3 de juny de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Permet-me recollir un interessant paràgraf de la teva carta: «L'esperit és brisa, és vida, hi estic d'acord, encara que de vegades jo voldria que només estigués aquí, quiet... i és que és ben cert que per la força de l'Esperit sentim progressió, obertura, com si incessantment estiguéssim projectats en endavant, i no resulta gens fàcil seguir les manifestacions d'aquest Esperit en els seus moviments més immediats; el reconec en la interioritat, en la llibertat i sobretot en la generositat. Resulta una aventura que continua des del bressol fins a la mort».

Una aventura permanent, des del bressol fins a la mort. Jo crec que és així. També és veritat que el més habitual és que «som viscuts per la vida». Però la persona, en virtut de la seva dimensió espiritual ha de portar una iniciativa en la vida. Cal «viure la vida».

La vida és viscuda quan bufa la força de l'esperit, que impulsa a obrir, a avançar, a progressar. Quan bufa aquesta brisa de l'esperit que envolta les coses, els vents, les flors, els ocells... Quan la persona humana no fuig de si mateixa sinó que es submergeix en el seu espai interior, i des d'aquí es vessa en una actitud contemplativa en el món de les coses, i amb el ritme de la creació i de la bellesa s'obre a la relació amb l'altre, entrant en un veritable dinamisme de vida. Un dinamisme d'amor, en definitiva. Perquè la vida autèntica és la vida moguda, il·luminada, impulsada per l'amor. És aquest dinamisme d'amor que som cridats a contemplar en el Misteri de Déu, del qual la persona humana és una preciosa, però petita, imatge. Però la persona reflecteix aquesta imatge en la seva vida concreta de cada dia quan viu aquest dinamisme d'amor, en una relació cordial, obert i al l'originalitat de l'altre.

En la interioritat, en la llibertat en la generositat, es reconeix la força i autenticitat de l'esperit. Però tot està organitzat, o es tendeix a aquesta organització, per neutralitzar la nostra interioritat, que és la clau per tancar la nostra llibertat i tallar la generositat. Els mitjans polítics, econòmics sobretot, socials semblen rivalitzar en aquest sender que diu «buscar el millor per al poble». Però hom té la impressió que el poble són ells, els altres, es redueix a una massa submisa, callada, indigent... Fins i tot a les institucions religioses se li fa atractiu aquest camí. Doncs en cas contrari hom no s'explica perquè sembla créixer i manifestar-se més el desig d'una espiritualitat més gran, alhora que es rebutja tota institució religiosa.

No resulta gens fàcil seguir la manifestació de l'esperit. Necessitem un altre ritme en la nostra vida, perquè la melodia espiritual està present en el nostre món. Necessitem una mirada contemplativa, sobre nosaltres i sobre la societat, i no fugir de nosaltres mateixos, sinó acollir amb amor la vida. Amb una altra saviesa.

«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se
i espantar-ho tot:
tot menys l'amor».
(Federico Mayor)

Carme, no resulta gaire fàcil seguir el moviment de l'Esperit, potser perquè ens el presenten amb un ritme difícil de reconèixer i de seguir. Però sempre és una aventura apassionant deixar-se portar per ell. Sabent que no tots els ritmes són ballables. Una abraçada,

+ P. Abat