Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ac 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6. i 8 (R.: 4); Ap 21,10-14.22-23; Jn 14,23-29
Germans,
En el llibre dels Fets dels apòstols, on sant Lluc va relatant el naixement i l'evolució de les primeres comunitats cristianes, veiem reflectit d'alguna manera el que serà la història de l'Església posterior, una història accidentada i en certs moments fins i tot contradictòria i amb no pocs escàndols. En escala més reduïda, aquesta història plena de contrastos es dóna també en la nostra pròpia vida, en el seu procés d'integració progressiva en la dinàmica de l'evangeli. A l'eufòria i optimisme inicials, on tot sembla un camí de roses, sense dificultats ni problemes preocupants, s'hi van afegint factors inesperats que van afeixugant el pas. La rutina, el cansament, el desencís, els fanatismes i jansenismes de totes les èpoques, els cismes o les oposicions de dins i de fora, donen un to gris i carregós a una marxa que donava la impressió d'haver d'adquirir un ritme creixent i irrefrenable.
Hi ha moments fins i tot que sembla com si trontollessin els mateixos fonaments, i una nova serp mentidera ens volgués fer creure que tot plegat és una farsa, un muntatge de frares i capellans que ni ells no s'aclareixen. I més d'un s'ho creu, llança la tovallola, claudica i emprèn un nou rumb, qui sap si amb temptadors miratges o pitjors incerteses i malsons. Pot ser també que aquesta experiència es visqui i es pateixi a nivell de grup o de comunitat, i, aleshores, amb un equivocat instint de supervivència, es vulguin defensar a tort i a dret costums, pràctiques i observances de sempre com si fossin intocables, quan, de fet, l'evolució dels temps dóna a entendre que no té cap sentit conservar-les aferrissadament i que fins i tot poden paralitzar irreversiblement la marxa del grup.
Una cosa semblant va experimentar la primitiva comunitat cristiana quan, en sortir del cercle originari jueu, s'hagué d'introduir en comunitats gregues que desconeixien les pràctiques i els costums jueus. El pes secular de la tradició mosaica feia difícil l'adaptació en ambients no jueus. Calia conservar les observances antigues que prescrivia la Llei o bé s'havien d'abandonar? Què s'havia d'imposar als nou convertits? Davant d'aquest conflicte s'organitza el primer Concili ecumènic, a Jerusalem, on Pau i Bernabé, els apòstols dels grecs, esdevenen l'ànima de l'ala innovadora, els primers missioners que assumeixen a fons la inculturació. El seu testimoni és reconegut pels apòstols i preveres que els envien de nou a les comunitats recentment fundades amb una carta de recomanació on s'afirma l'estreta comunió entre l'Esperit Sant i la comunitat apostòlica: «L'Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d'imposar cap altra càrrega». L'esperit de fe que animava aquelles primeres comunitats els donava la seguretat i el convenciment que l'Esperit Sant era enmig d'elles promovent la pau i l'harmonia. En cada nova situació l'Esperit els donava la interpretació que calia per tal d'anar obrint nous horitzons a l'evangeli, tal com havia promès Jesús als apòstols.
També la nostra situació d'avui té molts punts de contacte amb la problemàtica que anava afrontant l'Església primitiva. Cert que avui tenim més mitjans i disposem a més d'una riquesa d'experiències passades que ens ensenyen a domesticar millor el futur. Però no manquen tampoc circumstàncies noves i sorpreses inesperades que dificulten la nostra adaptació i que posen en qüestió la nostra fàcil temptació a la comoditat. Quan posem massa l'esperança en els nostres mitjans, sense comptar amb la inspiració de l'Esperit Sant, la solució als problemes fàcilment se'ns escapa i topem amb camins sense sortida. Aleshores som víctimes del pessimisme i de l'amargor o ens deixem endur per una resignació lànguida i conformista. És l'hora de la fe madura, de la fe que es recolza en el Déu sempre més gran que tot i que tots, l'hora de donar la prioritat a l'Esperit, ànima increada de l'Església i que la guia i la sosté, l'Esperit creador i transformador, capaç de capgirar el pessimisme en il·lusió i l'amargor en joia encomanadissa. Aleshores també nosaltres podrem afirmar convençuts: «L'Esperit Sant, servint-se de mi, d'aquella persona o d'aquells esdeveniments, ha fet possible allò que semblava una utopia».
En l'evangeli d'avui, Jesús, en un ambient d'intimitat confidencial, hores abans de la seva passió, parla obertament als seus deixebles i els revela el secret de la seva unió mística amb el Pare. Tot se centra en l'amor: estimar Jesús comporta ser estimat pel Pare. El Pare només estima aquells que estimen el seu Fill, i en ells fa estada la comunió d'amor d'ambdós. Tot seguit Jesús els comunica per segona vegada que els enviarà des del Pare el Defensor, l'Esperit Sant, que serà per a ells l'intèrpret, el revelador i la memòria de Jesús. La missió de l'Esperit serà la d'actualitzar en cada moment, lloc i circumstància el missatge i la persona de Jesús.
Ell farà possible la novetat constant de l'evangeli en tot temps i en tota la terra. Però això s'esdevindrà únicament amb la partença de Jesús al Pare. Curiosa paradoxa enfront de la qual Jesús ha d'avivar l'esperit dels seus amics perquè no s'enfonsin en el desànim.
L'experiència, aparentment trista, de l'absència de Jesús serà la prova de fe que els farà adonar que calia que fos així per tal de ser investits de la força invencible i aglutinadora de l'Esperit vivificador. I aquest Esperit Defensor continua ara i aquí donant coratge a la nostra fe, guiant l'Església, i també cadascun dels creients, pels camins de la veritat. És ell qui ens infon aquell amor capaç de superar tots els rancors, els odis i les enemistats. Per això és també l'Esperit de pau, d'aquella pau que Jesús va comunicar als seus deixebles i que se'ns comunica també a nosaltres en cada eucaristia perquè la contagiem generosament a tots els qui tractaran amb nosaltres. L'Esperit Sant és el fruit madur de la Pasqua, el Do per excel·lència del Senyor Ressuscitat, aquell que donà valentia als apòstols per proclamar l'evangeli per tot el món. Per això, hauríem de ser realment conscients de la seva presència en l'Església i en nosaltres i demanar-li insistentment que la seva acció renovadora i rejovenidora aleni fortament en el nostre món tan mancat d'esperança i de pau.
