EL NAIXEMENT DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5,2-5; Sl 12,6, Rm 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Aquesta festa mariana té l'origen en la dedicació d'una Església a Jerusalem, en el segle Vè o VIè, que més tard es convertirà en el que avui és la Basílica de Santa Anna. En aquesta església sant Joan Damascè va saludar la Verge amb una de les seves homilies: «Déu vos salve, Probàtica, Santuari diví. Déu vos salve, Maria, dolcíssima filla d'Anna». La festa va passar en el s. VIIè a Roma. Va ser una referència, temps després, per establir la data de la Immaculada Concepció. El Papa Pius Xè va treure aquesta celebració del grup de les festes de precepte.

Escriu sant Andreu de Creta, que va pronunciar diverses homilies sobre el Misteri del Naixement de la Verge: «Aquí trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. A la resplendent i manifesta presència de Déu entre els homes, li corresponia una introducció joiosa, que precedís al gran do de la nostra salvació. Aquesta solemnitat del naixement de la Mare de Déu ve a ser un preludi; i la perfecta unió del Verb amb la carn és el terme. Amb raó s'ha de celebrar el misteri d'aquest dia i a la Mare del qui és la Paraula de Déu s'ha d'oferir també l'obsequi de les paraules, perquè ella en res es complau tant com en la Paraula, i en la reverència prestada per mitjà de les paraules». (Homilia 1)

L'obsequi nostre més preciós i viu, en aquesta solemnitat, i en la nostra vida, serà reflexionar sobre la Paraula de Déu proclamada, que, juntament amb el Pa de l'Eucaristia, és llum resplendent que brilla al cor del misteri i que se'ns ofereix per enfortir-nos en el camí i il·luminar els nostres passos.

A la primera lectura el profeta Miquees fa l'anunci d'una plenitud que arribarà en el temps de la història: Aquesta plenitud té un nom, CRIST. Un Crist que neix, que surt de Betlem, un petit llogarret. Ja és tot un signe, que el qui ve per pasturar Israel amb la força del Senyor, el nostre Déu, triï el camí senzill, el camí de l'anorreament, el camí dels pobres. Ell serà la nostra pau. Ens convé no oblidar aquesta afirmació del profeta, quan la nostra tasca primera és cercar Déu. Déu ve a través de Santa Maria amb el nom de la pau. I a Maria, com a portadora d'aquesta pau de Déu revestida de la nostra naturalesa, l'anomenarem «Reina de la pau».

Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen. Ningú no dubta a afirmar que estimem Déu. Però no oblidem l'ensenyament de Pau: «Ell ens destina a ser imatges vives del seu Fill».

La nostra condició de cristians, d'estar arrelats en Crist, ens demana donar una determinada imatge. Una imatge que no triem nosaltres, sinó el mateix Déu que ens destina a una imatge de pau. Una pau que no poden ser meres paraules buides, com és la pau d'aquest món del qual diu l'Escriptura: «Quan diguin pau, pau, llavors vindrà sobre ells la violència i la guerra». I és que la pau ha de començar en el cor de cadascun de nosaltres. Deixar que ell ens purifiqui, que la Pau engendri pau dins nostre.

No és fàcil, avui, viure pacificats, ja que tenim el cor ple d'interessos contraposats, que no afavoreixen la serenitat interior. Això demana de nosaltres un treball ardu permanent. Arribar a tenir una imatge de pau, arribar a ser pacificadors, demana també viure un llarg procés interior, on anem donant prioritat a un interès únic: deixar que ens domini Crist, Príncep de pau.

Podem percebre alguna cosa d'aquest treball prenent nota de l'evangeli, que comença amb la genealogia de Jesucrist. Al llarg d'aquesta història d'Israel que culmina en el naixement de Crist contemplem un ventall molt divers de persones de diferents pobles, de persones fidels i no fidels a Déu. Déu pacient sempre amb nosaltres, porta la història de la humanitat amb una paciència divina, és a dir, una paciència que vol ser salvació per a tots. Per això no menysprea cap dels fils de la humanitat que poden ser portadors de la llum de la pau. Per això contemplem tanta riquesa de matisos en la genealogia de Crist. Matisos de santedat i de pecat, matisos de grandesa i d'humilitat.

La saviesa de Déu va conduint tot el dinamisme de la història perquè tot conflueixi a Betlem, a la falda de Santa Maria, un esdevenir de Déu en la vida de Maria que dóna nom al Misteri aparegut en la vida dels homes: «Déu amb nosaltres».

I podem dir a Maria amb les paraules d'una carta d'Adam de Perseigne: «El teu naixement pot considerar-se amb tota justícia, com l'aurora amb la qual s'inicia el dia de la gràcia, que posa fi a la nit de la infidelitat i de la ignorància. Concebent el Sol de justícia tu ets il·luminada com la lluna, plena amb els beneficis dels raigs del sol».

Quan contemplem un món que tria com a saviesa el camí de l'autosuficiència, l'orgull d'un cor dur, els camins de la grandesa pura i dura, a costa de trepitjar els qui se li posen al davant, tenim la temptació de preguntar-nos si Déu ha triat el bon camí. Tenim la temptació de preguntar-nos si l'elecció de l'anorreament, de la pobresa per part de Déu és el camí correcte per portar la pau al cor dels homes.

Però contemplant la grandesa de Maria manifestada en la seva humilitat, en la seva submissió a l'obra de Déu; contemplant com el misteri diví ha arrelat en una criatura humana, ens neix també la pregunta de si encara ens trobem en la nit de la infidelitat i de la ignorància, i per això volem saludar Maria amb aquestes paraules de sant Andreu de Creta:

«Salve, plena de gràcia, salve, oh tota resplendent, per la qual ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum».