2 de novembre de 2018

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 25,6a.7-9, Sl 26; Rm 5,5-11 i Jo 11,32-45

«No t’he dit que si creus veuràs la gloria de Déu?» (Jn 11,40). L’escena és impactant, l’amic de Jesús ha mort i Ell s’arribà a commoure i contorbar profundament veient com plorava Maria i com ploraven els qui l’acompanyaven. Poques vegades els relats evangèlics ens mostren un Jesús tant humà. Certament contemplant l’escena es veu com l’estimava, tant que Jesús es commogué de nou en arribar al sepulcre on havia estat enterrat Llàtzer, l’amic del Senyor.

A tots ens passa el mateix davant la mort, ens commou, ens contorba, ens afligeix, ens desconcerta i sovint la nostra societat, com que també la mort ens interroga, no vol pensar-hi, intenta oblidar-la, no parlar-ne, amagar-la, ignorar-la, considerar-la una excepció una mena de mala sort que toca tant sols a alguns. Però no hi ha res tant cert com que si naixem hem de morir.

La primera reacció de Jesús davant la mort de Llàtzer és ben humana, sent pena, sent compassió per les seves germanes i davant d’això plora. Jesús és ben conscient de que entre la vida de sofriment, la vida terrenal, i la vida que Déu ens té reservada, hi ha una gran distància, s’hi obre el misteri. Ningú no s’escapa de la mort, és inherent a la condició humana, tant que el mateix Crist morí sol, abandonat i escarnit a la creu. Si creiem, però, veurem la gloria de Déu.

La resurrecció dels morts i la vida eterna la professem en el Credo, forma part de la nostra fe, i abasta tot el gènere humà; la mort iguala perquè a la fi és un nou naixement, el naixement a la vida eterna, a la vida perdurable. Semblantment a com pel baptisme mor l’home vell i neix l’home nou, hi haurà un dia en que el vel de dol que ens cobreix, el sudari que ens amortalla desapareixeran; s’engolirà per sempre la mort i el Senyor eixugarà totes les llàgrimes. Si ens arriba serà el dia de la joia i la celebració perquè haurem estat salvats. Déu ens estima tant que el seu Fill vingué a compartir la mort amb nosaltres per fer-nos justos per la seva sang, reconciliant-nos i salvant-nos així gràcies al lliurament de la seva pròpia vida, perquè Ell és el primogènit d’entre els morts.

Traiem la llosa que ens angoixa, perquè qui mor amb fe roman en el Senyor i qui roman en el Senyor no mor mai. La fe en la immortalitat i en la resurrecció és paral·lela a la fe en Déu i per a nosaltres Déu tant sols es fa concret en Crist, aquell que morí, fou sepultat i ressuscità. En Crist i per Crist l’home venç la mort. Déu és un déu de vius i no pas de morts, un déu de vida, que ens crida a cadascun pel nostre nom, perquè som les seves creatures, obra de les seves mans. Ens diu l’Apòstol «si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim, som del Senyor» (Rm 14,8).

Per això Déu assumí la humanitat en Ell mateix per mitjà de Jesucrist, vertader Déu i vertader home; i assumint Crist la nostra humanitat vencé la mort i ens donà la vida eterna. La creu esdevé així l’arbre de la vida, d’on l’home rep la immortalitat. Crist ressuscitat és la vida vertadera; Crist porta el temps a la seva plenitud, transforma el temps en eternitat, el temps humà en temps diví.

Podem tant sols tenir una idea de la vida futura en tant que se’ns dona a partir de la vida present. Però està fora del nostre abast, de la nostra experiència i del nostre coneixement abastar-la. És per la fe, que depassa l’àmbit de l’experiència humana, que en tenim l’esperança. Tenim la promesa de la vida eterna i amb ella també l’acompliment del que ara per ara és tant sols per a nosaltres, pobres homes mortals, una esperança que ens consola, vivint com si de fet fóssim forasters aquí a la terra. És la fe en el Regne, aquell Regne que és únic i etern.

La resurrecció de la carn vol dir senzillament que l’home esdevé en ell mateix allò que Crist ja és; una nova creatura, un cos glorificat, un home en plenitud, amb una nova existència, en un temps de pau amb Déu, aquella pau que en Crist ja és realitat. Serà quan el Senyor dirà «Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar» i deslligats del cos terrenal, de la mort i del pecat que ens immobilitzen, de la vida caduca, caminarem cap a la vida eterna, en la totalitat de l’existència.

Avui recordem a tots aquells que ja han viscut l’experiència de la mort. Aquells pels qui demanem que l’esperança s’hagi convertit en certesa. Sovint quan mor algú diem “viuràs per sempre en el nostre record”; migrada eternitat aquesta perquè el record s’esvairà quan nosaltres passem. No és pas el record la vertadera realitat de la mort. Aquesta realitat tant sols pot ser Crist mateix, aquell qui davant la tomba de l’amic, donà gràcies al Pare perquè l’ha escoltat, perquè sempre l’escolta; perquè és el Pare mateix qui l’ha enviat a vèncer la mort i a donar-nos la vertadera vida.

Confiem a Crist la nostra pregària per tots els difunts, fem-ho confiats, amb la certesa de que tot escoltant al Fill el Pare els aculli al Regne i a nosaltres un dia amb ells.

Si creiem veurem la gloria de Déu, la gloria d’aquell a qui el Pare envià i que un dia ens cridarà fort «surt a fora!»