TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY II
Diumenge 3r durant l'any
Dels sermons de Bossuet
Jesús comença les seves conquestes... Tira els seus filats; escampa les seves xarxes sobre el mar del món, un mar immens, un mar profund, un mar tempestuós i eternament agitat. En el món, vol agafar homes; i, per bé que l'aigua sigui tèrbola, no hi pesca cegament: ell sap prou qui són els seus; mira, considera, escull... «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos pescadors, Simó i Andreu, el seu germà, i els digué: Veniu amb mi, i us faré pescadors d'homes».
Veniu, pescadors! Veniu, Andreu i Simó; vosaltres no sou res, no teniu res. En vosaltres, no hi ha res que valgui la pena de ser cercat, només hi ha una gran capacitat per a omplir; sou buits del tot, i sou principalment buits de vosaltres mateixos: veniu, doncs, a rebre, veniu a omplir-vos d'aquesta font infinita.
Quan la crida és clara i certa, qui és capaç de dubtar un moment és capaç, també, de no seguir-la totalment; qui pot deixar passar un dia pot deixar passar tota la vida. Com que necessàriament caldrà tallar alguna cosa, talleu des de bon començament, per tal de ser el més aviat possible d'aquell de qui voleu ser per sempre.
Mireu els apòstols, ells només van deixar una feina poc considerable; i Pere diu: «Nosaltres ho hem deixat tot». Unes xarxes: és tot el present que pengen al seu altar, són les seves armes, és el trofeu que aixequen en la seva victòria. Dóna bo de servir aquell que fa justícia i que sospesa l'estimació, aquell que de veritat ens vol fer comprar el seu regne i que té la bondat d'acontentar-se amb el que tenim a les mans.
Dels sermons de sant Gregori el Gran, papa (sobre els Evangelis V)
Pere i Andreu, després de sentir la primera invitació del Senyor, abandonaren les xarxes i la barca, i el van seguir. Amb una sola invitació del Senyor, obliden tot allò que posseïen. I nosaltres, deixem de seguir aquell qui ens crida i el nostre esperit orgullós no vol abandonar voluntàriament allò que cada dia ha de deixar per força.
Potser, però, hi ha algú que pensa dintre seu: «¿Quina importància tenia allò que van abandonar aquells dos pescadors que amb prou feines si posseïen res?». Però aquí, germans estimats, ens cal valorar més les disposicions del cor que no pas allò que hom pot perdre. Abandona molt aquell qui no guarda res per a si mateix. Abandona molt aquell qui renuncia sense reservar-se'n res al poc que posseïa. Nosaltres, en canvi, ens aferrem al que tenim i busquem àvidament allò que no tenim encara. Pere i Andreu, doncs, van abandonar molt, ja que, en renunciar als seus béns, renunciaren a tot el que haurien pogut desitjar si no l'haguessin seguit.
Que ningú, doncs, en veure que altres han renunciat a grans possessions, no es digui en el seu cor: «Jo prou voldria imitar-los en el menyspreu del món, però no tinc béns que pugui abandonar». Sapigueu que renuncieu a molt si renuncieu als desigs del món. Els nostres béns externs, per mínims que siguin, ja plauen al Senyor, perquè el Senyor no mira els béns sinó el cor; més que no pas l'ofrena que li és feta, té en compte les disposicions que l'acompanyen.
Perquè si ens fixem en els béns exteriors, ens adonem de seguida que els nostres sants van pagar la vida eterna amb el preu de les xarxes i de la barca. El Regne de Déu no té preu; i, amb tot, val tot el que tenim. A Zaqueu li costà la meitat dels seus béns, ja que l'altra meitat l'havia retinguda per retornar quatre vegades més a tots aquells a qui havia defraudat injustament. A Pere i a Andreu els valgué les xarxes i la barca. A la viuda li costà tan sols dues peces de moneda. I a un altre no li costa sinó un vas d'aigua fresca.
Als ulls del Senyor la mà no és buida d'ofrena quan el tresor del cor és ple de bona voluntat. És el que diu el salmista: Mantinc les prometences, Déu meu, les compliré en acció de gràcies. Que és com si digués: «Si no tinc presents materials per oferir-vos, almenys m'adono que hi ha en mi quelcom per presentar a l'altar de la vostra lloança, perquè no són pas les ofrenes que us plauen, sinó que més aviat us deixeu guanyar per l'oblació del nostre cor».
Ningú, això és ben cert, no pot oferir a Déu res de més valor que una bona voluntat.
