ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL DEL P. OCTAVI VILÀ, ABAT DE POBLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 29,17-24; Sl 26,1.4.13-14 i Mt 9,27-31
No tenim cap poder per fer sentir als sords, ni per fer passar els ulls dels
cecs de la fosca a la llum, ni per fer fondre als violents; tot això està en
mans de Déu. Però si tenim al Senyor al costat, si Ell ens il·lumina, si Ell
ens protegeix, si a Ell desitgem, si en Ell esperem, si ens omplim de
reverència pel seu nom, qui ens pot fer por? Són les pors que impedeixen als
homes la fe, l’esperança, i la confiança en Déu, perquè la fe, l’esperança i la
confiança són de Déu, que les dona a qui li plau; però de comú als qui
s'esforcen per vèncer-se a si mateixos, prenent mitjans per a això; com
escrivia sant Francesc Xavier. Perquè l’única força que
tenim és la fe en el Senyor, aquella fe que pot arribar a moure muntanyes o a
convertir països sencers en un jardí i els jardins en boscos.
Tant sols amb aquesta força confiada, reposada en el Senyor podem fer front des
de la nostra pròpia fragilitat, des de les nostres flaqueses tant físiques com
morals, a tot allò que el Senyor ens va posant al davant com a reptes, com a
serveis. Nosaltres
sols què podem fer? Si no el tinguéssim a Ell al costat com podríem tirar res
endavant? Per això la força del monjo li ve de la seva vocació, de la seva
crida i de la resposta a aquesta crida. Com escrivia sant Bernat al monjo el fa
la vocació, al prelat, a l’abat, el fa el servei. És per tant la vocació, la
relació amb el Senyor allò de més important, el que defineix al monjo, al
cristià. Aquesta vocació ha de ser guiada per la llum del Senyor, tant sols si
Ell ens il·lumina podrem ser salvats, podrem esperar ser salvats. I aquesta
llum ens ve cada dia pel contacte amb la Paraula, per la pregària, per
l’Eucaristia, per la vida comunitària.
No són pocs els embats que la vida ens va plantejant a cada moment, no són
poques les tempestes que hem viscut en aquets darrers anys. Com
diu el Salm 106 tants cops ens flaquegen les forces, tants cops ens creiem
pujats al cel com tants d’altres ens veiem baixats fins al fons, és quan ens regirem de mareig i el cap ens roda
davant la realitat de cada dia. Aleshores ens cal més que mai la confiança en
que es farà tal com hem cregut, sols si creiem que Ell té poder per a fer tot
allò que li demanem. Fe en aquell qui és per a nosaltres el model on
emmirallar-nos, un model inabastable, però sempre en el nostre objectiu.
Ens diu sant Benet que per l’abat, com per qualsevol monjo, el model és Crist,
el pastor sol·lícit per excel·lència. Aleshores, com saber com actuar? Sant
Benet ens respon que seguint els preceptes del Senyor, no establint ni manant,
ni fent res al marge d’aquests. La doctrina és per a sant Benet un fonament
essencial del qual ha de brollar l’obediència per evitar de totes, totes que la
mort prevalgui. D’aquí que sigui tant important, que sigui fonamental pouar un
cop i un altre en aquells elements que ens donen la pauta per a la nostra vida
com a monjos: l’Evangeli, la Regla, l’ensenyament dels sants Pares i l’exemple
dels ancians.
La Regla és la guia, el full de ruta per aquest camí, inspirada en l’Evangeli,
no és una fi en si mateixa, no és sinó un començ de vida monàstica (Cf. RB
73,1), un instrument per a encaminar al monjo, per a obrir-li horitzons
infinits de doctrina i de virtut. Una de les coses més interessants de la vida
comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres i buscar
el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Les relacions fraternes ens
posen a prova cada dia perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir el
que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. Tant sols si el
Senyor és el centre i la fi de les nostres vides, si a Ell ens hem consagrat,
si és a Ell a qui cerquem, si com Ell volem viure i és Ell qui guia els nostres
passos, sabrem que és el Senyor, i només el Senyor, qui ens pot portar a la
meta. I a la meta hi ha aquell jardí que sembla un bosc, on no queda rastre
dels qui van amb males arts, ni hi ha buit al voltant dels justos; allí on
nosaltres esgarriats comprendrem i veurem a Déu tal com és.