Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2, 1-9; Sl 33, 2-4. 6. 9. 12. 14-15; Col 3, 12-17; Mt 19, 27-30
«Calla, tanca els ulls, gusta! És bo rebre tot el sol d’un sol cop. L’ha col·locat sobre la llengua perquè jo me l’empassi».
Així s’expressa Paul Claudel comentant el salm 33, i en concret el vers: Tasteu i veureu que n’és de bo, el Senyor. Possiblement, s’està referint a l’Eucaristia, però jo crec que es pot aplicar, i cal fer-ho, també a la Paraula, de la qual diu l’Escriptura: Quan trobo una Paraula teva la devoro… És una Paraula que el creient, i, sobretot, el monjo, està cridat a escoltar per a viure’n.
Per això, Claudel comentant els versos que segueixen d’aquest salm diu: Jo soc aquí, ric, tot estremit per aquesta riquesa que està en mi per a distribuir-la. No cal témer pas que manqui aquesta riquesa, ja que està sempre naixent i renaixent en mi per a distribuir-la.
Un bell comentari que fa recordar versos importants de la Regla: Calla, tanca els ulls, tasta! Seria un bonic negatiu de la primera invitació de la Regla: Escolta, fill, escolta i acull l’exhortació del Pare amorós i posa-la en pràctica… Ja és hora que us desvetlleu. I oberts els ulls a la llum deïfica, escolteu cada dia la veu divina. Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cors… Qui tingui orelles que escolti…
Aquesta actitud d’escolta oberta de les orelles del cor, no de l’orella del cap, on, sovint, el que sentim ens pot entrar per una orella i sortir per l’altra, sinó de l’orella del cor, és allò a què ens convida la Paraula de Déu en aquesta festa: Si aculls el que jo et dic, si guardes el que et mano, si escoltes la saviesa, si crides la intel·ligència, si la busques com si fos plata… llavors entendràs el temor, la bondat, del Senyor… entendràs la justícia i el dret, la rectitud i tota obra bona…
És important i necessari comprendre el temor del Senyor. Comprendre’l i viure’l. Per a poder guardar sense taca el vestit. Per a guardar-lo en bon estat, com ens suggereix la Paraula d’avui: revestiu-vos de tendresa, de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència... Jo diria que aquestes paraules són el gel, el sabó per a mantenir el vestit en bon estat. Almenys, això és el que ens recomana la Paraula en aquesta solemnitat monàstica. Són paraules que Pau dirigeix de manera especial als elegits de Déu, als consagrats a Déu. Jo crec que aquí hi entrem també nosaltres, que hem fet una professió per la qual ens consagrem a teixir en la nostra existència aquest vestit de tendresa, d’humilitat, de senzillesa, de paciència …
Hi ha però més recomanacions que són de cabdal importància per una vida comunitària: per exemple, perdonar. Ens convida a perdonar després d’haver fet l’experiència del perdó de Déu. La fem, o l’hem feta aquesta experiència? En cas contrari, no serà gaire fàcil arribar a viure el perdó amb els nostres germans. Com vius l’experiència del perdó amb el teu germà? Perquè això serà un contrast bo de com la vivim en relació a Déu. Aquí seria important fer una bona reflexió sobre la nostra vivència eucarística. L’eucaristia és un còctel especial, únic, d’amor i de perdó. I no tothom hi sap posar, en aquest còctel, aquell punt de glaç, no tothom el sap remenar fins a assolir una combinació atractiva.
Aquesta idea del perdó acaba amb la imatge del cinturó, per tal de lligar bé en la nostra vida la túnica del perdó. Necessites el cinturó de l’amor. Duem ben cenyit aquest cinturó? O potser caldria passar pàgina i anar cap a Corintis 13, on es parla molt clar de com cal cenyir-se un cinturó d’amor.
La darrera paraula la té la pau. Però no és una tranquil·litat que un cor endurit es pugui fer a la seva mida. Que també això existeix. No. És una pau que cal perseguir. Oblidant tot el que queda enrere, considerant-ho tot com no res, llançar-se cap endavant. Cal córrer. Però córrer cap a la pau és anar sense presses per fora. Córrer cap a la pau, és apressar-se cap al centre del nostre cor. I això demana com una condició essencial no anar amb presses, ni amb nervis.
Per aquí va el missatge del Messies que en aquesta solemnitat la Paraula ens posa a la nostra consideració. Aquest és el missatge del Messies que l’escola del servei diví ens vol ensenyar, i en la qual l’Església ens ha posat aquest Mestre que és sant Benet, i que l’oració col·lecta resumeix en un parell de frases sobre com arribar a ser un bon alumne: No anteposar res a l’amor del Crist i córrer amb un cor eixamplat pel camí dels seus manaments.
L’evangeli de Mateu és molt breu. Resta tan clara l’exigència de la Paraula en les altres lectures, en tot el contingut litúrgic d’avui, que es limita a recordar la necessitat de deixar-ho tot, un continuar en aquesta tasca de negació de si mateix després del nostre ingrés en el monestir. Perquè el nostre cor és com un imant on cada dia s’adhereixen coses inútils. En el fons és una nova i última crida d’atenció a vigilar el cor que ha de ser tot per al Senyor, perquè Ell ho és tot per a tu. Ho sàpigues o no ho sàpigues. Ho acceptis o no ho acceptis. I correspondre amb generositat, amb fidelitat, a la seva Paraula, és tenir la seguretat de no quedar defraudat.
