Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
1Re 3, 5. 7-12; Sl 118; Rm 8, 28-30; Mt 13, 44-52
Germans,
Amb el recull de les tres paràboles que hem escoltat avui es clou el tercer bloc dels cinc grans discursos de l’evangeli de sant Mateu. No hem de pensar que Jesús va pronunciar aquestes paràboles i les quatre precedents d’una sola tirada. L’evangelista les ha concentrades en aquest discurs per un interès concret, i encara en trobem moltes més al llarg del seu evangeli amb una intencionalitat diversa.
La paràbola és un gènere literari propi de Jesús, desconegut abans d’ell, per tant, és del tot original, creació personal seva. La finalitat de la paràbola és centrar l’atenció de l’oient sobre el Regne del cel –«qui tingui orelles, que ho senti», sol repetir Jesús al final de cada paràbola. Mateu prefereix aquesta expressió que la de Regne de Déu, ja que ell és jueu i d’aquesta manera preserva el nom de Déu, impronunciable entre els jueus. Però tant l’expressió Regne del cel com la de Regne de Déu hauríem d’entendre-les com Déu mateix ja que el Regne de Déu no designa un concepte espacial ni un concepte estàtic, sinó un concepte dinàmic. En el fons designa la sobirania reial de Déu exercint-se en acte, és a dir, permanentment.
Aclarit aquest punt hem d’afegir que el més important de la paràbola no és el color narratiu del relat ni menys encara els detalls del mateix, sinó allò que amaga darrere cada figura o simbolisme. Les paràboles de Jesús no són simplement unes comparacions tretes de la vida corrent amb la intenció d’il·lustrar un ensenyament. Són més aviat relats la composició i els termes dels quals evoquen la vida mateixa de Jesús. Diumenge passat vàrem escoltar tres paràboles: la del blat i el jull; la del gra de mostassa i la del llevat. Totes tres paràboles volien indicar la dinàmica de creixement del regne, com aquest comença d’una manera discreta però avança d’una manera eficaç vers el seu terme. La paràbola del blat i del jull ens feia conèixer també la paciència de Déu envers els bons i els dolents. Déu no té pressa i dóna noves oportunitats a tots perquè ens convertim. La paràbola de la xarxa tirada al mar que hem llegit avui té un cert parentiu amb la del blat i del jull. Ambdues són paràboles de significació escatològica.
Les dues primeres paràboles que hem escoltat en l’evangeli d’avui, la del tresor amagat i la de la perla preciosa presenten un enfocament diferent. Ambdues se centren en l’immens valor del Regne i la joia que hom experimenta quan s’adona d’aquest valor immens. Els tresors amagats eren freqüents en un país assetjat per les contínues guerres que obligaven a escondir les coses de valor en els camps per recuperar-les en temps de pau. El llaurador no propietari del camp que el va trobar, va optar per desprendre’s de tot el que tenia per fer-se amb la troballa. El comerciant que traficava amb perles, algun dia en trobava alguna de gran preu que li feia prendre la decisió de vendre-ho tot per aconseguir-la. El nus de la paràbola està en el joiós descobriment del tresor o de la perla preciosa, un tresor i una perla, un eureka que crea de sobte una situació totalment nova en la persona que té la sort de descobrir-les. Per això, per aquest tresor o per aquesta perla és capaç de desfer-se de tot el que posseeix amb una alegria que el desborda, com aquell que li ha tocat la rifa.
Amb Déu, doncs, passa el mateix. Aquell que un dia s’adona de la importància que Déu té en la seva vida, serà capaç de relativitzar tot el que té i el que fa per optar decididament per ell. En el fons no és més que posar en pràctica el primer manament d’estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces, és a dir sobre totes les coses. Déu és aquest tresor amagat i aquesta perla preciosa que el dia menys pensat fa acte de presència en la nostra vida d’una manera nova i ens deixa captivats de la seva llum, de la seva grandesa, de la seva bellesa, bondat i misericòrdia. No hi ha millor tresor, ni perla més preciosa que Déu mateix. I la paraula de Déu ens diu que allí on tinguem el nostre tresor, hi tindrem també el nostre cor.
Justament en la primera lectura hem escoltat com el rei Salomó, un cop esdevingut rei del seu poble, no demanà a Déu ni molts anys de vida, ni riquesa, ni la vida dels seus enemics, sinó discerniment, prudència i saviesa per regir el seu poble. I aquestes virtuts són les que Déu li aprova de demanar perquè són precisament les virtuts que dimanen de la seva voluntat divina. Salomó, al principi del seu regnat, va saber recórrer a la font de la saviesa i de tot bé i va obtenir molt més del que demanava.
Sant Pau, en el fragment de la carta als Romans que hem escoltat, ve a dir que per als qui estimen Déu tot convergeix cap al bé, tot porta cap al bé. En altres paraules, als qui estimen Déu, malgrat que experimentin adversitats de tota mena, al final tot els surt bé, perquè Déu els afavoreix en els mateixos esdeveniments per contradictoris que semblin.
D’alguna manera, doncs, totes les lectures d’avui, àdhuc el salm responsorial: «Com estimo la vostra llei, Senyor», la llei equival a la voluntat divina. ens fan descobrir la prioritat de Déu en la nostra vida, i que el descobriment d’aquest valor essencial ens ha de provocar una alegria immensa, tan immensa que ens porti a la sana i santa bogeria de deixar-ho tot per posseir el Tot, amb majúscula, que és Déu mateix.
La pregunta que ens hauríem de plantejar ara nosaltres és la de saber si Déu és de debò el nostre tresor o bé ho són altres coses. No oblidem, però, que el nostre cor és molt petit i no pot donar cabuda a dos amors diferents simultàniament. Recordeu que no podem servir dos amos. Si Déu no és el nostre tresor ni la nostra perla preferida, aleshores vol dir que la nostra escala de valors està distorsionada i això ens impedeix de gaudir de l’autèntica alegria. Hem de demanar a Déu que se’ns faci trobadís per tal que després de fruir del seu encontre gratuït aprenguem d’una vegada a no anteposar res al seu amor.
