DILLUNS DE LA SETMANA VI DURANT L'ANY (I)

Sant Ciril i sant Metodi
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Metodi, i el seu germà Constantí, eren fills d'un alt funcionari de Bizanci destinat a Tessalònica. Aquí fou on van néixer, vers l'any 825. Després d'haver estudiat a Constantinople, van ser enviats pel Patriarca Foci a Moràvia, on aconseguiren un gran èxit apostòlic amb la traducció de la Bíblia i la celebració de la litúrgia en llengua eslava. Però en foren denunciats al papa Nicolau I pels missioners llatins i hagueren d'anar a Roma a presentar-hi les seves disculpes (l'any 868). Portaren amb ells les restes del papa sant Climent, que havien descobert, o creien ells que ho eren, a Crimea. Per això foren rebuts amb gran honor en la Ciutat apostòlica. Allà mateix moriria Constantí un xic més tard, després d'haver fet professió monàstica baix el nom de Ciril, el 14 de febrer del 869. Pel que fa a Metodi, el Papa el consagrà com a arquebisbe de Sirmi, i l'envià en qualitat de llegat seu per a tots els països eslaus. Encara hi haurien certes discrepàncies entre Roma i el seu llegat en relació a la llengua litúrgica, però no tingueren cap gravetat. En morir Metodi a Vellehrad (avui Txecoslovàquia), el 6 d'abril del 885, els seus funerals se celebraren en llatí, grec i eslau.

De les lectures de la sisena setmana, la primera era del llibre del Gènesi [4, 1-15. 25], on se'ns ha fet notar que "Caín es llençà sobre Abel, el seu germà, i el matà" (verset 8). Veïna dels hebreus, la tribu dels quenites tenia una tradició oral sobre el seu avantpassat epònim, un tal Caïm. Com que les relacions entre aquests veïns eren bastant freqüents, no ens ha d'estranyar que trobem a la Bíblia característiques pertanyents a aquesta tradició. Però quan els hebreus es mantenien tan units al seu passat nòmada, en els quenites ja s'havia operat el canvi, adaptant-se a la vida sedentària i agrícola, especialitzant-se en l'artesania. Caín era, doncs, agricultor quan Abel era pastor. Exaltant el sacrifici d'Abel, l'autor d'aquesta tradició pren el partit de la cultura nòmada, perquè –per a ell- totes les desgràcies vindran per l'estabilitat, i ens dirà que, espiritualment, la cosa té una certa veritat, ja que la fe no es desenvolupa en un terreny on les seguretats són molt nombroses.

Pel que fa al salm responsorial, l'escolli't ha estat el 49 [1 i 8. 16bc-17. 20-21 (R.: 14a)], que s'ha decantat vers a "una litúrgia autèntica", ja que cal que la nostra vida estigui d'acord amb tot allò que expressem en les celebracions litúrgiques. És que Déu rebutja el culte insincer. I cada celebració litúrgica ens judica sobre aquesta autenticitat, perquè qui celebra l'Eucaristia sense el degut discerniment, menja i beu la seva pròpia condemna (com ens ho diu sant Pau a 1 C 11).

I l'evangeli era de sant Marc [8, 11-13 i cf. 14-21], on es demana "un senyal pels homes d'aquesta generació?" (verset 12). I és que Marc insisteix molt en el desconeixement i la incredulitat que envolten el missatge de Jesús. Aquest acaba de multiplicar els pans (Mc 8, 1-10). I entre dues travessades del mar, una discussió amb els fariseus posa de manifest llur ceguesa (vv. 11-13). Però, després, i a la barca, una altra discussió amb els seus deixebles els mostra desatents al significat dels miracles realitzats, ja que estan massa preocupats per les coses materials (16), quan, de fet, tenien amb ells l'únic "pa" veritablement digne d'interès, que no era altre sinó el propi i mateix Jesús (14b). Aspecte aquest a considerar també per nosaltres, a fi que les coses materials no ens ofeguin. Amén.