DIUMENGE V DE PASQUA (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ac 14,21-26; Sl 144,8-13; Ap 21,1-5; Jn 13,31-35

Reflexió: Ara faig l'univers nou

Ha començat aquesta novetat radical amb la resurrecció de Jesucrist. Hi ha necessitat d'una renovació radical en la vida cristiana. En la mateixa naturalesa hi ha, cada any, una renovació, torna la saba nova, fruits nous... En la vida de l'home no apareix aquesta fidelitat a la novetat que contemplem en la naturalesa. En la vida de l'home hi ha un valor afegit que fa difícil, problemàtica, aquesta novetat: la llibertat que disposa l'home per a orientar la seva vida. El cristià xoca amb l'obstacle d'una estranya inèrcia que enerva i aploma. Experimenta l'exigència d'una renovació: «Si fóssim distints, si fóssim millors nosaltres, tots els altres, tot aquest món que ens envolta!».

Déu fa seva aquesta aspiració i se la pren tan de debò que sembla com si reptés l'home a somiar; ell realitzarà sempre més encara del que l'home pugui concebre: «Vaig veure llavors un cel nou i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra havien desaparegut i el mar ja no existia».

El "primer cel i la primera terra" són el cel i la terra que experimentem ara. El Gènesi ja en parla, presentant un món bo, sense mal, un món com hauria de ser, però com de fet no és ara. La Història de la salvació que, per iniciativa de Déu, es va desenvolupar entre aquests dos pols, s'encamina ara, segons el llibre de l'Apocalipsi, cap a la seva consumació; es realitza un món nou, volgut per Déu, un món del qual està absent el mal —simbolitzat pel "mar", com a abisme i seu del diabòlic— i on tot el bé que pot imaginar-se rep la seva potenciació cap a l'infinit.

L'autor de l'Apocalipsi estimula a prendre consciència que Déu actuarà a favor de la humanitat, va desplaçant l'atenció de la dimensió còsmica a la dimensió humana: «I vaig veure baixar del cel, d'el costat de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s'adorna per al seu espòs».

La ciutat és santa, és nova; descendeix des del nivell diví, és perfecta en tot, és esposa: per això mateix pot atrevir-se a estimar Crist amb un amor igualitari, típic de dos esposos. Tal és la perspectiva de la nostra renovació. L'autor tornarà sobre aquesta imatge amb nous detalls i relacions, inconcebibles en la fase actual de la creació, que es troba encara a nivell del primer cel i de la primera terra, però amb una referència clara: Jesucrist Ressuscitat, que apunta a una saviesa que és la que ha de moure tota la nostra existència, de manera que recolzats en l'Esperit del Ressuscitat, col·laborem amb Ell per a anar fent realitat aquest univers nou.

Paraula

«Hem de passar per moltes tribulacions per entrar al Regne de Déu». Entrar en el Regne és entrar en el domini de Déu, en aquell espai on domina Déu, on Ell vol dominar i regnar. Aquest espai és, per damunt de tot, el cor de la criatura humana, ja que Ell ha creat l'home precisament perquè faci de la seva vida tota una lloança a Déu i experimenti d'aquesta manera la plenitud veritable de tot el seu ésser. Però això suposa tot un treball de renovació, un anar fent de l'univers interior un univers nou. Suposa col·laborar amb Déu per a anar fent de l'espai interior un espai acomodat cada dia més i més a la presència de Déu com Amor i Senyor.

«Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats, i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor, en qui havien cregut». Veiem com a poc a poc es va organitzant la vida de l'Església, mitjançant l'activitat missionera dels Apòstols, que prediquen l'evangeli i es van formant comunitats, la vida de les quals no sempre serà gaire fàcil, pels problemes, tensions... que inevitablement sorgiran en elles. On hi ha humanitat, hi ha problemes. Però els problemes també són ocasió perquè es puguin conèixer els millors.

«Aquest és el tabernacle de Déu amb els homes». El tabernacle de Déu serà el cor de l'home, serà el cor de la humanitat, serà el seu poble. Un poble que en l'univers nou que s'inicia amb la resurrecció de Jesucrist, serà tota la humanitat. Ja que Crist ha vingut a dir l'amor de Déu a tots els homes sense excepció.

«Us dono un manament nou: que us estimeu uns a uns altres, com jo us he estimat». El cristià cal que miri el Crist, cal que miri i contempli el seu amor. El nostre amor cal que sigui com el seu. I nosaltres hem d'incorporar el seu amor a les nostres relacions perquè anem fent un camí de comunió, i puguem reflectir el misteri de Déu que és un misteri de comunió, un misteri trinitari.

Saviesa sobre la Paraula

«La resurrecció de Crist destrueix el poder de l'abisme, els nous batejats renoven la terra, l'Esperit Sant obre les portes del cel. Perquè l'abisme, en veure les seves portes destruïdes, retorna els morts, la terra renovada germina ressuscitats i el cel obert acull els qui hi pugen. El lladre és admès al paradís, els cossos dels sants entren a la ciutat santa i els morts tornen a tenir el seu estatge entre els vius. Així, com si la resurrecció de Crist anés germinant en el món, tots els elements de la creació es veuen arrabassats cap amunt». (Sant Màxim de Torí, Sermons)

«Qui demana que vingui a ell el Regne de Déu, un cop sap que el veritable rei és rei de justícia i de pau, redreçarà completament la seva pròpia vida cap a la justícia i la pau, perquè regni sobre ell Aquell que és rei de justícia i de pau. L'exèrcit d'aquest rei està constituït per totes les virtuts, i totes les virtuts s'han d'entendre en connexió amb la justícia i la pau. Benaurat el qui està col·locat sota el comandament diví, i es troba armat contra la maldat per les virtuts, les quals mostren, en els qui les posseeixen, la imatge del rei». (Sant Gregori de Nissa, Sobre la vocació cristiana)