DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

«El foc amagat i com apagat sota la cendra d’aquest món... esclatarà i abrusarà divinament l’escorça de mort». (Gregori de Nissa, PG 45,708B)

La litúrgia d’aquesta solemnitat amb la qual acabem el temps de Pasqua ens parla de foc, de llum, de vida... Ens parla d’un Esperit a qui demanem un raig de llum, una llum que il·lumini els nostres cors, un Esperit que ens consoli habitant en el nostre interior... un foc que transformi els nostres cors, com ho va fer amb els Apòstols.

Perquè l’experiència a la qual ens obre avui la vida és de foscor, de mort, de falta de pau. Falta pau en el nostre interior. Vivim sobresaltats, inquiets, portats pel ritme frenètic de la vida.

Celebrem la festa de l’Esperit Sant, Pentecosta. Celebrem la festa d’Algú que habita dins nostre, Hoste de l’ànima. Ell és foc, és llum i vida, però està amagat a dins, sota la cendra de mort d’aquest món. Aquest Hoste és dintre nostre des que ens va fer néixer des de la seva font de vida; i, de manera especial, des que ens va renovar submergint-nos en la deu de les aigües de vida nova del Baptisme.

Celebrem amb goig aquesta solemnitat, però ens hem de preguntar com desvetllem aquest foc amagat que portem dintre. Potser molt del malestar que tenim en la nostra vida es a causa de tenir tancat aquest foc, alhora que ens sentim ofegats amb les cendres, els residus de mort d’aquest món. Perquè si el nostre cor està fet, configurat, programat, per contemplar aquesta flama de foc que portem a dins, quan es vessa com a llum i com a vida a l’exterior, i els nostres moviments són més aviat de tancament, de foscor i de mort, estem vivint en la contradicció. No tenim veritable pau, aquella pau que dóna el Ressuscitat, que és un do del seu Esperit.

Potser hem de contemplar l’experiència del salmista, que escriu un bell poema contemplant l’obra de Déu. El salm 103. En ell tot està en moviment. Un gran dinamisme de vida que el porta a beneir al Creador. El salmista passeja la mirada per l’obra de la creació i s’estremeix d’entusiasme davant la bellesa de tanta vida: «Que en sou de gran, Senyor! Glòria al Senyor per sempre! Quan envieu el vostre alè reneix la creació i renoveu la vida».

Aquest salm ens presenta l’home com un treballador que va a les seves tasques a la vinya del Senyor; ara dilata el seu horitzó amb la festa. L’home ha de gaudir contemplant un Déu feliç amb la seva obra, ha de gaudir veient Déu feliç. «Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet; que li sigui agradable aquest poema; els meus versos i els meus cants d’alegria són per a ell. Que li sigui agradable aquest poema!».

El Senyor ha vessat bellesa, com diu sant Joan de la Creu:

«Mil gracias derramando,
pasando por estos sotos con presura,
i, yéndolos mirando,
con sólo su figura
vestidos los dejó de hermosura ...»


Com escrivim el nostre poema al Senyor? Els nostres cants, les nostres paraules de vida, els nostres pensaments, els nostres sentiments... ¿són per a ell?

Això ens porta a contemplar l’acció de l’Esperit en la vida dels homes. Ja que en la nostra relació amb els altres, tenim més bellesa, per escriure més versos en el nostre poema per a Déu.

«Déu està ficat dins la seva obra i actuant en ella» (A. Schökel), però d’una manera especial en la seva obra mestra principal que és l’home, fins al punt de portar incorporada la mateixa imatge divina, per reeditar, en la seva vida, l’amor. Per això demanem a l’oració col·lecta d’avui: «vesseu els dons del vostre Esperit arreu de la terra i repetiu en els cors dels qui creuen en Vós allò que vau fer al principi de la predicació de l’Evangeli».

¿I què va fer?

Vessar dons diversos, per donar lloc a serveis diversos; tot ve de la mateixa i única font que és l’Esperit de Déu. Però difícilment farem miracles diversos, si no som conscients d’aquesta diversitat de dons que ens ha de portar a contemplar i escoltar la vida dels altres per aprendre camins de vida nova, per aprendre noves paraules, noves actituds, pensaments, sentiments... que ens proporcionen matèria per a construir nous i bells versos perquè el nostre poema es agradable a Déu.

«Deixa’t portar per la compassió, ja que quan ella es troba en el teu cor és en tu la icona de la santa bellesa, a la semblança de la qual has estat creat» (Isaac el Sirià, Discurs 1).

Que esclati el foc amagat en el nostre cor i foragiti les cendres d’aquest món!