15 de juny de 2012

Divendres de la segona setmana després de Pentecosta / EL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Os 11,1-4.8-9; Is 12,2-6; Ef 38-12.14-19; Jn 19,31-37

Em mirava fa uns dies un «power point» que em va enviar una família amiga per fer-me a conèixer una filla que els havia nascut feia uns mesos. Les imatges presentaven la mare peixant la seva filla. La mare feia ganyotes o moviments graciosos i la filla, entre cullerada i cullerada, esclatava en rialles. I em dic que aquesta podria ser també la imatge del nostre Déu. Si més no, és aquesta la imatge que a mi em suggereix la lectura del profeta Osees en aquesta solemnitat del Sagrat Cor: «Jo mateix he ensenyat el meu poble a caminar, l'agafava pels braços, el conduïa amb suavitat, l'estirava amb llaços d'amor. Me l'acostava a la cara, m'inclinava per donar-li aliment. Tinc el cor trasbalsat dintre meu, tinc inflamades les entranyes».

«M'inclinava per donar-li aliment». És el que fa una mare amb el seu fill. Gaudeix amb el seu fill quan li dóna el menjar per alimentar-lo. També la mare alimenta al seu torn el seu amor de mare, desvetlla més el seu sentiment matern. S'ho passa bé amb el fill.

Com no pensar que Déu s'ho passa bé donant-nos el sol de cada dia!, quan desperta la bellesa de la creació, i porta la successió de les hores i de les estacions perquè la terra produeixi fruits. És l'amor el que fa inclinar Déu cap a nosaltres, per donar-nos aliment. És un amor matern.

Un Déu que s'inclina per agafar amb amor el fill, per ensenyar-li els camins d'aquest món ple de bellesa, un Déu que vol abraçar el fill, que li fa un petó, però es troba amb un fill que rebutja aquest petó d'amor. Un fill que rebutja l'amor d'una mare.

Què pensa la mare? Què pot fer una mare? Allò que inventa l'amor. Perquè la mare és tota amor. I l'amor sempre obre un camí nou. El fill rebutja el petó de la mare. I la mare inventa un petó més profund. Un petó al cor, per deixar allà impresa per sempre l'empremta de l'amor. La petjada d'un cor que és tot amor.

Aquesta mare, aquest Déu, té el cor trasbalsat, té inflamades les entranyes. No pot venir amb amenaces. Ve amb amor. I aquest amor diví es rebaixa, s'humilia, fins a la mort, fins al no res —abandonat de Déu i dels homes. Mai no meditarem prou aquest amor «boig» o «neci» de Déu. És l'amor d'una mare, que sempre espera l'escletxa del cor del fill per endinsar-se fins les entranyes i tocar la seva més profunda intimitat.

Déu ens agafa, no pels braços sinó pel cor, per acostar-nos al seu cor, galta amb galta. És el petó entranyable de la boca divina. Qui pogués respondre amb el crit de l'estimada del Càntic: «Que em besi amb besos de la seva boca!»

Som l'un per l'altre. El cor de Déu és per a tu, criatura estimada per ell, com no et pots imaginar. El teu cor de criatura és per a Déu. I la gran capacitat de la teva vida la tens al cor. Hi tens un tresor d'humanitat. Aquest Déu que t'ensenya a caminar, que t'arrossega amb llaços d'amor és aquell a qui contemples a la creu. El teu Déu amant, tot sencer sense un os trencat. Trencat només el cor d'on brolla sang i aigua. D'un cor ja buit, perquè ha vessat tota la seva energia d'amor. D'un cor que ha estimat tant que s'ha buidat i en el seu buit espera una nova paraula: la paraula de l'home nou.

Aquesta paraula de l'home nou està en un cor nou. Aquest cor nou és el teu, cristià, home o dona, monjo, monja, laic, religiós. A tu, a mi, a cadascun de nosaltres, se'ns ha concedit aquesta gràcia de la qual parla Pau: «la riquesa insondable del Crist». Aquesta riquesa és l'amor, és el cor. «Que el Crist habiti per la fe en vostres cors», que l'amor sigui la vostra arrel i el vostre fonament... i aquesta presència «ens dóna capacitat d'abastar l'amplada, la llargària, l'alçària i la profunditat del misteri de Déu i del misteri de l'home». Que en la seva realitat més autèntica és un misteri d'amor.

Contemplant aquest Crist a la Creu, no se us regira el cor? No se us commouen les entranyes? Doncs, digueu-li, des del fons del cor, amb un vivíssim desig: «Que em besi amb els besos de la seva boca!»