DIMARTS IV DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

S'esmenta amb tanta freqüència l'aigua baptismal en tota aquesta missa, des del bell començament fins a la comunió (antífona 2), que sembla que l'aigua estigui brollant enmig de l'assemblea. A la primera lectura hem vist com l'aigua rajava del temple com un riu que corre a fecundar la vall i, a l'evangeli, Jesús cura el paralític que havia anat a cercar la seva salut a la piscina de Betsaida. L'aigua del baptisme és, per tant, un aigua que cura del pecat i allibera, però sobretot és el cabdal impetuós que, nascut del costat de Crist al Calvari, engendra la vida eterna.

Pel que fa a les lectures, tenim que el fragment de la primera ha estat del profeta Ezequiel [47, 1-9. 12], i podríem titular-lo dient que a "tothom a qui arriba aquesta aigua se salva", i que "obre el teu cor, i l'aigua en brollarà". I és que el profeta evoca l'esdevenidor del poble, bo i exaltant el paper del temple i del veritable culte que s'hi desenvoluparà. I és també de la roca del temple d'on en brollarà un riu d'aigua viva i santificadora, que transformarà el desert de Judà en un paradís d'arbres de la vida, i amb una característica pròpia i és que aquesta aigua viva suscita la vida al mateix si de les aigües mortes (verset 9b), i això perquè té poder de resurrecció. Per tant, Jesús ens ensenyarà que el temple de la nova humanitat és el temple del seu propi cos, ja que l'aigua prefigura la que brollarà del costat de Crist crucificat. I és el símbol de l'Esperit Sant que flueix del Cos del Ressuscitat i és així mateix l'aigua purificadora i vivificant del Baptisme. I de la seva fidelitat perfecta a la condició humana és d'on ha sorgit l'aigua viva amb la qual tothom qui té set pot abeurar-se (Joan 7, 37).

L'evangeli escollit per avui ha estat de sant Joan [5, 1-16], on es dóna "prioritat a la persona" sobre el dia de repòs. Tal com Joan el presenta, el miracle de la piscina de Betsaida es funda totalment en la persona de l'home-Déu, perquè l'aigua està com desposseïda de les seves virtuts curatives i la regla del dissabte és transgredida. Per tant, res no compta sinó la voluntat lliure de les persones que es troben novament, com són: Déu i el creient. I l'evangelista sant Joan afegeix [5, 17-30], per a reblar-ho, que Jesús atribueix a la seva paraula el poder de donar la vida divina a qui l'escolta (verset 24). I no és possible posar en pràctica el seu missatge d'amor fraternal sense rebre aquest amor com un do. És així com Jesús exerceix el judici del Fill de l'home (verset 27), no condemnant, sinó concedint la vida, avui, als pecadors que es penedeixen (verset 25) i demà als qui ressuscitaran d'entre els morts i hauran obrat el bé (verset 29). La paraula de Jesús no és una paraula simplement divina, sinó que és paraula encarnada, sempre dita a algú i associada a l'experiència d'un consentiment plenari a la nostra condició humana. Com a paraula, no tindria aquesta eficàcia divina sense l'arrelament que li fa ésser la més autèntica de les paraules humanes.

I acabem repetint l'oració col·lecta, en la qual se'ns ha fet demanar "que l'exercici sagrat de la Quaresma disposi els cors dels vostres fidels, perquè puguin celebrar dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la vostra salvació". Amén.