Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23
«Un home, que regularment assistia a les reunions d'un grup d'amics, sense cap avís, va deixar de participar-hi. Després d'algunes setmanes, un amic del grup va decidir visitar-lo. Era una nit molt freda. L'amic el va trobar a casa, tot sol, assegut davant la llar de foc, on cremava un foc brillant i acollidor. Endevinant la raó de la visita del seu amic li va donar la benvinguda, el va conduir a una cadira gran prop de la llar i es va quedar quiet, esperant. Es va fer un greu silenci. Els dos homes només contemplaven la dansa de les flames entorn dels troncs de llenya que cremaven. Al cap d'alguns minuts, l'amic va examinar les brases que es van formar i, curosament, en va triar una, la més abrandada de totes, empenyent-la cap a un costat. Va tornar llavors a asseure's, romanent silenciós i immòbil. L'amfitrió parava esment a tot, fascinat i quiet. Una estona després, la flama de la brasa solitària va disminuir, fins que només va tenir una lluentor momentània i el seu foc es va apagar. En poc temps, el que abans era una festa de calor i llum, ara no passava de ser un negre, fred i mort tros de carbó recobert d'una espessa capa de cendra grisenca. Cap paraula havia estat dita des de la protocol·lària salutació inicial entre els dos amics. Abans de disposar-se a sortir, va manipular novament el carbó fred i inútil, col·locant-lo de nou al mig del foc. Gairebé immediatament es va tornar a encendre, alimentat per la calor dels carbons ardents entorn d'ell. Quan va arribar a la porta per marxar, el seu amfitrió li va dir: —Gràcies per la teva visita i per la bellíssima lliçó. Tornaré al grup d'amics. Compteu amb mi!»
Jo diria que, com a rerefons d'aquest relat, podem contemplar la primera lectura, on hi ha un grup d'amics, els deixebles de Jesús, amb santa Maria i algunes dones. El més realista és pensar que es dedicarien en aquests encontres a recordar els ensenyaments de Jesús durant la seva vida pública. En aquestes trobades, l'espai interior d'aquest grup aniria pujant de temperatura. Cada dia el foc se'ls tornava més ardent, més viu. És el que veiem que passa quan Jesús s'apareix personalment a algun d'ells o d'elles. El cor comença a cremar per dintre, fins que arriba el moment de presentar-se tot el grup davant els jueus devots de totes les nacions de la terra.
Jo crec que comencen a comprendre molts dels ensenyaments de Jesús. Per exemple, aquelles paraules que deien: «on dos o tres estan reunits en el meu nom, allí estic jo enmig d'ells». I el qui està enmig d'ells és Algú que estima fins a l'extrem, duu l'amor fins a les últimes conseqüències. Els qui es presenten aquest matí davant els jueus, portaran el seu amor també fins a l'extrem, com a bons deixebles del Mestre.
Gents procedent de totes les nacions els entén quan parlen. Qui no entén l'amor viscut i testimoniat fins a l'extrem? És foc que consumeix i desperta el desig de consumir-se. Perquè estem fets per l'Amor i per a l'Amor. «Predestinats ja abans de la creació del món a ser consagrats per l'amor», diu sant Pau.
I comencen amb decisió i generositat el camí programat a la segona lectura, on es parla d'unitat i de diversitat, molt d'acord amb la presència de l'Esperit Sant. Són dues paraules que els homes ens costa arribar a assumir. Les veiem contradictòries. L'home, si té el poder, busca aquesta unitat tan sols per tenir un domini més segur. La diversitat la troba perillosa per a la seva situació de privilegi. No permet opinions diferents. Pot sorgir una contestació que no arribi a dominar. En resum és una actitud pròpia d'una persona curta.
Els qui estan a l'altra banda, la de la diversitat, temen que se'ls retallin les seves llibertats, que es dilueixi la seva riquesa personal.
És la mateixa sintonia o tensió que hi pot haver entre les paraules individu i comunitat. La persona solament es realitza plenament en un ambient comunitari; en el seu egoisme pot aprofitar-se de la comunitat, però, al capdavall, en sortirà empobrit. La comunitat ha de tenir en compte la riquesa de cada persona, respectar la individualitat de cadascú i convidar a posar aquella riquesa al servei de la comunitat. Alhora, la persona es torna conscient que aquí hi ha el veritable camí de la seva realització.
És la saviesa de la segona lectura: «diversitat de dons, de serveis, de funcions, però un mateix origen de tot, una mateixa font, un mateix foc, un mateix Déu».
Un exemple molt expressiu de l'equilibri entre la persona i la comunitat el tenim a la Regla de sant Benet. A més, la Regla ens posa com a punt principal de referència el Crist: «Escoltar la invitació del Mestre. Renunciar a la pròpia voluntat, per a militar sota Crist. En la seva bondat ens mostra el camí de la vida. Que Ell ens dugui tots junts a la vida...»
Tenir com a referència el Crist, és tenir en compte els seus ensenyaments, els seus gestos... tota la seva vida... Per això sant Benet ens en suggereix el camí amb la seva invitació a la lectio divina. La lectio és el veritable camí d'encontre amb Crist, i amb els apòstols a l'evangeli, a través d'aquest encontre, tenir la pau en el cor. Sentir com Ell ens pacifica, entrant dintre nostre.
En la salutació de Jesús, a l'evangeli, hi ha un punt interessant: la recepció de l'Esperit Sant, però també la invitació a perdonar. Podem pensar que aquestes paraules es refereixen a la institució del sagrament de la Penitència. Sigui com sigui, en qualsevol cas, se'ns convida al perdó com en el Parenostre. La dimensió del perdó és fonamental en tota relació comunitària per a viure amb veritable pau en el cor i ser alhora artífex de pau.
