13 de novembre del 2011

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Sempre m'ha semblat que l'Església patia per manca de divulgació de la paraula sagrada. Jo no en sóc doctor i no sé per què les coses s'hi fan com s'hi fan, ni tampoc puc dir exactament com podrien fer-s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estan en el temple la major part de la gent, el modo com oeixen missa, la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici de l'Amor que en l'altar se celebra, la seva ignorància de les paraules sublims que en ell són dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'elles, mentre davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest món i de l'altre, no puc menys de pensar: Déu meu! quanta sublimitat en va, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! (Joan Maragall, L'Església cremada)

Però la Paraula sagrada es divulga. La acabem de proclamar. Arriba al nostre enteniment, però arriba al nostre cor? Arriben al nostre cor les paraules del salm que hem cantat? «Que n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida».

És el nostre desig de la casa, del temple, del Senyor. Em consumeixo i desitjo habitar a casa seva cantant la seva lloança. Me n'alegro pel Déu viu, és a dir salto i vibro d'alegria per aquest Déu que m'ha creat i m'està donant la vida; què provoca tant d'entusiasme en el salmista, tanta dolçor, tant d'afecte? Aquests desitjos no els desperta el temple material, aquell temple majestuós de Jerusalem; ans més aviat qui fa néixer el desig i la lloança és qui habita en aquest temple. El Déu en qui trobem el secret i sentit de la nostra vida, i la força interior per caminar d'acord amb la seva voluntat. Arriben aquests sentiments al nostre cor?

Els pelegrins, apropant-se al temple, mentre recitaven els salms de peregrinació, l'esguardaven amb una mirada amorosa, plena de joia. I aquesta mirada exterior anava acompanyada d'un sotrac interior. La seva ànima desitjava, es consumia, anhelava, esclatava de joia, defallia pel seu Déu. Sant Agustí en té una saborosa interpretació: «El raïm premsat defalleix, deixa de ser raïm, però per què? Per convertir-se en vi. per anar al repòs del celler; per ser conservat en gran quietud. Aquí es vol, allà es pren; aquí se sospira, allà s'alegra; aquí es prega, allà es lloa; aquí es gemega, allà es gaudeix».

Nosaltres també tenim necessitat mentre contemplem el temple de pedra, mentre hi estem pregant, celebrant, lloant el nostre Déu; tenim necessitat d'aquest sotrac interior, que es produeix quan la Paraula va més enllà de la nostra ment, quan davalla al cor. Diu el profeta: «en qui posaré la meva mirada? En l'humil i abatut que s'estremeix sota la meva paraula» (Is 66,2).

«Necessitem perdre'ns en el cor del Crist. Ell és el nostre refugi, el nostre asil, la casa de l'ocell, el niu del colom, la barca de Pere per travessar el mar tempestuós» (Carles de Foucauld). Però per perdre'ns en l'amplitud d'aquest cor hem de desvetllar el desig, revifar la nostra curiositat per ell. O, dit d'una altra manera, he d'entrar a casa meva, acompanyat del Crist. Però abans d'entrar, potser he de sortir. Jo ja sé alguna cosa del Crist; Crist ja ha desvetllat el meu interès. Però he de sortir de casa meva, de mi mateix i pujar a la figuera per contemplar el Crist. Per arribar a conèixer-lo del tot. Perquè Ell pugui mirar-me i es convidi a casa meva. He de pujar a la figuera perquè Crist pugui descobrir el meu interès per Ell.

Jo diria que pujar a la figuera i mostrar així el meu interès per Crist és tenir cura d'una actitud d'obertura cap als altres, perdre'm entre les frondes de la figuera és agafar-me a les seves branques; seria tenir una actitud d'acollida, mostrar una actitud de servei. Aquí sí que valdria la dita d'«anar-se'n per les branques».

I això va aixecant cap a mi la mirada del Crist. I aquest Crist va entrant a casa meva, de manera que el seu interès es va apoderant del meu. Fins a sentir-me acollit, jo, per aquest hoste que s'allotja a casa meva. I aquesta unió estreta, profunda amb Ell, provoca la generositat total: «dono la meitat dels meus béns als pobres, i restitueixo quatre vegades més a qui he defraudat». Crist, ha trobat veritablement Zaqueu, que estava perdut.

Potser aquesta festa és un moment privilegiat per preguntar-nos si nosaltres també pugem a la figuera per atreure la mirada de Jesús. Si sortim de casa nostra, perquè Crist es convidi a sopar amb nosaltres.

Potser convé recordar les paraules de sant Bernat: «Aquesta festa és la vostra i molt vostra. Esteu consagrats a Déu que us va elegir i us ha pres en propietat. Que magnífic ha estat el vostre negoci, germans! Heu invertit totes les vostres riqueses del món per passar al domini del Creador, i arribar fins i tot a posseir al que és el patrimoni i la riquesa dels seus. Per això diu el profeta: "Feliç el poble que té el Senyor per Déu!"» (Sermó I en la Dedicació)

Serem feliços si aquest Déu és el nostre Senyor, si ens deixem moure, si deixem que Ell ens serveixi, i ens prengui com a pedres vives per edificar el seu temple, un temple per oferir sacrificis espirituals, mitjançant Crist, el Messies, la pedra angular de tot l'edifici.