ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA OCTAVI VILÀ MAYO

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol i Balcells
Fets 13,26-33; Sl 2; He 5,1-10; Jn 15,9-17

Benvolguts P. Abat i comunitat de Santa Maria de Poblet, i especialment tu, fra Octavi, que avui rebràs l’ordenació sacerdotal. Saludo també els preveres concelebrants i diaques. Saludo els teus familiars, i a tots vosaltres, germans i germanes que assistiu en aquesta celebració eucarística.

És per a mi un goig molt gran poder ordenar avui fra Octavi, un membre de la vostra comunitat monàstica, un fill del Cister. En el vostre web, on anuncieu l’ordenació sacerdotal, es pot llegir: «Per la imposició de mans, la pregària d’ordenació i la unció amb el crisma, el nostre fra Octavi serà instituït servidor de la litúrgia i de la caritat en el si de la nostra comunitat monàstica. En donem gràcies a Jesucrist, ungit per l’Esperit per portar l’alegria als pobres i la llibertat als oprimits.»
Abans de comentar els bonics textos que has escollit per a aquesta eucaristia d’ordenació sacerdotal, penso que és important que et recordi, Octavi, que a través del ministeri sacerdotal continuaràs vivint i observant la regla de vida del teu Orde, que t’exigeix l’ascesi, la pau interior i la recerca de Déu. Amb la teva vida buscaràs continuar guiant els fidels «cap a la contemplació de Crist encarnat i de la seva mare Maria». Un dels objectius de l’espiritualitat cistercenca és estar atent a la paraula de Déu i impregnar-se’n per portar-te cap a Déu.

En la primera lectura, llegim en els Fets dels Apòstols la predicació de Pau a la sinagoga d’Antioquia de Pisídia, on els anuncia la bona nova que Déu, ressuscitant Jesús, ha complert en bé de nosaltres, els fills, la promesa feta als nostres pares (cf. Ac 13,31). És la predicació del que és essencial, del kerigma, del que hem de proclamar constantment: la passió, mort i resurrecció de nostre Senyor Jesucrist. És el nucli central de la nostra fe. Sí, Crist ha ressuscitat realment, ens ha salvat, i només ell és qui ens pot salvar i donar un sentit a la nostra vida, l’autèntica esperança.

Medita sovint el text de la segona lectura treta de la Carta als hebreus, tan plena de riquesa sobre el sacerdoci. Tu, Octavi, que avui reps lliurement el sacerdoci ministerial, has estat escollit per Déu entre els homes. No has estat tu qui ha pres la iniciativa, sinó el Senyor; ningú no es pot apropiar l’honor de ser sacerdot: Déu és qui escull. I si, amb paraules inspirades, se’ns recorda que tampoc Crist no es va conferir a si mateix la dignitat de gran sacerdot, sinó aquell que li va dir: «Tu ets el meu fill, jo t’he engendrat avui», ¡què hauríem d’afirmar de nosaltres mateixos, que som pobres criatures, plenes de misèries i defectes! Veritablement, el ministeri sacerdotal, com qualsevol vocació divina, és un regal esplèndid de la Santíssima Trinitat.

Mai no oblidis, doncs, que la iniciativa d’aquesta nova crida ha partit de Déu, encara que has estat proposat per ordenar-te prevere seguint els criteris i la praxi que teniu en el vostre Orde. El mateix que fa anys et va convidar a servir dins aquesta comunitat cistercenca et concedeix ara per sempre el do del sacerdoci.

Alta és la meta a la qual ets cridat, però no tinguis por: Déu és amb tu i no et deixarà sol. Confia particularment en l’ajuda de l’Esperit Sant. La teva ordenació sacerdotal es realitza precisament en l’any que l’Església dedica a la vida religiosa, en el V Centenari del naixement de Teresa de Jesús. Pots considerar que aquesta circumstància et porta una ajuda especial del Paràclit en l’exercici del teu ministeri sacerdotal futur.

L’Epístola als hebreus mostra també el contingut de la missió sacerdotal quan afirma: el sacerdot, escollit entre els homes, està constituït en favor dels homes pel que fa a Déu, per oferir dons i sacrificis pels pecats i per compadir-se dels ignorants i extraviats, ja que ell mateix està envoltat de debilitat.

En aquesta direcció apunta l’Evangeli de sant Joan que estem llegint en aquest temps pasqual i que tu, Octavi, has escollit. És la llarga confidència que Jesús va tenir amb els seus deixebles en l’Últim Sopar. Jesús els demana que «si observeu el meus manaments, us mantindreu en el meu amor». I d’allí vindrà l’alegria veritable, perquè un dels fruits més característics de la Pasqua ha de ser l’alegria. I és el que Jesucrist vol per als seus deixebles: una alegria que sigui plena, una alegria forta, no superficial ni tova; la mateixa alegria que omple el cor de Jesús, perquè se sent estimat pel Pare, ja que està complint la seva voluntat per a la salvació del món. I ara ens vol comunicar aquesta alegria a nosaltres. Aquesta alegria la sentirem en la mesura que «estem en l’amor» de Jesús, «guardant els seus manaments», seguint el seu estil de vida, encara que resulti difícil i moltes vegades anem a contracorrent.

Però en aquest text Jesús afegeix matisos entranyables: «Ja no us dic servents, sinó amics.» I sobretot, assenyala una direcció més compromesa d’aquest seguiment: «Això us mano: que us estimeu els uns als altres.» No és un suggeriment, és un manament.

Aquestes paraules de Jesús no necessiten gaires explicacions. El fruit de la Pasqua que aquí se’ns proposa, junt amb l’alegria, és l’amor fraternal, un amor que certament no és fàcil. Com no ho va ser l’amor de Jesús als seus, pels quals, després d’haver lliurat les millors energies, va oferir la vida. Tots podem contribuir en la nostra vida a fer més amable la vida als altres. Saber estimar com ho ha fet Jesús, sortint de nosaltres mateixos i estimant no de paraula, sinó d’obra, amb la comprensió, amb l’ajuda oportuna, amb la paraula amable, amb la tolerància, amb la donació gratuïta de nosaltres mateixos.

Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure aquest gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el sagrament de l’orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Diria que estàs cridat a ser un servidor fidel dels teus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes.

Avui és Sant Josep Obrer. No va ser fàcil, la vida de Josep. El Senyor va permetre que sofrís el bandejament, l’exili, la fugida davant l’amenaça de mort… i, sobretot, no li va estalviar les dificultats normals d’una vida de treball com la nostra. I és aquí, enmig d’aquesta vida comuna i corrent, on Josep ens ensenya a practicar el que el Senyor ens demana. Fe, amor, esperança: aquests són els eixos de la vida de sant Josep i els de tota vida cristiana No es queixa: va d’un lloc a un altre amb fe, obedient al manament de Déu. S’esforça, esperançat, a resoldre els problemes que se li presenten. El sosté en la lluita l’amor a Maria, a Jesús, a Déu.

Sant Josep, prega per l’Església, i avui, junt amb la teva esposa santa Maria, prega per aquest fill teu que ara ordenarem prevere.