5 de novembre de 2018

MISSA EXEQUIAL DE FRA RICARD MIRÓ I TOUS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jb 19,1.23-27a, Sl 26; Rm 8,31b-35.37-39; Lc 12,35-40

Estimada comunitat, estimats familiars i amics de fra Ricard, germans i germanes.

«Arribar davant vostre és el que vull» escriu el salmista.

La meta de la vida de tot cristià és arribar a la presència de Déu. Tant més nosaltres monjos que avancem en la vida monàstica i en la fe, mentre es va eixamplant el nostre cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor, no decantant-nos mai del mestratge de Crist i perseverant fins a la mort alhora que participem dels seus sofriments amb la paciència mentre cerquem d’aconseguir el seu Regne, no anteposant-li res absolutament, perquè ens dugui així tots junts a la vida eterna; com diu sant Benet a la Regla que maldem per seguir.

Quan arribem davant del Senyor, si en som mereixedors, si Crist el nostre testimoni ens fa costat, contemplarem Déu cara a cara i gaudirem d’una vida nova, perquè el veurem amb els nostres propis ulls i no amb els d’un altre, com ens diu el llibre de Job. No és el desig d’un dia, un anhel fugisser o passatger, sinó l’objectiu de tota una vida. La del nostre germà Ricard ha estat així, una vida no pas curta, ell que creia que arribant al monestir hi trobaria aviat la mort, durant setanta anys ha cercat Déu, s’ha preparat per aquest moment fruint de l’estima del Senyor i vetllant pel seu temple.

Diu el salmista: «Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida.»

Desitjar al Senyor, delir-se per Ell. La crida del Senyor a una vocació és quelcom difícil d’explicar. El perquè «la gran salvació de Déu entrà a casa dintre meu», com escrivia fra Ricard, deixant el lloc on vivia, el seu enyorat Belltall, la seva estimada família; sols es pot explicar perquè el Senyor li feu sentir dintre seu la seva crida, el seu immens amor. La vocació se centra en un goig immens que tant sols Déu i el cridat poden experimentar. Fra Ricard escrivia que en el seu cas alguns creien que s’havia tornat boig i d’altres que era quelcom de passatger i que ja tornaria a Belltall. Però la seva vida, en la vida de tot cridat, havia actuat Déu i allò que fra Ricard creia que seria un momentet al monestir de Poblet han estat molts anys de vida consagrada al Senyor i de servei generós a la seva comunitat.

«N’estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que em té el Senyor», diu el Salm.

Tenir confiança, fe en el Senyor, de que si tenim Déu a favor nostre, res no pot aturar-nos. Certament cal valentia, perquè el nostre cor no defalleixi. Jesucrist, el qui va morir, més encara el qui ressuscitant va vèncer la mort i que ara seu a la dreta del Pare intercedeix per nosaltres. Amb Ell al costat ni pors, ni persecucions, ni fam, ni nueses, ni perills, ni morts sagnants poden res si tenim l’ajut d’aquell qui ens estima. «És el desig del Senyor que dona tal convicció i la fe en el seu amor, que treu fora tot temor. Tal com diu l’Escriptura, Déu salva la criatura.» escrivia el mateix fra Ricard, que fou un enamorat de la Paraula de Déu.

Estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos, vetllant perquè tant bon punt el Senyor truqui a la nostra porta obrir-li per seure a taula i poder participar del convit celestial. Per això, perquè està amatent a la seva vinguda, el salmista pot aixecar el cap triomfant, aixecar-se per sobre de les dificultats, com a símbol de victòria perquè llur confiança en el Senyor ha valgut la pena i el Senyor no l’ha decebut. «Buscar-vos per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat» escrivia fra Ricard fa tot just quatre anys.

«Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el Senyor!», escriu el salmista.

Creure en Crist ressuscitat és saber escoltar des del més profund del nostre ésser la seva veu que ens diu aquestes paraules: «Sigues valent». No tenir por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova, infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu concedeixi al nostre germà Ricard. Crist va vèncer la mort i és Ell qui porta la nostra pobre vida vers el darrer destí, la participació de la filiació divina. Ell que és el primer d’entre els morts amb qui s’inicia la nostra resurrecció, qui ens obre la porta de la vida perdurable, aquella en la que no hi ha ni dolor, ni mal, ni fi. No és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu aquell qui ens farà conèixer la vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols, no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tant sols hem fet un tast de la vertadera vida.

Aquells qui aquí han viscut amb generositat, compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren per anar cap a la foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist vencent la mort ens ha obert les portes de l’eternitat i vol fer-nos-en participar. Esperar en el Senyor és creure en la seva Paraula i en la seva bondat i misericòrdia. Fra Ricard va creure en la Paraula, va comunicar amb la seva vida aquesta Paraula, es va refiar i confiar de la Paraula del Senyor, la Paraula fou el centre de la seva vida. Enfortit per la Paraula de Déu visqué en la certesa de l’encontre final amb Aquell per qui va viure, en qui va creure i a qui va esperar; una trobada, és cert, que no arribà pas quan ell volia sinó quan volgué Déu, a l’hora menys pensada. Preguem al Senyor que li hagi estat desvetllat per sempre al nostre germà Ricard el rostre estimat del Pare, acomplint així el seu desig i la voluntat de Déu i introduint-lo en el banquet etern amb el Fill que ens l’ha revelat, perquè és la Paraula feta carn.

Escrivia fra Ricard: «Us estimo Senyor i voldria que tothom us estimés. Us estimo en nom de tots en general i cada un en particular. Demanar-vos perdó per tot el mal que hem fet i fem. Per tot el bé que hem deixat de fer i deixem de fer. Pel poc interès i esforç en buscar-vos, per trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat. Pel poc agraïment pels grans favors que ens heu fet i ens esteu fent.»

Demanem al Senyor que faci el gran favor al nostre germà Ricard de gaudir del seu Regne i de poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetllar pel seu temple; aquella casa i aquell temple que no han construït mà d’home sinó Déu mateix.