13 de novembre de 2018

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24; Lc 19,1-10

«Avui s’ha salvat aquesta casa». Zaqueu hi ha anat més mogut d’antuvi per la curiositat que per cap altra cosa. Certament la seva humanitat era petita, malgrat ser cap de publicans i ric; per molt que ho intentava no podia veure res. Però Zaqueu no es resignà, no s’aturà, corregué i s’enfilà; li calia l’empenta de la fe per adonar-se que a qui intentava veure era a Jesús, al Messies; i quan aquest alçant la vista el mirà i el cridà tot canvià. La mirada i la veu de Jesús li arribaren al cor de tal manera que tocat es penedí de tot allò que havia fet de mal fins aleshores, repartí i distribuí. Sense saber-ho massa bé en un primer moment, estava maldant per veure a aquell qui ha vingut a buscar allò que s’havia perdut i Zaqueu estava perdut enmig de la multitud que li impedia de veure-hi. Tots nosaltres som en certa manera com Zaqueu, les mires humanes ens empetiteixen, ens priven la vista; per poder-hi veure ens hem d’enfilar, sortir d’allò de mundà, material i caduc que ens empresona, per poder veure a Crist. I veient a Crist esdevenim pedres vives de la seva Església. Tot fent experiència personal de Déu, pròpia i lliure però que realment sols és experiència de Déu en tant que és viscuda en comunitat, en societat. Per Crist cadascun de nosaltres som una petita pedra, que posada a les seves mans s’orienta a la construcció de l’Església. Quan Jesús ens pren a les seves mans, ens fa seus, ens dona vida, ens omple del seu amor, i així tenim un lloc i una missió a l’Església. Aquesta comunitat de vida, feta de moltíssimes pedres, totes diferents, que formen un únic edifici en el signe de la fraternitat i de la comunió; aquell temple format per pedres vives que té a Crist com a pedra angular; la comunitat dels seguidors de Crist, reunits pel do de l’Esperit en un sol cos. Deia el Papa Benet XVI que «la tendència, avui difosa, a relegar la fe a l’esfera del privat contradiu la seva mateixa naturalesa. Necessitem l’Església per tenir confirmació de la nostra fe i per experimentar els dons de Déu: la seva Paraula, els sagraments, el suport de la gràcia i el testimoniatge de l’amor. (...) En un món en el qual l’individualisme sembla regular les relacions entre les persones, fent-les cada vegada més fràgils, la fe ens crida a ser Poble de Déu, a ser Església, portadors de l’amor i de la comunió de Déu per a tot el gènere humà.»

Nascuda del misteri pasqual l’Església entrà a formar part fonamental del pla de salvació. L’esdeveniment, l’encarnació del Fill i la seva mort i resurrecció, s’han fet institució, visibilitat de la gràcia de Déu en la història de la humanitat. És per l’Església que ens acostem a Crist, és per l’Església que Crist ve a nosaltres, que ens apropem a la ciutat de Déu, a la Jerusalem celestial, a Déu jutge de tots per Jesucrist el mitjancer únic de la nova aliança. Dins l’arca de l’aliança hi havia tant sols les dues taules de la llei; perquè Déu no pot ser contingut en cap arca feta de mans d’homes. Però ara si ens delim per Ell, si estimem més un dia als seus atris que mil a casa nostre; si volem més quedar-nos al portal que viure amb els injustos; tindrem al nostre cor al Senyor de l’univers, el nostre rei i el nostre Déu, com el tingué Zaqueu.

L’Església està cridada a ser sagrament de comunió de Déu, perquè d’aquesta comunió n’ha pres l’origen; ella és volguda pel Pare des de sempre, cridada a configurar-se amb el Fill i a ser espai històric on actua l’Esperit; perquè l’Església és inseparable de l’acció de l’Esperit. Tot i el seu caràcter humà, social i històric, està fermament arrelada en el designi salvífic de Déu; significa i transmet la salvació volguda per Déu per a tots els homes.

El primer repte que ens presenta Zaqueu és un lliurament desinteressat, perquè en trobar-se amb Jesús, i en un acte purament voluntari, decideix lliurar la meitat dels seus béns als pobres. Zaqueu quasi no diu res, simplement decideix lliurar la meitat de la seva riquesa sense importar-li massa què rebrà a canvi, simplement com a resultat d’haver estat mirat i cridat per Jesús. Jesús, en veure l’actitud i les decisions de Zaqueu, emmarca tot aquest esdeveniment dins del context de la salvació quan li diu «Avui s’ha salvat aquesta casa». Jesús donà la salvació a una casa, a una família, a un home a través d’aquell que estava disposat a lliurar i lliurar-se-li, a ser transparent i a restituir, perquè l’arribada de la salvació a la vida d’una persona es manifesta amb actes concrets, en el cas de Zaqueu, amb un profund desig de restituir el dany causat i de canviar la seva vida i els seus actes. Jesús retorna així la dignitat de fill de Déu a Zaqueu, restituint-lo a la seva posició com a Fill d’Abraham. Ja no serà mai més menyspreat, rebutjat o jutjat, perquè arran de la seva transformació, la seva identitat és restablerta i confirmada per Jesús que estima a qui el cerca i trobant-lo converteix el seu cor. La unió dels convertits, dels cridats per Jesús formem la seva Església, pedres imperfectes i encara per polir, per encaixar; però formant part del temple viu. A aquesta tasca tota la humanitat hi és convidada. Ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica: «En el llenguatge cristià, la paraula Església designa no només l’assemblea litúrgica, sinó també la comunitat local i tota la comunitat universal dels creients. Aquestes tres significacions són inseparables de fet. La Església és el poble que Déu reuneix al món sencer.» És el marc fonamental per a la trobada amb Déu, signe i instrument en el qual el Déu viu manifesta la seva atenció i la seva fidelitat al protagonista humà de l’aliança. És una anticipació d’eternitat, del Regne de Déu ja començat en la història, ara velat i encara no plenament realitzat. I nosaltres en som part, formen part d’aquest temple espiritual, no fet per mans d’homes i que té a Crist per pedra angular; per això no som els creients els qui fem santa a l’Església, sinó l’Església a nosaltres. Intentem-ho, no deixem mai d’intentar-ho, correguem endavant, enfilem-nos per deixar-nos mirar amb amor i tocar per la paraula de Crist, deixem que entri la salvació a casa nostra i entrant-hi esdevinguem pedres vives i testimoni enmig del món d’aquest temple que sols al Regne serà assolit en plenitud.