens preguntem pels camins de sortida, a la recerca de llum, i no es percep més que foscor, confusió. Déu també preguntarà al cor de cada home i cada dona d'aquesta humanitat que està succeint a la superfície de la nostra vida. Déu està intentant renovar el seu amor dins nostre, per incorporar-nos a la seva dansa de festa, que passa per aprendre la tornada d'una cançó: «El qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

Però l'oïda de l'home s'ha tornat dura i difícilment connecta amb el més genuí del seu cor. No obstant això, Ramon, és bo recordar avui a la humanitat el Déu de Sofonies. Una abraçada,

+ P. Abat