15 de novembre de 2018

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DEU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

CAPÍTOL DE LA CONGREGACIÓ CISTERCENCA DE LA CORONA D’ARAGÓ

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 61,9-11, Sl 99,2-5 i Jo 15,1-8

«Sense mi, no podríeu fer res» ens diu avui Jesús. Ser cristià és ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi» (Ga 2,20). Nosaltres compartim l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura monàstica, que ens és pròpia, és la manera que tenim de viure l’Evangeli. Fer-se monja o monjo, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial, però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres, perquè hem de viure el nostre camí en comunitat, alimentat o regat constantment per la Paraula, en un ambient que ens faciliti avançar cada dia una mica més en el nostre camí vers Crist. Qui esdevé monjo o monja, qui consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí. El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís baptismal, l’ha concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha radicalitzat en descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per l’Esperit Sant amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de cristians no renuncien i ho fa per viure més lliurament i estretament els seu compromís amb Crist. No anteposant res absolutament al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna, com ens diu sant Benet.

Alguns d’aquests cridats han vist com han estat mudats amb vestits de victòria, han estat coberts amb mantells de felicitat. Han estat sarments que han donat bon fruit; han restat amb el Senyor. Han seguit un model de servidor, un model de vida i aquest model és Crist. Ell els ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir. «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom» (Mc 10,45). El sentit últim del servei és i ha de ser sempre l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat; ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres estimem. L’amor i el servei guiaren als nostres germans i germanes que avui recordem com a sants. La crida a la santedat és universal, ser sant no comporta ser superior als altres; per contra, el sant pot ser molt feble, i comptar amb nombrosos errors en la seva vida. La santedat és el contacte profund amb Déu. «No anteposar res a l’amor de Crist», en això consisteix la santedat i això feren els nostres germans i germanes que avui recordem i celebrem, que no volgueren que els anomenessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els hi ho poguessin dir amb veritat (Cf. RB 4,62).

A això també ehi estem convidats nosaltres, és el que estem cridats a fer; diu el Papa Francesc: «Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat està reservada tant sols als qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, per dedicar molt temps a l’oració. No és pas així. Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge en les ocupacions de cada dia, allí on cadascun es troba. Ets consagrada o consagrat? Sigues sant vivint amb alegria el teu lliurament» (Gaudete et exultate, 14).

No per ser monjos o monges ho tindrem més fàcil, però si que el Senyor ens podrà demanar més, perquè ens ha donat instruments suficients de les bones obres per saber-ne el camí. «quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4). Tenint, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica, tenim assenyalat el camí (Cf. RB 73,1).

Avui recordem a aquells qui seguint la Regla del Nostre Pare sant Benet donaren el millor fruit, el de la santedat, perquè estaven amb Crist, no se separaren de Crist i han entrat davant del Senyor amb crits d’alegria. Demanem al Senyor, per la intercessió de sant Benet i de tots aquells sants que seguiren la seva Regla, que aprenguem a cercar-lo per damunt de tot i que meresquem també nosaltres un dia de ser omplerts de les riqueses del seu amor.