DIMECRES VI DE PASQUA

Glossa pasqual de fra Lluís Solà
Fets 17,15.22-18,1; Sl 148,1-2.11-12.13.14; Jo 16,12-15

Un Déu desconegut que vol ser buscat. Un Déu que no es deixa agafar per cap de les nostres imatges, dels nostres ídols, de les nostres representacions. Un Déu present, com embolcallant tot el nostre esdevenir, però, tanmateix, un Déu implícit, discret, amagat al cor de la realitat. Aquestes pinzellades podrien glossar ben bé l’entrellat de les aventures de Pau a l’antiga capital de la saviesa. Atenes és el lloc on hem après a conjugar el Déu del Sinaí, del qual Pau és missatger, el Pare de nostre Senyor Jesucrist, com a sentit (logos) del que existeix i de les nostres vides. Assistim, amb Pau, al primer balbuceig del diàleg entre la fe i la saviesa mundana, la cultura, la ciència.

L’Esperit és qui ens fa avançar en aquest camí de recerca de Déu com a veritat i sentit de la nostra existència. Ens en va desvelant el rostre, però també ens l’amaga. La icona de la bardissa flamejant de Moisès ho expressa prou bé. Un Déu proper, que escalfa com el foc, i invita al caliu i a la intimitat, però alhora un Déu que s’esmuny, que no es pot atrapar, que no podem contenir en cap definició. L’Esperit mateix, foc i vent, és el Senyor, el Déu que infon la vida.

El llenguatge que més ens apropa al misteri del Déu proper i inabastable és, sens dubte, el de la lloança. La lloança ens posa en contacte d’alguna manera amb allò que Déu deixa veure d’ell mateix, la seva glòria. És una mica com el sol, com les estrelles, que no podem abraçar amb la mirada, però sí que ens sentim abraçats, embolcallats per elles, per la seva lluïssor i la seva bellesa.

Càntic de lloança de tots els qui l’estimen! (Sl 148,14)