Amic Felip,
Em dius en una carta que no saps si m'escrius per buscar respostes a les principals qüestions de la vida, que potser jo he trobat.
Felip, jo crec que mai no tenim una resposta definitiva a les principals qüestions de la nostra vida, perquè un ingredient principal de la vida és també la nostra mort. Per a mi això revela la gran saviesa del nostre Creador. Ens ha creat com a partícips del misteri, del seu propi misteri, que ens desborda i ens fascina, ens atreu. I crec que la posició més correcta davant d'una vida entroncada amb la mort és l'obertura, per estar en una recerca permanent de sentit.
Jo crec que per aquí va la crida de la Paraula de Déu quan l'evangeli de Mateu recull la invitació de Jesucrist: «Convertiu-vos».
La conversió ha de ser el retorn cap al profund del misteri, però amb tots els recursos de la nostra persona, un gir total. Això ens exigeix treballar la nostra persona en una línia d'unificació. Gens fàcil. Quan en aquesta vida és tan freqüent allò que diu sant Pau, queixant-se de les divisions dels cristians: «Jo sóc de Pau, jo d'Apol·lo, jo de Pere, jo de Crist». Divisions que són freqüents també en la vida social, cultural, política ... Caminem amb moltes tenebres al cap i al cor ...
Jo distingiria tres nivells en els quals estem cridats a incidir per poder accedir al fons del misteri: el nivell del pensament, de les idees; el nivell de les emocions, dels sentiments; el nivell de les obres, de la nostra acció concreta.
La persona humana, de vegades té un gran "cap", però li falta "cor"; pot tenir un gran cor, però no tenir el "cap" ben il·luminat. En altres ocasions la nostra "conducta", les nostres accions, no es corresponen amb el que diem saber o sentir. Hem unificar-nos. No podem ser dogmàtics, el dogmatisme asseca la vida, la divideix i problematitza, la fa infructuosa. En canvi aquell que escolta aquella paraula del profeta: «el meu cor em diu: busca el meu rostre», posa una gran passió en la seva vida, que eli va il·luminant el camí. Llavors, ni la vida, ni Déu són un problema. Tot és una invitació a penetrar en el misteri.
Això em recorda alguna de les paraules que va escriure el contemplatiu Tomàs Merton en un missatge a l'home d'avui, que li va demanar el papa Pau VI. «No es coneix Déu tan profundament, com per intentar resoldre el" problema de Déu ". Intentar resoldre el "problema de Déu" és buscar veure a si mateix els propis ulls. Hom no pot veure els seus propis ulls, ja que és amb ells amb els que es veu. Déu és la llum per la que nosaltres veiem, i gràcies a la qual veiem, no un "objecte" ben definit anomenat Déu, sinó que ho veiem tot en ell, el Invisible. Déu és Aquell que mira, la Mirada i Aquell que es veu. Déu es busca en nosaltres, i l'aridesa i tristesa del nostre cor és la tristesa de Déu que roman desconegut, i no es troba encara en nosaltres perquè nosaltres no ens atrevim a fiar-nos de la increïble veritat: la seva vida en nosaltres. Ja que, de fet, nosaltres no existim més que per això: ser el lloc de la seva presència, de la seva manifestació en el món, de la seva epifania».
Felip, hem de tornar, convertir-nos, cap al misteri de Déu... El camí passa per tornar cap al misteri de l'home, cap al nostre propi misteri. És el nostre camí de llum. Que no et falti mai aquesta llum...
+ P. Abat
