14 de novembre de 2018

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS DIFUNTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo 12,23-28

Sant Benet, sota la Regla del qual servim Déu, no parla pas de la mort amb els eufemismes que ho fa avui la nostra societat; la presenta com la meta a la que cal arribar-hi havent fet la cursa amb regularitat, pas a pas, dia a dia. El monjo és aquell qui orienta la seva vida vers allò que no passa, Déu; el monjo és aquell qui espera amb joia l’hora en que serem plenament fills, quan el nostre cos serà redimit; com ens diu l’apòstol. Així sant Benet entén la vida com aquell temps en el qual encara ens vaga mentre som en aquest cos per tal de complir els manaments del Senyor a la llum del seu esguard, tenint present cada dia la mort davant els ulls (Cf, RB 4,47).

Entrem al monestir no pas per renunciar a la vida sinó perquè lliures de condicionaments puguem a la fi viure per aquell absolut que és Déu, gaudint de l’alegria que no acaba i que Déu vol que compartim amb Ell i els germans. Guardant la nostra vida per a la vida eterna, fent-nos servidors de Crist i seguint-lo. En aquesta vida hi ha coses ben fugisseres, ens ho diu el salmista, la vida de l’home dura com l’herba, desapareix quan hi passa la ventada i ni és coneix el lloc on era. Així passen les nostres migrades ambicions, les nostres cabòries, els nostres neguits; mentrestant potser ni ens n’adonem de que aquesta vida que ara tenim se’ns escapa i cada dia som més a prop de poder ser alliberats d’aquesta manera absurda de viure.

No hem de perdre l’esperança d’obtenir la vertadera llibertat que és la glorificació dels fills de Déu. Tots els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat que Déu ens ha reservat si som capaços d’aconseguir-la, mantenint-nos-hi fidels. Aquesta esperança no ha de ser pas entesa com defugir de les responsabilitats de la vida present, ans al contrari, ens ha d’estimular en l’acompliment de les bones obres, portant a terme tot el necessari per aconseguir avançar en la vida monàstica i en la fe, corrent per la via dels manaments com ens diu sant Benet.

Si entenem la vida, si aconseguim entendre-la sota aquesta perspectiva ens podrem alliberar de tantes limitacions que ens posem i imposem als altres, i serem capaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de la foscor del nostre egoisme, per veure la llum al final del camí, per intuir-hi a Déu. La nostra ha de ser una vida de servei a Déu, no pas autoreferencial, amb un únic i ben definit objectiu: cercar a Déu per damunt de tot i fer-ho amb els ulls fits en la vida vertadera; perquè Jesús morint i ressuscitant ha transformat la mort en vida, la nostra pròpia mort en vida eterna.

Escrivia l’abat Maur Esteve «Avui, més que pregar pels monjos difunts, nosaltres, carregats de tants errors, amb les mans buides de mèrits, com el primer dia al monestir, novament demanem: la misericòrdia de Déu i de l’Orde, ara però com un crit d’auxili dirigit desesperadament vers ells, intercessors nostres, perquè ara ja estan en condicions de concedir-nos-la més que no pas ho estaven quan ens acolliren, i perquè ara nosaltres ens trobem encara més en la necessitat de demanar-los-hi la misericòrdia de Déu i de l’Orde» (18 de setembre de 2003).

Preguem al senyor que aculli als nostres germans que el serviren seguint la Regla del Nostre Pare Sant Benet, perquè tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell (cf. 1Te 41,4). I preguem perquè a nosaltres ens ajudin a mantenir-nos-hi fidels perquè no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots junts a la vida eterna (cf. RB 72,11-12).