20 de novembre del 2011

Diumenge XXXIV durant l'any: JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ez 34,11-12; Sl 22,1-6; 1Co 15,20.26-28; Mt 25,31-46

Jesús va ser un profeta que anunciava l'arribada del Regne, amb uns signes que anaven units a la seva persona. El centre de la seva predicació era el Regne, era la causa de la seva vida, el que motivava tot el seu dinamisme: mostrar Déu, el Senyor de tot, com a Rei. Tot aquest missatge no es pot separar de la seva persona. El Regne es manifesta en Ell. Per això dirà: «el Regne és enmig vostre». Però, alhora, aquest anunci té una projecció cap al futur. La mateixa oració del Parenostre ho suggereix clarament quan demanem: «vingui a nosaltres el vostre Regne». Crist no va definir mai el Regne, més aviat el va exercitar, el va viure en la seva persona. Per això deia: «Jo no puc fer sinó el que fa el Pare». I d'aquesta manera el Regne el suggereix amb les seves paràboles, i la seva mateixa vida.

El Regne és un do de Déu, que d'una banda demanem, però per una altra cal esforçar-se per entrar-hi i trobar el vestit apropiat per al banquet de noces. Dir «Regne de Déu» és dir Déu, o proclamar aquest Regne equival a assenyalar la persona del Crist.

Quan l'any 1929 hom crida com a proclamació i reparació a Pius XIè: «visca el Papa rei», es mostra a quins extrems pot conduir la ignorància dels textos i de la realitat cristiana més fonamental.

Aquest tema del Regne estava darrere d'algunes discussions del Concili Vaticà II, en la Constitució sobre l'Església, el decret sobre la llibertat religiosa, el pluralisme, la participació... I en alguna publicació sobre aquests temes, de gent contrària a aquests punts conciliars, es mostra el retrat d'un Crist, amb el títol: «Ells li han tret la corona». Altres records més penosos serien els referents als «guerrillers de Crist Rei». Matar en nom de Déu. Matar en nom de Crist Rei, en nom d'Aquell que ensenyava: «apreneu de mi que sóc benèvol i humil de cor». Fins on pot arribar l'home en el seu tancament de cor!

Amb aquests fenòmens o altres semblants es propicia que l'Església arreli en els espais de la política, de la cultura, de la societat... amb un tarannà de força física, de prepotència, de domini... I es dóna la paradoxa que sent la força autèntica de l'Església l'evangeli, hi hagi encara consciències dominades per la nostàlgia de la inquisició. Consciències que no arriben a dir: «visca el papa Rei», però gairebé. El crit se'ls fon a la gola. Consciències que encara tenen somnis de guerrillers, de desembarcar al costat del guerrer, espasa en mà, per imposar la fe. Però això sí: a la seva mida, i no a la de Crist.

Obliden els gestos de Jesús, que va rebutjar el títol de rei quan s'entenia en sentit polític, a l'estil dels «caps de les nacions». Però el reivindica durant la seva Passió, davant Pilat, que el va interrogar explícitament: «Tu ets rei?», i Jesús va respondre: «Sí, tu ho dius, sóc rei» (Jn 18,37), però poc abans havia declarat: «El meu regne no és d'aquest món» (Jn 18, 36).

«La reialesa de Crist és revelació i actuació de la de Déu Pare, que governa totes les coses amb amor i amb justícia. El qual encomanà al Fill la missió de donar als homes la vida eterna, estimant fins al suprem sacrifici i, al mateix temps, li va atorgar el poder de jutjar, des del moment que es va fer Fill de l'home, semblant en tot a nosaltres (cf. Jn 5, 21-22. 26-27). L'evangeli d'avui insisteix precisament en la reialesa universal de Crist jutge, amb la paràbola del judici final. Les imatges són senzilles, el llenguatge és popular, però el missatge és summament important: és la veritat sobre el nostre destí últim i sobre el criteri amb el que serem jutjats. "Vaig tenir fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir", etc. Forma part de la nostra civilització. Ha marcat la història dels pobles de cultura cristiana: la jerarquia de valors, les institucions, les múltiples obres benèfiques i socials. En efecte, el regne de Crist no és d'aquest món, però porta a compliment tot el bé que, gràcies a Déu, hi ha en l'home i en la història. Si posem en pràctica l'amor al nostre proïsme, segons el missatge evangèlic, llavors deixem espai a la senyoria de Déu, i el seu regne es realitza enmig nostre. En canvi, si cada un pensa només en els seus propis interessos, el món no pot menys d'anar cap a la ruïna». (Benet XVI)

Posar en pràctica l'amor, contemplar l'exemple del Crist; deixar que ell sigui el nostre pastor, i reposar en els prats de la seva paraula; deixar que ell faci néixer fonts tranquil·les al nostre espai interior, que restaurin les nostres forces, com ensenya el salm 22, que hem cantat com a resposta a la Paraula. Contemplar l'exemple del Crist, i posar en pràctica l'amor, el seu amor que està en mi, en tu... per l'Esperit que hem rebut. I obrar com ell va obrar. Com va obrar? Ho heu sentit a la primera lectura: «Jo mateix buscaré les meves ovelles, i en faré el recompte... Buscaré les perdudes, faré tornar la que se havia allunyat, embenaré les ferides, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia...».

Aquesta és la força de Déu, aquesta és la veritat del Crist, aquesta és la veritat del Regne. I el seu mirall l'hem de contemplar en el famolenc, l'assedegat, el foraster, en el nu, a la presó...