Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55, 1-3; Rm 8, 35. 37-39; Mt 14, 13-21
¿Com podem oferir esperança de pau i una harmonia duradora quan vivim situacions de conflicte i sofriment? Aquesta pregunta fou adreçada pel papa Benet als joves en les Jornades Mundials de la Joventut, a Sydney.
Estimats germans i germanes: la situació viscuda per Crist a l’Evangeli d’avui es va repetint constantment. Cerquem líders que ens ajudin a trobar el sentit d’una vida que ens alliberi de la superficialitat i de l’apatia, de l’egoisme que degrada i enverina les relacions humanes. Quan reflexionem una mica, comprenem que moltes diferències entre nosaltres són artificials, imposades per normes socials o per conveniències personals. Però quan anem a l’essencial, ens situem en la realitat: som pelegrins en busca d’un ideal, que pren nom diferent segons les distintes cultures i creences. Una gran gentada seguia i segueix Jesús. Som persones famolenques i assedegades de béns i valors espirituals. Només cal mirar els ulls de les persones per comprendre-ho. Però la paraula «Déu» algunes vegades fa por perquè s’escapa dels nostres càlculs matemàtics. A més, la trobada amb Déu comporta la trobada amb nosaltres mateixos. Algunes vegades cal ser molt valents per tal d’acceptar les nostres pròpies realitats. La pregària ens condueix a aquesta acceptació i a la humilitat. Quan fem «el viatge interior» —diguem-ho així—, on descobrim Déu dins nostre, tornem fora i contemplem la realitat de manera més realista i profunda.
Segurament els joves que han anat a Sydney ho han experimentat. Penso que hauran comprés que l’Evangeli revela la nostra dignitat de persones i que el nostre destí és trobar la plenitud en l’amor. Els béns materials no ho donen tot. Segons la primera lectura, Això diu el Senyor: estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida. El salm d’avui, el 144, revifa aquest desig profund i natural, sempre viu dins nostre, i que només Déu pot assaciar. Per tot això sortim de nosaltres, fem llargues distàncies per trobar en grup, en comunitat humana, aquest Crist que ens agermana perquè som fills del mateix Pare. Cerquem el silenci de la natura tan plena de respostes, moltes persones ens reunim en llocs concrets on poder experimentar els valors de l’esperit. Molts llocs s’han convertit en centres de peregrinacions.
Lurdes, per exemple. Allí, com la gentada de l’Evangeli d’avui, esperem escoltar Jesús, i ser guarits per Ell. Gent de totes les edats i països resen i callen, tot esperant. El riu tan pròxim sembla que s’emporta les nostres pregàries fins a l’immens oceà de Déu. Gent sana, cecs, paralítics, coixos, persones tocades per la malaltia o atribolades per la vida, ancians que ja no esperen més que una cosa, joves que cerquen el que ells ni saben. Hem dit al cant d’entrada: Déu meu, veniu a ajudar-me; no tardeu a defensar-me, Senyor. Sou Vós qui m’ajudeu i em deslliureu. Senyor, no trigueu més. Quelcom especial irradia la santa cova, plena de llum i de pregàries. Allí la nostra pròpia experiència de fe s’enforteix: hi descobrim que hi ha miracles quan comprenem el sofriment purificador, les contrarietats que ens maduren, l’autèntica llibertat que porta a la generositat, l’alegria immensa de sentir-se estimats, el valor de la pregària que ens refà i ens uneix a Jesucrist. Si el seguim, en la fe dels altres podem contemplar, amb ulls admirats, el Crist «transfigurat» dins d’ells. Si contemplem Jesús, podem mirar amb ulls misericordiosos el món, que està «desfigurat» perquè no sabem o no volem estimar com cal.
Admirant la imatge serena i dolça de Maria, la Mare de Jesús, comprenem que no hi ha res capaç d’allunyar-nos del Crist, que tant ens estima, en paraules de sant Pau a la segona lectura. Cap obstacle trobarem si anem amb un cor obert, senzill i confiat. Maria va dir: Feu tot el que Ell us digui (Jo 2, 1-12). I el Senyor: Veniu a mi, i us saciareu de vida.
La solució a la pregunta inicial la proposa el mateix Papa Benet quan diu als joves, i per extensió a tots: L’Església —i el món també— té necessitat de renovació. Té necessitat de la vostra fe, del vostre idealisme, i de la vostra generositat... En aquest món no hi ha res de perfecte, ni persones, ni comunitats, ni institucions. Penso, però, que l’única actitud valenta i vàlida és l’amor viscut en la vida quotidiana. Així com la pregària purifica i pacifica el nostre cor, l’amor renova les persones i el món. Hem de pregar constantment, callar per respecte als altres, parlar quan sigui l’hora, escoltar sempre, estimar cada dia més... Com Jesús, que a l’Evangeli d’avui no fa grans discursos, sinó que veié una gran gentada, se’n compadí i curava les seves malalties; finalment, digué la benedicció, partí el menjar i el donava als deixebles perquè el repartissin entre la gent.
L’Eucaristia pren tot el seu sentit quan ens donem, quan ens repartim, quan multipliquem els nostres actes d’amor. Tant si la vivim en grans concentracions com els joves de Sydney, o en el santuari marià de Lurdes, o en el nostre monestir... que cada Missa sigui un pas endavant vers Déu i els altres. Que l’exemple i la intercessió de Maria ens hi ajudi. Amén.
