2 de desembre de 2018

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 33,14-16; Sl 24; 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36

Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats. L’Advent és un temps que ens convida a esperar amb alegria l’adveniment, la vinguda del Senyor; però és també una crida a viure aquesta espera amb atenta i vigilant il·lusió fonamentada en la fe en Jesús. Durant l’Advent esperem cada any de nou el naixement d’aquell que és llum i glòria de les nacions; durant el temps litúrgic d’Advent l’Església ens exhorta a preparar-nos, com diria sant Bernat, per la triple vinguda de Crist. La primera vinguda és l’encarnació i naixement del Fill de Déu, la vinguda de Déu en la història de l’home. La segona és la nostra personal, la nostra mort. En l’última, a la qual es refereix principalment la litúrgia durant la primera part de la l’Advent, el Senyor vindrà al final dels temps com a jutge de vius i de morts, en glòria i majestat a la fi de la història. I a més hi ha una presència de Crist permanent, perquè Ell està amb nosaltres ara i sempre, en el gran misteri de l’Església. El Senyor està present amb la seva Paraula, en els sagraments, particularment en l’Eucaristia, en l’assemblea quan ens reunim en el seu nom; i també està present en els febles, en els qui passen fam, en els qui són a la presó, en els qui moren al mar o saltant una balla tot cercant una vida millor.

Hem demanat a Déu totpoderós en l’oració col·lecta que avivi en nosaltres, en començar l’Advent, el desig de sortir a l’encontre de Crist. Perquè la nostra no ha de ser una espera de braços creuats, sinó una espera activa. L’Advent és temps per seguir descobrint a Déu en la nostra vida, aquest mateix Déu que es va fer home d’una vegada per sempre i que es va quedar per sempre entre nosaltres, compartint els nostres sofriments i les nostres alegries. És el Déu proper, el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel.

La nostra espera ha d’estar marcada per dues actituds; són les que ens proposa la Paraula de Déu d’avui. La primera la vigilància: «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en», diu l’Evangeli. Desperts i atents per descobrir a Déu prop de nosaltres. Desperts i atents per veure’l en els nostres germans, sobretot en els que sofreixen i els necessitats. La segona actitud és la font de la primera i ens la descobreix l’Apòstol: «que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom. (...) Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa». No hi ha una altra manera de viure la fe, de reconèixer a Déu en la nostra vida, que a través de l’amor a Déu i als germans. La fe ens mou a l’esperança i també a la caritat i al mateix temps, l’esperança i la caritat enforteixen la nostra fe.

En aquest temps d’Advent estem cridats a romandre vigilants i actius enfront de tantes necessitats com hi ha al nostre al voltant. El Senyor ens convida a mirar la vida amb el cap ben alt i ben atents als signes dels temps. Ell ve a trobar-nos i ens diu: «Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Essent Déu es feu home, es feu pobre, humil i petit per fer-nos grans a nosaltres; essent Déu es feu home per nosaltres, per fer-nos a nosaltres partícips de la seva divinitat, per fer-nos fills de Déu, hereus amb Ell.

L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, el rostre que Jesús, el Fill unigènit, ens va revelar amb la seva encarnació, amb la seva vida terrena i la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció.

Si ens manca l’esperança, ens manca Déu i tot perd sentit. Déu coneix el cor de l’home, sols Ell el coneix; sap que qui el rebutja no ha conegut el seu veritable rostre; per això no es cansa de trucar a la nostra porta, com un humil pelegrí a la recerca d’acolliment. El Senyor concedeix cada any un nou temps a la humanitat, precisament perquè tots puguem arribar a conèixer-lo. Sí, Déu ens estima i precisament per això espera que l’acollim, que tornem a Ell, que obrim el nostre cor al seu amor, que posem la nostra vida a les seves mans i no oblidem que som els seus fills. Aquesta espera de Déu precedeix sempre a la nostra esperança, exactament com el seu amor ens abraça sempre primer.

L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. Una espera potser amb l’ai al cor, perdent sovint l’aler de por, esverats pels bramuls del nostre món, afeixugats per les coses mundanes; però sempre alerta i pregant en tota ocasió. Escriu sant Elred: «I, si no tenim la consciència prou tranquil·la per atrevir-nos a desitjar la seva vinguda, cal que, si més no la temem, i que aquest temor ens mogui a corregir-nos dels nostres vicis, de manera que, si aquí no podem evitar el temor, almenys no hàgim de témer quan vindrà, sinó que ens trobi tranquils» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.); que puguem sortir-nos-en i mantenir-nos drets davant del Fill de l’home.

Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats.