L'ASCENSIÓ DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24, 46-53

Reflexió: L'Ascensió del Senyor

Jesús exaltat per la resurrecció a la dreta de Déu (Ac 2,34; Rm 8,34; Ef 1,20s; 1Pe 3,22), domina com a rei (Ap 1,5; 3,21; 5,6; 7,17), «va pujar» al cel. La seva ascensió apareix en les primeres afirmacions de la fe, no tant com un fenomen considerat per si mateix ans com l'expressió indispensable de l'exaltació celestial de Crist (Ac 2,34; Mc 16,19; 1Pe 3,22). Amb l'explicitació de la fe, ha anat adquirint una individualitat teològica i històrica cada vegada més marcada.

La preexistència del Crist es va anar explicitant, en tant que l'Escriptura va ajudar a percebre la preexistència ontològica. Jesús, abans de viure a la terra, estava al costat de Déu com a Fill, Verb, Saviesa. Consegüentment, la seva exaltació celestial no va ser només el triomf d'un home elevat al rang diví, com podia suggerir una cristologia primitiva (Ac 2,22-36), sinó el retorn al món celestial, d'on havia vingut. Va ser Joan qui va expressar en la forma més clara aquesta baixada del cel (Jn 6,33.38.41s.50s.58) i va posar en relació amb ella la nova pujada de l'ascensió (Jn 3,13; 6,62). Aquí no es pot invocar Rm 10,6s, ja que el moviment que allí segueix a la baixada de l'encarnació és el ressorgiment del món dels morts més aviat que la pujada al cel. En canvi, Ef 4,9s exposa una trajectòria més àmplia, en la qual la baixada a les regions inferiors de la terra va seguida d'una nova pujada que duu a Crist per sobre de tots els cels. És també la mateixa trajectòria de l'himne de Flp 2,6-11.

Un altre aspecte de l'ascensió com a etapa glorificadora distinta de la resurrecció: la sol·licitud per expressar millor la supremacia còsmica del Crist. A Colossencs s'havia amenaçat amb rebaixar el Crist a un rang subaltern entre les jerarquies angèliques, Pau reitera en forma més categòrica el que havia dit ja sobre el seu triomf sobre els poders celestials (1Co 15,24), tot afirmant que aquest triomf ha estat ja adquirit per la creu (Col 2,15), que des d'ara ja Crist domina en els cels per sobre dels poders, qualssevol que siguin (Ef 1,20s); i llavors és quan utilitza el Sl 68,19 per a mostrar que la pujada del Crist per sobre de tots els cels va ser la seva presa de possessió de l'univers, que ell «omple» (Ef 4,10), «recapitula» (Ef 1,10) en qualitat de cap. El mateix horitzó còsmic apareix a l'himne de 1Tim 3,16: l'elevació a la glòria ve aquí després de la manifestació als àngels i al món. L'epístola als Hebreus torna al seu torn a pensar la pujada de Crist en funció de la seva perspectiva d'un món celestial, en el qual es troben les realitats de la salvació i cap al qual peregrinen els humans. El summe sacerdot va pujar el primer, travessant els cels i penetrant en el santuari, on intercedeix en presència de Déu.

Paraula

«Senyor, es ara que restablireu la reialesa d'Israel?» Els deixebles no havien entès encara a Jesucrist. Haurien d'esperar la vinguda de l'Esperit Sant, perquè canviï el seu horitzó. Ve aleshores una altra saviesa a il·luminar-los i donar-los fortalesa.

«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?». Efectivament, no estem en el temps de mirar al cel, sinó de caminar, de fer camins per aquesta terra, i de caminar cap a l'espai interior.

«Que el Senyor us concedeixi esperit de saviesa i revelació per a conèixer-lo?». Avui necessitem com mai aquesta llum per a la mirada del cor, per a comprendre els camins de Déu, per a saber de l'esperança a la qual ens crida.

«Aneu al món sencer i proclameu l'evangeli». Ho proclamem? Ho vivim? Ja que no es pot proclamar realment el que no vivim.

Saviesa sobre la Paraula

«Nostre Senyor Jesucrist va pujar al cel tal dia com avui; que el nostre cor pugi també amb ell. Ell va ser exaltat sobre els cels; però continua patint a la terra tots els treballs que nosaltres, que som els seus membres, experimentem. Mentre ell està allí, segueix estant amb nosaltres; i nosaltres, mentre estem aquí, podem estar ja amb ell, allí. Ell realitza allò amb la seva divinitat, el seu poder i el seu amor; nosaltres, en canvi, encara que no podem portar-ho a terme com ell amb la divinitat, sí que podem amb l'amor, si va dirigit a ell». (Sant Agustí)

«D'aquí que, "havent estimat als seus que estaven en el món, els va estimar fins a la fi" (Jn 13,1), Llavors va vessar sobre els seus amics tota la força del seu amor, abans de vessar-se ell mateix com aigua, per amor dels seus amics (Sl 21,15). Llavors els va lliurar el sagrament del seu cos i de la seva sang i va instituir la seva celebració. No sé què és més admirable, si el seu poder o el seu amor: per consolar-los de la seva partida va inventar una nova manera d'estar present, de manera que, separant-se d'ells corporalment, romangués no només amb ells, sinó també en ells, en virtut del sagrament. Llavors, com oblidant-se de la seva majestat i com fent-se injúria a si mateix —per bé que per al qui estima és un honor humiliar-se en favor dels seus amics—, per una condescendència inefable el Senyor, i quin Senyor!, va rentar els peus dels seus servents i els va deixar un model d'humilitat i un sagrament de perdó». (Abat Guerric, Sermó sobre l'Ascensió)