LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

És molt bonic el teu «silenci» d'aquest mes: «El silenci del brot d'una flor. Quan obro la finestra, a dos quarts de set, contemplo un lliri blanc i bell. Acaba de florir. Quin silenci la fa brotar! M'agradaria que el veiessis».

Hi ha molts silencis que fan brollar bellesa. Potser per a tu aquesta flor és única. M'ha recordat aquella «flor única» que tenia el protagonista d'aquest deliciós llibre que és «El petit príncep». És bellesa el record i la preocupació per la seva flor. Descobrirà després que la seva flor no és única, però serà sempre única la relació amb «la seva flor».

Potser, més que convidar-me a veure el teu lliri blanc i bell, que tu saps que n'hi ha molts més, el que vols és apropar al meu costat aquest silenci que et porta a contemplar, a admirar, la blanca bellesa de la flor. El silenci et fa descobrir i gaudir de la bellesa.

Jo també, de vegades, passejant pel monestir, m'aturo davant una flor i la contemplo silenciosament, i em pregunto per la «font» de la seva vida i de la seva bellesa. Hi ha tanta diversitat de flors i de plantes que en silenci són una paraula eloqüent de bellesa, i d'invitació al misteri! Es necessita el ritme del silenci. Un dels privilegis de la nostra vida monàstica, és tenir al nostre abast aquest ritme del silenci, que ens fa capaços de penetrar en els bells espais de la paraula i del misteri.

I és que el silenci és una veu sempre prenyada de paraula. I la paraula sempre ens parla del misteri. I el misteri és quelcom profundament arrelat en la vida humana, però que espera néixer, com el brot d'una flor a la llum i a l'alegria d'un dia nou.

Fa uns dies em deia una noia jove, que ja fa uns quants anys que és casada: «He de donar-li una bona notícia: seré mare». El seu rostre era lluminós. Uns dies després li vaig lliurar aquest text que havia llegit en un llibre, aplicat a la Mare de Déu: «Totes les mares imaginen i fan càbales sobre com serà el seu fill. Somien despertes i van dibuixant la seva possible figura, els seus gustos, el seu caminar. Parlen en la intimitat amb ell. En mi hi havia una estranya barreja. El bressolava en el meu interior, sí, li parlava com un nen, i alhora la meva ànima s'anorreava, es perdia, s'agenollava davant seu, esglaiada, ja intuïa l'amor i l'energia inexplicable que estava brollant dins meu».

És el misteri de la llavor que germina i creix sense que se sàpiga com. També m'ha portat a la memòria el text estremidor, d'amor, de vida i de mort, de la mare dels set germans macabeus davant el martiri del seu fill més petit: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit, i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu que és el creador del món, ell que modela l'home des de la seva concepció i totes les coses des del seu origen» (2Ma 7,22).

Gràcies M. Lluïsa, el teu «silenci» és una veritable invitació al silenci contemplatiu del misteri de la vida. Una abraçada,

+ P. Abat