18 de gener de 2017

DIMECRES DE LA SETMANA II DURANT L’ANY (I)

INICI DE L’OCTAVARI DE PREGÀRIA PER LA UNITAT DELS CRISTIANS
MISSA PER LA UNITAT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
He 7,1-3.15-17; Sl 109,1.2.3.4 (R.: 4bc); Mc 3,1-6

En un dels moments àlgids del Diàleg de Carmelites de Georges Bernanos, la mare Maria de l’Encarnació fa notar a la priora, madame Lidoine, la conveniència de pronunciar el vot de martiri per al bé —diu— «de tota la comunitat». I la priora li respon: «no existeix tota la comunitat, la comunitat com un tot. En tota comunitat hi ha sempre una part forta i una part feble, i ambdues són necessàries». M’han vingut al cap aquestes paraules en l’escaiença d’aquest nou octavari de pregària per la unitat dels cristians que avui iniciem: no existeix «tota la comunitat», «la comunitat com un tot». I sovint ho pensem així, en l’església i en els nostres petits cenacles: considerem la comunitat com un tot, anul·lant les diferències, la pluralitat. És el que passa amb una obra polifònica —el Parenostre de Rimski, per exemple— quan en suprimim les altres veus. També Jesús va ser escrit a quatre veus: Marc, Mateu, Lluc i Joan; i no s’hi val a polir-ne els matisos per justificar la nostra por a allò que és divers i construir una falsa unitat.

Em sembla, germans, que aquesta és la principal dificultat que ens surt a l’encontre a l’hora de voler fer camí tots junts, obrint-nos al diàleg amb l’altre, per aprendre de l’altre, no per a jutjar-lo, sinó més aviat per a deixar-nos jutjar humilment per l’altre: no se’ns ha educat per a la polifonia. El cant pla ens basta. Les altres veus ens molesten.

En el llibre II dels Diàlegs, just a l’inici de la vida de sant Benet, el papa sant Gregori ens en conta un bell miracle. La dida del jove Benet havia manllevat a les veïnes un sedàs de terrissa per a garbellar el blat, i en un descuit, el sedàs es trencà. Benet, que trobà la dida desconsolada, se sentí mogut a compassió, pregà damunt el sedàs trencat, i el retornà, sencer, a la dida. Aquest sedàs és el símbol de la unitat trencada. I sant Benet, a la Regla, no farà altra cosa que traçar un camí d’unificació, primer interior, dels cors, i després exterior, de les persones en una comunitat polifònica. És un sedàs per a garbellar el blat. Vol dir que cada gra de blat compta, en la seva diversitat, per a pastar i enfornar el pa de la unitat.

Ara aquest Pa de la Unitat el posarem damunt la taula de l’altar, fet de la farina dels grans de tots nosaltres. En Jesús, a semblança de Melquisedec, els camins de Déu i els dels homes es retroben en la pau i la justícia: demanem-li que ens faci custodis de la unitat i promotors de la sana i enriquidora diversitat. I com sant Benet, intensifiquem aquests dies la pregària i les llàgrimes de compunció en el nostre cor pel sedàs trencat de la comunió desitjada pel Senyor Jesús.