Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 8,22-31; Sl 8,4-9; Rm 5,1-5; Jn 16,12-15
«Glòria … amén». (recitat amb rapidesa)
«Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant, com era al principi, ara i sempre, i pels segles dels segles. Amen». (recitat molt poc a poc)
És un començament una mica teatral. Hi estic d'acord. Ara bé, quan nosaltres participem en aquest misteri d'Amor que és l'Eucaristia de manera inconscient, no estem fent moltes vegades una pobra representació teatral?
Sabem quantes vegades diem cada dia «Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant, com era al principi...»? I som conscients de com ho recitem?
L'Eucaristia comença en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. I acaba amb la benedicció del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. I entre aquestes dues invocacions de la Trinitat celebrem el que constitueix una seriosa representació de l'Amor que es lliura fins a l'extrem, una celebració de l'Amor que ens salva.
L'Eucaristia engloba tot el Misteri de Déu que és el Misteri de la Trinitat, d'on ha brollat tota la bellesa de la creació, i tota la bellesa i bondat de la criatura humana. Cada dia l'hauríem de celebrar amb temor i tremolor, aquest profund misteri que ens embolcalla a tots.
És tan transcendent aquesta celebració de la nostra fe, que conec un monestir de monjos, on quan hi ha dos membres de la comunitat que no tenen una mínima i correcta relació de germans, els conviden a no acostar-se a la comunió. Jo crec que això ens ensenya el gran respecte i la profunda valoració d'aquest misteri d'Amor i de comunió que és el Misteri de la Trinitat.
Necessitem conèixer aquesta «Veritat», que és el nucli de la nostra fe. Però no un coneixement de raó, sec, fred... un Déu i Tres persones. Perquè ens obrim a aquest coneixement del Misteri de Déu, se'ns ha donat l'Esperit Sant, que ha vessat en els nostres cors el seu Amor, perquè arribem a estar en pau amb Déu, i sigui una realitat allò que Déu ho és tot en tots. Perquè com ens ensenya sant Bernat: «Déu no és encara tot per a tots. D'aquí es deriva que la raó s'enganyi en els seus judicis amb tanta freqüència, que la voluntat es vegi sacsejada pels seus desordres i que la memòria es desconcerti pels seus molts oblits. La criatura està doblegada per aquest fracàs, no per gust, encara que abriga una esperança. Ja que el qui sadolla de béns tots els anhels serà plenitud lluminosa per a la raó, torrent de pau per a la voluntat, presència eterna per a la memòria. Oh amor, veritat, eternitat! Santa i feliç Trinitat! Per tu sospira des de la seva desgràcia aquesta la meva trinitat pel seu bandejament lluny de tu. Com hem trastocat aquesta trinitat nostra contra la Teva! Sento palpitar el meu cor, i em dol el meu ésser; m'abandonen les forces i m'estremeixo; em falta fins la llum dels ulls i caic en l'horror. Ai trinitat de la meva ànima, et vas allunyar en pecar i mira ara la teva gran llunyania amb la Trinitat!» (Sermó 11,5 sobre el Cantar)
Per col·laborar amb Déu en aquest camí perquè Déu arribi a ser tot per a tots és necessari viure la nostra fe moguda en tot moment per l'amor. Aquest Amor que ha estat vessat en els nostres cors. És necessari deixar que prengui força el dinamisme de l'Amor en la nostra vida.
Contemplem com es mou l'amor cap a Déu, i així podem tenir un principi de referència a la nostra vida. Diu Ramón Llull: «L'Amat està molt per damunt l'Amor i l'Amic està molt per sota de l'Amat; i l'Amor que es troba entre els dos fa descendir l'Amat fins l'Amic i fa pujar l'Amic fins l'Amat. I d'aquesta pujada i d'aquesta baixada o descens neix i viu l'Amor que serveix a l'Amat i fa patir a l'Amic» (Llibre de l'Amic i de l'Amat, n. 251)
Sembla això un joc de pujades i baixades entre l'Amat i l'Amic, entre Déu i l'home. Un joc que sembla recordar-nos la relació entre Déu i la Saviesa que ens parlava en la primera lectura, on a més llegim de manera expressa: «Jo era al seu costat com un deixeble preferit, feia les seves delícies, cada dia jugava contínuament a la seva presència, jugava per tota la terra i compartia amb els homes les meves delícies».
Si us plau, no ens inventem una altra vegada un Déu seriós. El nostre Déu és un Déu que es complau a veure'ns jugar. I dintre d'aquest joc de vida i d'amor hi ha tot un bell dinamisme de baixada i pujada... Tot per a fer-li el joc, a l'Amor.
Però podem ser tan seriosos que no arribem a entrar en aquest joc de l'Amor. I això és un entrenament per a la vida eterna. O encara millor, és ja el començament de la vida eterna, ja que exercitant-nos en aquest amor, ens anem incorporant a poc a poc en aquesta bogeria d'amor que és la Trinitat.
Per això ens convida sant Bernat: «Meditem quines obres ha fet la Trinitat en l'univers i amb nosaltres des de la creació del món fins a la seva consumació. Contemplem que sol·lícita està la divina majestat, de qui depèn el govern i ordre dels segles, perquè no ens perdem eternament. Ha desplegat el seu poder en crear-nos i tot ho dirigeix amb saviesa, com una prova evident del seu poder i saviesa. També hi havia bondat en Déu i en grau infinit, amagada en el cor del Pare, per desbordar-se sobre tots els seus fills en el moment oportú». (Sermó 2 de Pentecosta)
