20 de maig de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada N.,

Gràcies per la teva carta pasqual, sortida del cor, com tota carta que escrita a mà. Ha arribat, certament, dins la cinquantena pasqual. Un temps molt propici per fer més viva aquesta «consciència de la presència de Déu» de la qual em parles. I què hi pot haver més interessant que créixer en aquesta consciència? Crec que el més important és plantejar-nos de viure la vida com un despertar de la consciència. Perquè això ens permetrà viure els preciosos versos de Salvador Espriu: «I quan arribis a la porta de la teva nit, / en acabar el camí que no té retorn, / sàpigues dir tan sols: “gràcies per haver viscut”».

Això em fa recordar una anècdota que recull Esther de Waal en un dels seus llibres:
«En observar Tich Nath Hanh amb quina velocitat separava els grills d'una taronja, engolint el següent abans d'acabar-se el que tenia a la boca, li vaig haver de preguntar si veritablement creia que s'havia menjat aquella taronja».

Necessitem viure la vida amb un ritme conscient. Tenim dintre coses grans, però de la majoria no en tenim consciència, ja que es queden adormides dintre, així que la vida és menys vida. «Ens quedem mirant al cel» com els amics de Jesús quan puja a les altures. I han d'escoltar la veu que els diu: «què feu mirant al cel?» Cal baixar la mirada a la terra, parlar el llenguatge de la terra, caminar per aquesta terra amb la llum que tenim, que tots tenim. Però amb quin ritme fem aquest camí?

Mira, llegeixo un comentari sobre Plotí: «Si poguéssim prendre consciència de la vida de l'esperit, percebre les pulsacions d'aquesta vida eterna que està en nosaltres, de la mateixa manera que podem, prestant atenció, percebre els batecs del nostre cor fet carn, llavors la vida de l'esperit envairia el terreny de la nostra consciència, es convertiria realment en nosaltres mateixos, seria de veritat la nostra vida».

I podem. Però cal viure la vida amb un altre ritme. Tu em parles de que aquesta consciència més viva en relació a la presència divina és un do de Déu, que sempre concedeix. D'acord que és així, però també és veritat que ens ha fet els seus col·laboradors en la transformació d'aquest món, i això requereix per part nostra un treball fidel i continuat sobre la nostra consciència. Nosaltres, hi ha moments que no podem o no sabem trobar estones de serenitat per «estar» amb Aquell que ens estima. Ens contemplem «fora». Però aquest és el camí de la vida. I també és part de la nostra responsabilitat, quan som conscients, de buscar l'equilibri en tornar a «dintre».

Considero que aquí resideix el més apassionant d'aquesta vida: estar a la recerca de l'equilibri de la vida, de la persona. Les llums i les ombres són circumstàncies secundàries del camí. La clau és fer camí sempre amb aquesta tensió del clarejar nou. Una abraçada,

+ P. Abat