Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is 43,16-21; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 3); Fl 3,8-14; Jn 8,1-11
El nostre camí quaresmal, germanes i germans, va arribant al seu punt culminant, quan en el tríduum pasqual celebrarem el misteri de la passió, mort i resurrecció del nostre Salvador. La llarga processó amb les lletanies dels sants que hem anat seguint aquests diumenges de quaresma ha estat un signe d'humil confessió junt amb la petició de la intercessió de tots els sants que ens han precedit en el camí de la fe i que ara regnen eternament amb el Crist pasqual, victoriós sobre pecat i la mort, meta de la nostra esperança definitiva.
Mentrestant, la litúrgia ens proposa un conjunt de textos que ens porten a contemplar el misteri del Crist, sempre actual, nou i etern. Sant Pau no s'està de manifestar que el millor avantatge de la seva vida ha estat el fet de conèixer Jesucrist, que ell confessa com "el meu Senyor", i amb el qual s'identifica plenament. Isaïes, per la seva part, després de recordar-nos el pas del Mar Roig on els egipcis foren tots sepultats en el mar, ens revela la promesa de Déu de fer una cosa nova, inaudita, com és la presència de rius d'aigua en el desert, signe i preludi de la transformació universal que portarà a terme la victòria del Crist ressuscitat. Hauríem de tenir uns ulls esperançats per saber llegir els signes dels temps i besllumar en els nostres dies guspires de llum i de vida abundant, fruit de la Pasqua invencible del Crist.
Us invito ara a centrar-nos en l'escena evangèlica d'avui. Diumenge passat la paràbola del fill pròdig o del Pare misericordiós ens feia veure com el fill gran, malgrat no haver-se separat mai del seu pare, no havia descobert quina mena de pare tenia. El fill petit, en canvi, després d'una vida dissoluta, i un cop penedit del seu mal camí, encara que empès més per la gana que per un autèntic amor filial, tornant a casa, va fer l'experiència sorprenent de conèixer l'amor inaudit del seu pare. Avui, el fragment de l'evangeli de sant Joan que hem escoltat, que alguns exegetes consideren que sembla més aviat de sant Lluc, ens ofereix un quadre, real aquesta vegada, que presenta un clar paral·lelisme amb la paràbola del fill pròdig. Jesús encarna el paper del pare de la paràbola, la dona sorpresa cometent adulteri vindria a ser el fill pròdig, i els seus acusadors representarien, evidentment, el fill gran.
L'escena d'avui, però, ens mostra la malèvola intenció d'uns homes pretesament observants de la Llei que, en ocasió d'un pecat de debilitat d'una pobra dona, volen posar a prova l'autoritat moral de Jesús. L'escena té lloc justament al Temple i de bon matí, mentre Jesús ensenyava, assegut en la seva càtedra, com un nou Misès . No és la primera ni la última vegada que els jueus, que en el llenguatge genèric típic de sant Joan inclou tots els adversaris de Jesús, saduceus, fariseus, mestres de la llei i tot el seu seguici, aquests, doncs, intentaran provocar Jesús amb preguntes insidioses amb la finalitat de posar-lo en evidència i tenir de què acusar-lo. En realitat els molesta la seva llibertat de moviments i el fet que no faci accepció de persones. L'actitud de Jesús envers tothom, el missatge de la seva predicació, els seus innombrables miracles i la seva popularitat creixent, tot plegat, no agrada gens als mestres de la Llei i els fariseus, custodis estrictes d'una lletra de la Llei que mata i que ja no és el reflex de la bondadosa humanitat de Déu.
Aquests portaveus religiosos del poble voldrien fer encabir Jesús dins el marc estret de la seva comprensió i interpretació tradicionals de la Llei mosaica farcida amb afegitons que la feien insuportable. Jesús no pot combregar amb aquest brodat de preceptes humans que ofeguen la consciència de l'home valent-se de la imatge deforme d'un Déu cruel i punitiu.
Per això, aquests fanàtics, en el fons el que volen és poder condemnar Jesús, la dona no és més que l'esquer per fer caure Jesús en el parany. Cal saber que la Llei condemnava tant l'home com la dona, culpables d'adulteri. Que se sàpiga, doncs, que aquell aprofitat no era menys culpable que la dona condemnada. I això val tant per llavors com per ara. D'aquí que davant un judici tan parcial i mal intencionat, Jesús opta pel silenci i es fa el desentès ajupint-se i entretenint-se dibuixant a terra amb el dit tal com faria un nen. És el mateix dit de Déu que va escriure les deu paraules de la Llei sobre les taules de pedra al Sinaí. Fins i tot no perd la serenor quan els jueus continuen insistint perquè es defineixi. La sentència de Jesús, el nou Moisès, just i compassiu, els deixa desconcertats: "Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres". Jesús parla al cor de l'home que mai no és prou pur davant de Déu, encara que als seus propis ulls o dels altres pensi que està justificat. Almenys podem dir que tots van ser sincers en reconèixer que no eren tan innocents com es pensaven. El judici de Jesús els ha agafat desprevinguts ja que ells apuntaven cap a fora, cap a Jesús i cap a la pecadora. En canvi Jesús els ha obligat a mirar el propi cor i els ha fet sentir convictes de la pròpia misèria, per això van desfilant avergonyits i confosos. "No condemneu i no sereu condemnats", havia dit Jesús. I en aquesta escena ell mateix ho posa en pràctica no condemnant aquella dona tot invitant-la, però, a un camí d'alliberament i de conversió.
Quant de profit espiritual trauríem nosaltres si aprenguéssim més a acusar-nos nosaltres mateixos que no anant buscant culpables al voltant nostre! No és just que pretenguem ser uns perpetus innocents a qui mai no se'ls pot tocar. Reconèixer els propis errors, quan cal, és signe de maduresa i de realisme. Jesús mateix ens dóna l'exemple no condemnant sinó salvant. El seu judici sobre la dona és un judici misericordiós, tal com el que vèiem en el Pare de la paràbola del fill pròdig. Però la seva misericòrdia no eximeix l'home de la seva pròpia responsabilitat: "Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més". No n'hi ha prou en reconèixer el propi pecat i demanar la misericòrdia de Déu. Cal també un decidit propòsit d'esmena. Per això necessitem convertir-nos constantment, millor dit, necessitem deixar-nos convertir per Déu a fi que la seva misericòrdia ens transformi en homes nous. Només així adquirirem aquella pau i aquell equilibri que ens faran capaços, al nostre torn, de ser també comprensius i misericordiosos amb els altres.
Que l'actitud de Jesús, germanes i germans, ens estimuli a ser tolerants i esperançadors, oferint a tothom el nostre signe de benevolència i acolliment. Que ens hi ajudi la participació viva en aquesta eucaristia on, cada diumenge, amb fe i amor creixents, tastem la misericòrdia de Déu en la font immaculada del Cos i la Sang del Crist que ens neteja de tot pecat i ens convida a una fidelitat sempre més gran.
