Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 45, 2-3. 5-6. 8-9 (R.: 5); Lc 19, 1-10
L’evangeli de Zaqueu ens ofereix com dues imatges, com dues icones de l’església. Diguem-ne alguna cosa.
Primera icona: la figuera, el sicòmor. L’església és la figuera on ens enfilem els qui som petits d’estatura, per tal de veure passar Jesús. L’església és la figuera on, els qui ens hi hem enfilat, som ullpresos per la mirada tendra de Jesús que passa. La figuera, un arbre. Amb tantes ressonàncies a l’Escriptura: l’arbre de la vida i l’arbre del bé i del mal, la vara de Moisès, la vara d’Aharon, la soca de Jesè, … l’arbre de la creu on penja la Vinya saludable de la nostra Terra Promesa. Amb Jesús, a les espatlles de Jesús, tota la humanitat, pobra i petita, s’ha enfilat a l’arbre de la creu per veure Déu, per deixar-se mirar i ullprendre per Déu.
Segona icona: la casa. «Zaqueu, baixa de pressa, que avui he de posar a casa teva». L’església, una casa. De fet, a les primeries, del lloc de reunió, els fidels cristians en deien la «domus ecclesiæ», la casa de l’església. L’església és la casa on acollim el Crist que passa, la casa de l’esdeveniment joiós, salvífic, d’aquest acolliment: en acollir Jesús som nosaltres els acollits, els perdonats, els salvats, els estimats, com Zaqueu, com Marta i Maria, com Simó el Leprós, com Leví, com els dos d’Emmaús …
Una figuera, una casa (o una tenda) … fixeu-vos, són els mateixos elements d’aquell altre relat del llibre del Gènesi en què Abraham, sense saber-ho, va acollir Déu que passava amagat en els tres misteriosos caminants, a l’ombra de l’alzina, a l’atri de la seva tenda, i es va trobar també ell acollit pels qui tan bellament acollia: «Avui s’ha esdevingut la salvació en aquesta casa —diu Jesús—, perquè aquest home també és fill d’Abraham».
L’església ha estat i és per a nosaltres, sobretot, el lloc i l’avui d’aquest «també». Nosaltres que no érem fills d’Abraham, fills de la promesa, fills del somriure i de la joia de Déu, n’hem estat fets «també» gràcies a un encontre amb Jesús. Cadascú pot pensar i agrair del fons del cor el seu Jericó, la seva figuera, la casa del seu acolliment, allà on va començar tot: una vida nova, una amistat nova, una mirada nova, una alegria nova.
Avui, però, donem gràcies per la nostra «ecclesia mater» de Tarragona, «l’església de Pau i la seu de Fructuós», i en comunió amb el nostre pastor, el bisbe Jaume, preguem per tota l’Església, i la sentim ben nostra, estesa d’orient a occident.
